Aquí, però no del tot E-Book

Lillian Ross

• Herausgeber: Edicions Saldonar
• Kategorie: Sachliteratur, Reportagen, Biografien
• Serie: Contrastos
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 542

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

Quaranta anys d'una normalitat apassionada i d'un periodisme trencador en un sol llibre de memòries. Lillian Ross explica la insòlita història de la vida que va compartir amb William Shawn, llegendari editor del New Yorker, al mateix temps que revela les seves connexions amb desenes d'icones il·lustres de l'època que encara avui tots coneixem: Charlie Chaplin, Hannah Arendt, Marlene Dietrich o Federico Fellini, per esmentar-ne només quatre. Shawn estava casat, i mai va deixar d'estar-ho, però ell i Ross van crear una llar plegats a menys d'un quilòmetre del pis familiar dels Shawn a Nova York, van criar un fill i van viure una vida tan especial com mundana sense amagar-se de res. El seu estil de vida inconvencional es va allargar des dels anys cinquanta fins a la mort de Shawn el 1992. Ross descriu com es van conèixer i la intensa connexió entre ells, els seus viatges per Europa i els Estats Units, com Shawn va treballar amb els millors escriptors del segle passat. Aquest llibre de no-ficció narrativa és una oda al periodisme i a la cultura popular que encara ressona avui en dia, i ens obre la porta a uns personatges i una revista (el New Yorker) que tots coneixem i que han marcat una època.

Leseprobe

Sinopsi

Quaranta anys d’una normalitat apassionada i d’un periodisme trencador en un sol llibre de memòries. Lillian Ross explica la insòlita història de la vida que va compartir amb William Shawn, llegendari editor del New Yorker, al mateix temps que revela les seves connexions amb desenes d’icones il·lustres de l’època que encara avui tots coneixem: Charlie Chaplin, Hannah Arendt, Marlene Dietrich o Federico Fellini, per esmentar-ne només quatre.

Shawn estava casat, i mai va deixar d’estar-ho, però ell i Ross van crear una llar plegats a menys d’un quilòmetre del pis familiar dels Shawn a Nova York, van criar un fill i van viure una vida tan especial com mundana sense amagar-se de res. El seu estil de vida inconvencional es va allargar des dels anys cinquanta fins a la mort de Shawn el 1992. Ross descriu com es van conèixer i la intensa connexió entre ells, els seus viatges per Europa i els Estats Units, com Shawn va treballar amb els millors escriptors del segle passat.

Aquest llibre de no-ficció narrativa és una oda al periodisme i a la cultura popular que encara ressona avui en dia, i ens obre la porta a uns personatges i una revista (el New Yorker) que tots coneixem i que han marcat una època.

Taula

Prefaci

Capítol 1

Tal com érem

Capítol 2

Buscant el New Yorker

Capítol 3

Fils de connexió

Capítol 4

Les reunions

Capítol 5

Connectats

Capítol 6

Gravat a la memòria

Capítol 7

Companys

Capítol 8

Editor en cap

Capítol 9

L’Erik

Capítol 10

Col·laboradors

Capítol 11

De cara al futur

Agraïments

Dedicatòria

A William Shawn

Prefaci

31 d’agost del 2000

En aquesta història d’amor no hi ha dolents. Aquí, però no del tot parla de la vida que he compartit durant quaranta anys amb William Shawn, editor en cap de la revista The New Yorker.

Jo continuo sent redactora del New Yorker. M’encanta la feina, sobretot la d’explicar històries de la vida real. Fins avui, sempre m’ho he passat d’allò més bé treballant, i fer-ho amb William Shawn era una delícia. Al cap del temps, la manera com treballàvem d’alguna forma va passar a partir de la nostra relació personal, i no a l’inrevés. Però mai vam permetre que la relació personal s’interposés en la professional. Com a periodista, jo sempre he respost per mi mateixa.

El profund amor de William Shawn durant les quatre dècades que vam compartir m’ha conferit una seguretat creixent i duradora en tot el que faig ara, inclosa l’escriptura. Des que va morir ara fa vuit anys, he descobert que cada dos per tres em sento agraïda i afortunada per tot el que em va donar. Aquest llibre, no obstant, no parla del New Yorker com a tal. La revista només és un personatge secundari de la història. El que explico en aquestes memòries parla de la vida poc convencional que William Shawn i jo mateixa vam compartir al marge del New Yorker, sota el que hi haurà qui consideri unes restriccions prohibitives.

L’amor té la seva pròpia lògica, de manera que, vist en retrospectiva, la nostra història va ser això, molt lògica. Bill Shawn s’havia casat als vint-i-un anys, i en tenia trenta-set quan ens vam conèixer. Al cap d’uns anys ens vam enamorar. Segons ell, però, els seus problemes matrimonials no eren res de nou aleshores. Ara bé, i en part per l’exacerbada por i preocupació que ell sentia per la fragilitat de la seva dona, era incapaç d’abandonar el matrimoni unilateralment, i ella no estava disposada a separar-se. Però al mateix temps nosaltres érem incapaços de deixar-nos, així que vam haver de trobar maneres de construir la nostra vida junts, una vida que va ser feliç i completa.

Des del traspàs de William Shawn, he tingut temps per entendre millor la seva singularitat. Des dels primers compassos de l’adolescència, en Bill havia sentit l’impuls de servir els altres, de respondre a les necessitats dels tercers. A la feina, va servir Harold Ross, l’editor en cap i fundador de la revista. Ross, en el seu propòsit, va intentar —sovint amb frustració i histrionisme— fer servir els seus redactors, dibuixants i editors amb eficiència; Shawn no només va servir Ross, sinó que va aconseguir deixar empremta més enllà d’ell, guiant el talentosíssim personal de la revista.

Després de la mort de Ross, William Shawn va esdevenir el nou editor en cap als quaranta-quatre anys i va continuar, ara amb més intensitat, si bé misteriosament, ajudant centenars de persones. La seva genialitat englobava els diversos talents de tots ells, i així va començar a estendre’s un mite sobre el discret i enigmàtic senyor Shawn. Mentrestant, però, com en Bill em confessava repetidament a les seves cartes, ell se sentia «invisible», i m’escrivia que era «més aviat un fantasma que no un home».

L’únic àmbit en què s’esforçava substancialment per deixar de banda la seva tendència perenne pel sacrifici era en la nostra vida junts. Amb el temps vaig entendre que era incapaç d’ignorar la possibilitat d’ajudar els altres, inclús els que descrivia com a rates patètiques —un escriptor que solia acceptar bestretes per articles que mai arribaria a escriure— o oportunistes menyspreables —un editor subordinat que no havia dubtat a treure rèdit d’una situació a costa d’enfonsar la prometedora carrera d’algú més jove—. Bill Shawn fins i tot es deixava malmenar per individus manipuladors i egoistes, gent la feina de la qual l’esgarrifava. Havia comès errors, i era conscient del primer a l’últim. Una vegada ens va comentar al meu fill Erik i a mi una dita rabínica: Si no soc per a mi, qui serà per a mi?; després, sense el mínim victimisme i amb tota la naturalitat, ens va confessar que li agradaria saber ser per a mi mateix.

Jo havia aterrat al New Yorker completament centrada en els meus textos. L’amor s’hi va interposar. M’hi vaig resistir. Vaig intentar fugir d’aquesta distracció. Vaig deixar Nova York per instal·lar-me a Hollywood, on vaig passar un any i mig. Tan bon punt vaig tornar a trepitjar la ciutat que mai dorm, Bill Shawn i jo vam reprendre la relació. Vaig tornar a fugir, aquest cop per viure i treballar a Europa, però allà rebia cartes d’amor i trucades de part seva. Al final vaig tornar amb ell. Vaig descobrir que, per a mi, viure al seu costat passava per davant de la resta de coses. Vaig descobrir que la feina no havia de ser l’únic focus de la meva vida, i em vaig dividir en dues. Ara escrivia menys, o de vegades directament gens. Però era feliç, i en aquesta felicitat vaig sentir la renovació de la meva passió pel periodisme i per l’escriptura. Des de llavors visc en pau.

Els companys de la revista a poc a poc es van anar fent a la idea que estàvem junts, però ni els dibuixants ni els redactors van notar la mínima privació de la passió o el servei que els oferia en Bill a conseqüència d’això. Van continuar gaudint de la seva devoció i donant-la per feta durant anys, fins al 1987, quan el van acomiadar i va sortir del New Yorker. Jo vaig marxar amb ell, i ens vam endur la nostra vida plegats.

La gent que es va quedar a la revista va haver d’enfrontar-se a la realitat que el senyor Shawn ja no hi seria per servir-los. A la seva carta de comiat al personal, els va dir: «Us estimo a tots, i us estimaré sempre més mentre visqui». Esclar que la indulgent atenció que els prestava s’havia dissipat. La separació de la plantilla el va alliberar del mite constrenyedor del senyor Shawn, que l’havia mantingut lligat a les necessitats del personal. Alguns redactors que s’havien acostumat a les seves atencions constants, però, van considerar que la llibertat de Bill Shawn era inacceptable: un redactor extenuant continuava demanant favors especials amb insistència; un escriptor extravagant que no escrivia intentava ficar-se’l a la butxaca incoherentment; un il·lusori i autoproclamat gran escriptor, els textos del qual sovint no havien convençut en Bill, seguia lliurant-li articles caòtics per al New Yorker, i li demanava si els hi podiapolir i editar. Però aquests casos només eren l’anècdota aberrant. La majoria de dibuixanats i escriptors el van deixar marxar. La decència i la consideració infrangibles que havia mostrat per tothom durant dècades van ser majoritàriament correspostes. Així doncs, les persones que l’apreciaven el va trobar a faltar sense més; van recordar el seu talent, li van dedicar els llibres que publicaven i van prosseguir les seves vides sense ell. Cap al final de la vida, en Bill ens explicava al meu fill i a mi el que ell descrivia com l’error d’haver entregat la millor part de la seva vida a la revista en lloc de dedicar-se més a la seva pròpia creativitat. Però mai va parlar des del ressentiment o l’amargura. Només des del pesar.

En la meva intenció d’escriure aquesta història d’amor personal, em vaig trobar en una posició que no havia conegut mai. Com a escriptora, sempre havia procurat no immiscir-me en els meus reportatges. El que m’agradava era presentar personatges i mantenir-me al marge del seu camí, deixar-los fer i parlar al seuaire. El meu punt de vista estava implícit en la tria del que explicava. Mai he tingut interès pel que es coneix com el periodisme d’investigació, ni tampoc, en aquest sentit, per cap mena de polèmica. No acostumo a escriure assajos ni relats sense servir-me de personatges d’acció o interacció. Sempre m’ha agradat bastir les meves històries sobre els fets i complementar-les amb escenes i citacions. Aquesta vegada, en canvi, jo no només seria un personatge de la història, sinó l’eix central.

En una ressenya d’aquest llibre, de quan va sortir, David Michaelis va escriure al New York Observer:

Els esmolats i impecables retrats [escrits per Lillian Ross] de Hemingway, Charlie Chaplin, Adlai Stevenson i Harry Winston en part van assolir un elevat grau de claredat per l’absència de l’autora a l’escena. Ara, en canvi, la caracterització que fa de Bill Shawn no és menys atrevida o aguda per la presència d’ella mateixa en la història. […] Shawn respira en aquestes pàgines com no ho havia fet mai enlloc.

Estic agraïda al senyor Michaelis per la seva apreciació que aquest treball de no-ficció hagi estat un èxit. Com sempre, el que m’ha guiat han estat els fets, com ara, entre altres qüestions, la delicada tasca de Bill Shawn de fer, causant el mínim dany possible, els ajustos domèstics necessaris amb la seva esposa. I és que ella va formar part dels nostres arranjaments des de bon començament. Jo els descrivia sense complicacions. Mai vam pronunciar cap anunci formal, ni dins ni fora de la feina. Els nostres companys ens veien arribar i marxar junts de l’oficina, sovint amb el meu fill Erik, primer com un nadó, després com un nen i més tard com un home. Ens sentíem còmodes en la nostra relació. La vida que portàvem mai va ser un secret, si bé tampoc vam sentir mai la necessitat d’explicar-la. Simplement era així, i ho era a la vista de tothom. En Bill i jo vam acordar que no ens n’amagaríem, i certament no preteníem viure una existència subterrània en la clandestinitat. Però tampoc ens imposaríem com un tàndem als nostres companys. I ells, aparentment, no van tenir cap problema a seguir-nos la veta.

Ha estat aquest alt grau de comoditat el que m’ha permès, anys després de la mort de Bill Shawn, escriure en pau sobre la nostra vida. En cap moment m’he vist amb cor d’embellir ni alterar l’essència de citacions, accions o informacions. Allunyar-me del ritme de la parla d’algú sempre m’ha semblat inapropiat. Com a reportera, des del primer dia m’he sentit empesa a transmetre la veritat.

Pel que fa a les dades biogràfiques, aquesta història demanava una certa dosi de narrativa. Per donar detalls sobre les d’en Bill, m’he basat en el que em va explicar sobre si mateix a mesura que vam anar guanyant confiança i intercanviant confidències. Els enamorats s’ho expliquen tot. Com més i més temps s’estimen, més s’expliquen. I nosaltres sempre conversàvem, sempre compartíem interioritats. Fins i tot abans que Bill Shawn i jo encetéssim la nostra vida conjunta —durant l’any i mig que vaig passar a Hollywood i uns mesos més tard, durant el meu intent d’establir-me a Europa—, ja parlàvem per telèfon o ens escrivíem cartes. Ens tractàvem amb transparència i sense cohibicions quan l’Erik era amb nosaltres, des que era ben petit i en endavant. Quan dia sí, dia també sortíem plegats de l’oficina al final de la jornada, en Bill em parlava de la seva feina i dels seus problemes. Parlava contínuament dels seus pares, les seves tietes, els seus sogres, els seus germans, la seva germana, els seus nebots, els seus amics de joventut, la seva dona, els seus fills i els seus redactors, dibuixants i editors. Ara, en canvi, em corresponia a mi seleccionar els fets més rellevants per a aquesta història. També havia d’ordenar els detalls més específics sobre la manera com concebíem els nostres mitjans de comunicació, com ara el telèfon que ell tenia a la tauleta de nit i que ens permetia interactuar en qualsevol moment donat.

Vaig confiar en el meu criteri per decidir què explicava i què no. La vida que he tingut no és la que pretenia, però un cop m’hi vaig embarcar de ple no me n’he desviat mai. Després de tants anys, ha estat i continua sent una existència de la qual em sento orgullosa. Alguna vegada se m’ha fet saber que alguns cínics no l’han vist amb bons ulls, però això ja és el seu privilegi i el seu problema. Entre les persones que tant en Bill com jo hem conegut n’hi ha hagut algunes que semblaven decidides a fer servir la nostra relació, ja en vida d’en Bill, com un mitjà per esbravar la seva pròpia amargura, decepció o rancúnia; sobretot, segons ens semblava a nosaltres, pel rumb que havien pres les seves pròpies vides.

Segur que hi haurà qui no aprovi les meves opinions, les meves decisions o les meves accions tal com les escric en aquest llibre. Novament, aquesta és la seva prerrogativa. Entre altres coses, hi explico que en Bill i jo ens vam plantejar tenir un fill sense estar casats. Fa més de trenta anys em vaig convertir en mare soltera quan vaig adoptar un nadó acabat de néixer. Mai hauria pogut fer aquest pas sense la plena participació d’en Bill, i em vaig meravellar presenciant el seu rol paternal amb l’Erik: com s’asseia amb ell per llegir-li, com li explicava les coses, com li va ensenyar a llançar i entomar una pilota de beisbol o com va estar sempre al meu costat, sens falta, durant els mals moments i els accidents de la infantesa de l’Erik. Al mateix temps, i egoistament, jo disfrutava de tenir el nen petit o el noi jove tot per a mi soleta quan en Bill no hi era. He escrit sobre la meva preferència, segons com, d’eludir la càrrega del matrimoni alhora que gaudia del respir de no estar sola. Aquesta visió de les coses, que es veu que aleshores podia resultar alarmant, darrerament s’ha tornat el pa de cada dia.

La gent que ens va conèixer a en Bill i a mi potser tenia conviccions rígides sobre com ens hauríem d’haver sentit, sobre el que hauríem d’haver cregut, sobre el que hauríem d’haver fet, i alguns van respondre amb cinisme a l’hora d’opinar sobre el llibre. A mi, però, em resulta impossible penedir-me mínimament del que he fet a la vida, perquè em sento d’allò més afortunada d’haver-la compartit amb en Bill. I encara la comparteixo amb ell avui. El que seria lamentable, per a mi i per a qualsevol altre, és fer veure que la meva vida amb en Bill va ser el que no va ser.

Per transmetre més detalls tant sobre Bill Shawn com sobre mi mateixa, he recorregut no només a la memòria sinó també als records que conservo: piles i piles de cartes d’amor i notes i poemes que Bill Shawn em va escriure al llarg dels anys, i centenars de fotografies, algunes de les quals apareixen en aquest llibre. També he revisat els nostres vídeos domèstics, i he escoltat les gravacions que vam enregistrar de com en Bill tocava el nostre piano. El meu fill Erik també em va ajudar evocant les seves pròpies experiències i repassant les meves amb mi. L’Erik tenia vint-i-tants anys quan en Bill va morir. Sense el suport absolut d’en Bill, mai hauria pogut adoptar l’Erik quan tot just acabava de néixer a Noruega. En Bill ens va recollir a l’aeroport i va passar gairebé cada dia de la vida de l’Erik amb ell, més enllà de les vegades que el nen va marxar a estudiar o de campament. No he vist mai un pare i un fill biològics que gaudissin més de la companyia de l’altre. Vaig començar a escriure aquesta història com si l’escrivís per al New Yorker, aquell refugi tan especial per als escriptors, amb la seva constel·lació d’editors, tradicionalment generosa, experta i devota. El 1993, uns mesos després de la mort de Bill Shawn, vaig tornar al New Yorker per treballar per a la flamant editora en cap, Tina Brown. Havia estat atenta al rumb que volia donar a la revista, i m’agradava. Vaig descobrir que m’animaven a escriure exactament de la mateixa manera que abans de marxar, i, en molts sentits, millor i amb més concisió. A més a més, jo tenia la impressió que Tina Brown havia infós valerosament una nova dosi de vitalitat a la revista contractant una nova plèiade impressionant de joves redactors, dibuixants i editors. Ara fa dos anys, el 1998, David Remnick, de trenta-nou anys, va esdevenir el nou editor en cap —el primer de la història de la revista que hi escriu regularment—, i ja ha aconseguit crear el que clarament és la seva pròpia versió de la publicació, aprofitant tot el que ja tenia de bo abans de la seva arribada. Novament, com a redactora, estic contenta d’encarar el nou repte. L’únic que em sap greu és que William Shawn ja no és aquí per llegir la revista.

El que William Shawn em va infondre per damunt de tot és la seva convicció que cada persona és un individu. Jo he intentat seguir aquest precepte, una observació força banal que, d’altra banda, he comprovat que s’oblida massa sovint. Em desanima la tendència que mostren algunes persones d’encaixar-ne d’altres en la imatge del que voldrien que fossin. Hi ha qui, per les seves pròpies raons, sembla que desaprovi que jo hagi presentat Bill Shawn com un home desimbolt que anhelava la naturalesa i la diversió, i no el llegendari senyor Shawn.

David Michaelis va escriure:

L’inesperat reportatge domèstic de la senyora Ross despulla d’una vegada per totes la ridícula llegenda d’aquell senyor Shawn moderat, melindrós i excèntricament afectat, i restitueix la figura d’un Bill Shawn que és molt més complex, romàntic, terrenal, masculí i humà.

No podria demanar una resposta més entusiasta.

Capítol 1

Tal com érem

Tot amor perdurable entre dues persones, per més sorprenent i poc convencional que pugui ser, a la parella que hi està immersa sempre li sembla inalterable, predestinat, absorbent i intrínsecament normal. Així doncs, hauria de dir que he tingut una vida intrínsecament normal durant més de quatre dècades amb William Shawn, difunt editor en cap del New Yorker. Ens estimàvem. Ens vam estimar fins al dia que va morir, inesperadament, el 8 de desembre del 1992. Vam segellar totes les converses telefòniques, totes les celebracions improvisades, tots els bona nit —també el de l’última nit abans de la seva mort—, amb un t’estimo. Des de la primera iteració de la seva declaració oberta d’amor, Bill Shawn va continuar afirmant-me i fent-me sentir el seu amor. I jo vaig aprendre a respondre amb la mateixa paraula. Encara avui, amor és una paraula que no em prenc a la lleugera. Ni tampoc me n’avorreixo.

La meva vida es va tornar alhora turbulenta i màgica quan vaig deixar de centrar-me únicament a ser escriptora i reportera per dedicar-me a tota la resta de coses per les quals em desviuria. Al principi no em vaig sentir del tot còmoda en aquest enfocament vital renovat, però vaig acabar adaptant-m’hi, i gràcies a això vaig obtenir la satisfacció més gran que he conegut mai. Encara mantinc la sensació de normalitat respecte de tot plegat, una normalitat que Bill Shawn va saber crear per a si mateix i per a mi contra tot pronòstic.

Però això no vol dir que la nostra vida ens semblés ordinària. Bill Shawn era incapaç de relacionar-se amb l’ordinari. Era incapaç d’imaginar l’ordinari, tant si havia de compondre un passatge per complementar l’article d’un reporter del New Yorker com si es tractava d’una targeta de regal, d’un poema o d’una carta d’amor. Era profundament romàntic, i quan donava veu als seus sentiments de manera tradicional aconseguia dir t’estimo i fer que sonés fresc. Va ser el meu col·laborador, sempre, tant personalment a la vida que vam bastir plegats com professionalment, des que em vaig incorporar com una jove redactora a la seva revista. Des que va morir la meva comprensió i la meva admiració de la seva persona s’han eixamplat, i he descobert que els sentiments que sentíem l’una per l’altre continuen vius. Toquen i afecten fins a l’últim aspecte de la meva feina i de les meves accions, fins i tot la manera com explico aquesta història. Ho veig del tot, i ho veig amb claredat.

L’escenari és la nostra sala d’estar.

És una tarda preciosa i temperada de principis de setembre del 1987. En Bill té vuitanta anys, i jo, gairebé setanta. Ell calbeja, però llueix una capa de cabells acuradament tallats a la base del crani. Jo tinc els cabells grisos, rinxolats i curts. L’una i l’altre ens assemblem força de cara: rostres arrodonits, amb molt de color. Els ulls d’ell són d’un blau clar i pur, i els meus, verds. Fa més o menys sis mesos que va deixar la feina al New Yorker i que jo vaig marxar amb ell. Som al pis que vam trobar junts ara deu fer trenta anys, en un edifici aleshores acabat de construir. És a la dotzena planta, una decisió que vam acordar tots dos a pesar de la seva claustrofòbia, la seva por als llocs elevats i el seu pànic a la majoria d’ascensors. Ell viviaamb una sèrie de limitacions, com deia. Mai havia pogut agafar un avió. Una vegada, a l’autopista, em va explicar que necessitava assegurar-se que sempre tingués una sortida a la vora. Quan trobava retencions es quedava garratibat i en silenci. Un dia de molt de trànsit, d’aquells que els para-xocs són a tocar els uns dels altres, érem en una calçada de les que travessen Central Park a Nova York i vam haver de deixar el cotxe per anar a fer un tomb. Sempre deia que no podia sortir si hi havia tempesta, si plovia fort o si nevava, ni tampoc si feia molt, molt de fred. Amb el pas del temps, però, vaig descobrir, gratament sorpresa, que era capaç de transgredir tots aquests límits.

El nostre pis queda si fa no fa a vuit-cents metres més al sud del que en Bill compartia amb la seva dona, la Cecille. Es van casar el 1928, l’endemà que ell complís vint-i-un anys. El 1958, quan en Bill i jo ens vam quedar aquest pis, ja havíem estat junts en altres habitacions des de feia anys. Els dos vam acordar que no amagaríem la nostra relació a la Cecille. Quan en Bill l’hi va explicar, en van parlar durant setmanes, i després mesos, un període agonitzant per a tots dos, fins que ella va prendre la seva decisió final i immutable: ella continuaria endavant amb el matrimoni, i ell prendria amb ella les mesures logístiques que la nostra vida en conjunt requerís. Ara, el 1987, en Bill i la Cecille tenen tres fills grans, i jo en tinc un altre a l’últim any de la universitat per al qual en Bill ha estat un pare devot des que va néixer. Ell mai s’ha plantejat divorciar-se de la seva dona, i jo mai m’he plantejat demanar-l’hi. Independentment de les circumstàncies del seu matrimoni, en Bill no només es va preocupar per la Cecille, sinó que la va estimar i va continuar estimant-la, però al mateix temps se sentia empès a construir la seva vida amb mi, i jo mai he dubtat que aquest espai ha estat casa nostra.

Com que ja no tenim un despatx al New Yorker on anar, passem molt de temps sols al pis. Hem provat de treballar en una biblioteca d’aquí a la vora i al despatx d’una amistat, però en general preferim ser a casa, que no ha canviat pràcticament gens els últims anys. En Bill sempre s’ha encarregat de la decoració, i jo delego en ell tot el que tingui a veure amb el gust estètic. El nostre primer moble, un balancí danès de tec, el tenim a la sala d’estar, espaiosa, lluminosa i senzilla, amb finestrals en un dels costats. Contemplem el cel, d’un blau pàl·lid, el seu color preferit. Contra una paret tenim un sofà entapissat amb seda de color beix, flanquejat per llums a banda i banda.

Contra la paret contrària hi ha un Steinway vertical de banús, amb una banqueta a joc. La cartera de pell marró d’en Bill, ratllada i plena a vessar, s’està en un racó del sofà. Les prestatgeries són plenes de clàssics de la literatura: Turguénev, Proust, Joyce, Jefferson, Fitzgerald, Shelley, Musil. Entre els meus preferits hi ha Gógol, Keats, Kafka i Salinger. Tenim àlbums de vinil i una pila de CD, i escoltem molt Duke Ellington, Modern Jazz Quartet i Mozart.

Entre els llibres i els àlbums destaca una fotografia en color emmarcada d’en Bill, presa el 1966, assegut al nostre sofà, amb el braç al voltant del meu fill Erik, descalç, quan tenia cinc mesos; en Bill du unes ulleres de carei i li està llegint el New Yorker. És una fotografia de tantes que els he fet amb la meva Leica Reflex, la càmera que em va regalar en Bill. Cada vegada que l’agafo recordo el que em va dir quan me la va donar: que havia de capturar per tots dos el que només jo podria veure.

Als prestatges de la sala llueixen alguns objectes de luxe: un gerro xinès d’antiquari d’un blau cel suau com el dels ulls d’en Bill —el va agafar en una escapada ràpida a Chicago, la seva ciutat natal—, una tetera de porcellana francesa dels volts del 1800 —una de les extravagàncies d’en Bill, poc habituals—. Tenim una taula de menjador rodona coberta amb unes estovalles de punta i parada amb una tetera floral anglesa i amb tassetes i platets a joc. En Bill sempre ha estat partidari del costum del te a mitja tarda. Al voltant de la taula hi ha unes cadires italianes de fusta de cirerer exquisides, i el tauler està presidit per un cistell de roses de te grogues, un regal habitual d’en Bill, que me’n va donar el primer cistell fa trenta-set anys, quan em va dir que volia descriure la nostra amistat amb el terme adequat: amor.

Aleshores tant les flors com les seves paraules em van agafar per sorpresa i em van desconcertar. Em van intimidar. No volia reconèixer el que significaven.

Passejàvem de bracet per tota la ciutat. Una tarda que en Bill duia la seva boina un fotògraf ens va fer una foto mentre caminàvem. Vaig mirar el rellotge per casualitat. Les quatre en punt, l’hora de l’esperança d’en Bill. autor desconegut

Aquesta tarda de setembre del 1987 en Bill du un vestit blau marí de caixmir amb armilla de conjunt, camisa de quadres blaus i blancs i corbata de punt de color blau fosc. Té una constitució lleugerament fornida, i la pell una mica rosada, amb un pèl de panxeta i les espatlles arrodonides. És baixet —no arriba al metre setanta—, i té els peus grans, enfundats en unes sabates negres senzilles. Gairebé sempre té fred, independentment de l’estació de l’any. Els dies calorosos, quan la majoria d’homes va en mànigues de camisa, ell du el seu vestit de caixmir blau marí de tres peces, el de sempre, ben calentet. Fa vint anys duia pantalons i americanes marrons de xeviot, o un vestit de seersucker a pesar de la xafogor de l’estiu novaiorquès. Ara, en canvi, se cenyeix al blau marí tot l’any. Quan surt, des de molt abans que arribi l’hivern i fins ben entrada la primavera, es posa un abric gruixut amb folre i coll d’alpaca, bufanda i guants d’hivern. Damunt de l’armilla du un jersei sense mànigues de caixmir verd fosc. Durant tot l’any porta el mateix barret de feltre malmenat i desgastat, fins i tot els dies sufocants d’agost. L’hi vaig regalar jo deu fer més d’una dècada.

Els finestrals donen a un bloc de pisos de maons vermellosos a l’altra banda d’un carrer ample. A tots dos ens agrada mirar el que passa en aquell edifici: nens que salten damunt del llit en un pis; en un altre, una dona negra i grassa vestida amb un uniforme blanc s’està a la finestra, fumant-se un cigar; en un altre, un home de mitjana edat amb malles fa exercicis d’aeròbic davant d’una pantalla de televisió. El rellotge del prestatge a tocar del nostre piano indica que ja són gairebé les quatre en punt. És l’hora preferida d’en Bill. En diu l’hora de l’esperança. A ell li evoca una imatge romàntica d’homes, dones i criatures ben vestits i asseguts al voltant d’una taula rodona sobre la gespa ufanosa, davant d’un jardí anglès, amb panets endolcits amb una bona quantitat de mantega i melmelada. Sovint anem al Carlyle Hotel que tenim a prop de casa per prendre el te de la tarda, acabat de preparar i servit amb porcellana anglesa. El que no hi hem pogut invocar és la gespa ufanosa ni el jardí anglès, però.

En Bill s’asseu al piano, i jo, al nostre preuat balancí, amb uns texans clars de cambrai, un polo blanc i sandàlies. No sento cap necessitat d’empolainar-me. Dugui el que dugui, sempre percebo la seva aprovació. Estic relaxada i còmoda, i contenta només de mirar-me’l. En aquest instant tot el que hi ha en aquesta sala és perfecte. Soc plenament conscient, com sempre, de la meva felicitat per ser amb ell. No dono aquest moment per fet, potser per la infinitat de reptes i amenaces que hem hagut de superar al llarg dels anys per estar junts. Puc dir que els nostres moments compartits, durant més de mitja vida ja, mai els he donat per fets. Cada vegada que estem a punt de retrobar-nos després d’haver-nos separat —tant se val si per uns minuts o per hores o dies— prenc consciència de les ganes que tinc de veure’l un altre cop, de l’embat d’alegria que sento quan el contemplo una vegada més. De tant en tant, comparem les reflexions personals de l’una i l’altre sobre aquesta manifestació compartida i no gaire habitual, i cap dels dos se sent ridícul per expressar-les. Mai ens hem cansat de fer-nos saber el que pensem de l’altre. Aquesta sala ha estat sempre un espai de serenor i de bellesa per a tots dos, i a cada moment que hi passo em sento privilegiada de ser-hi. De fet, cada vegada que entro a aquesta sala continuo pensant, encara avui, com en Bill va portar-hi flors el dia que ens vam instal·lar al pis i va dir: Beneïda sigui aquesta casa.

En Bill escalfa al piano tocant una mica de bugui-bugui. Toca d’oïda; mai ha après a llegir partitures. Jo em trasllado del balancí al sofà, el millor lloc per escoltar què voldrà fer avui. De cop i volta deixa de tocar i es tomba cap a mi.

Em diu que abans els seus sentiments l’oprimien, que no en podia parlar, que no sabia expressar-los amb música. Però ara se sent lliure. Es gira novament de cara al piano i s’abandona a la seva pròpia interpretació d’«In a Sentimental Mood», de Duke Ellington. En Bill em va explicar que era la preferida d’Ellington. Sovint n’escoltem la versió que té John Coltrane al saxo, que segons en Bill és la de l’Ellington més purista.

Al llarg dels anys m’ha explicat un munt de curiositats sobre Ellington, com ara que va dir: Si sona bé, és que és bo. Quan Duke Ellington va morir el 1973, en Bill el va anar a veure de cos present a la funerària Walter Cooke Funeral Home, aleshores ubicada a la cantonada de la Tercera Avinguda amb el carrer 85 Est, a tocar de casa nostra. Se m’hi va endur amb ell, i també el meu fill, que tenia set anys. Va ser la primera vegada que cap de nosaltres va haver de pagar per entrar a una funerària. Ens vam quedar plantats, en silenci, observant el cos de Duke Ellington estirat en un taüt folrat de setí blanc i engalanat amb un vestit blanc. Després vam tornar cap a casa. En Bill es va asseure al piano i, intentant no somicar davant del nen, va tocar un tema d’Ellington rere l’altre: «In a Sentimental Mood», «Do Nothing Till You Hear From Me», «The Joint is Jumpin’», «Sophisticated Lady», «Tough Truckin’», «Prelude to a Kiss» i tants d’altres. Després, quan en Bill no va poder més i tots vam acabar somicant, vam escoltar els àlbums d’Ellington a tot volum tota la nit.

En Bill no pretén imitar Duke Ellington quan toca el piano. Té el seu propi estil. S’encorba sobre el teclat, rígid, gairebé torturat, i pica les tecles i trepitja els pedals vigorosament. Té un posat d’allò més seriós. De tant en tant s’equivoca i es tensa. Té les mans fortes, i els dits, llargs i afusats, amb les ungles curtes i cuidades. Aquesta tarda, al piano, prem els pedals amb energia. Comença tocant Gershwin, «Someone to Watch Over Me», girant el cap per mirar-me. Tots dos somriem. Es tomba cap al piano, aparentment abstret. Deixa de tocar i ve per seure al meu costat.

William Shawn va ser conegut durant mig segle com el cèlebre i reverenciat editor d’una cèlebre i reverenciada revista. I ho era, evidentment. Per a mi, però, es va convertir en l’home que estimava, i un home els dots creatius del qual van quedar sepultats i frustrats pel seu propi èxit. En Bill era un home turmentat, un home amb els desitjos d’un poeta però amb les obligacions d’un cuidador —i també d’una musa— de la poesia. Quan el vaig conèixer el 1945, en començar a escriure al New Yorker, ja s’havia fet responsable dels redactors i els dibuixants que l’envoltaven, en detriment dels seus propis impulsos creatius. Sovint deia que se sentia com si no existís. Se sentia eternament designat per servir els altres en les seves empreses particulars, al mateix temps que li costava aferrar-se, com ell ho descrivia, a la creença cada cop més desgastada en la meva pròpia realitat. Estava, en resum, estranyament maleït pel seu gran do per facilitar als altres que comuniquessin el seu art, perquè el que mai va poder fer és donar-se aquesta oportunitat a si mateix.

Pràcticament des de l’anonimat, abocava les seves habilitats literàries i còmiques tan singulars a la feina de dotzenes de cèlebres escriptors i artistes, buscant la manera d’amagar-se dins seu. La seva atenció per les necessitats dels altres anava molt més enllà de la preocupació d’un editor compromès. Per a molts, va acabar representant tot el que defineix l’autèntica figura de l’editor ideal. Per a mi, en canvi, era un home que patia per totes les criatures vives al seu voltant però que no sabia com patir per si mateix, que aparentment sabia lluitar en nom d’altres per tot allò que anhelaven o mereixien però que es quedava perplex, i de vegades malenconiós, davant de la seva impotència a l’hora de lluitar per si mateix.

Se sentia captiu de la seva feina —que una vegada em va descriure com la màxima expressió d’una cel·la—, però no sabia fugir-ne. Al final em parlava sobre si mateix amb desafecció, sense ni gota d’autocomplaença. Qui m’ha invisibilitzat?, em preguntava amb una veu baixa i, almenys per a mi, esborronadora. Al rostre li veia fam d’alegria i d’humor. En vista d’això, intuint-ho, d’entrada no em vaig sentir empesa a respondre amb res que no fos escrivint. Al cap i a la fi, les meves passions eren l’escriptura i el periodisme. Potser aconseguiria fer-lo riure amb això. Quan li lliurava una història que sabia del cert que li agradaria, les seves faccions, serioses i jovenívoles, cobraven vida, primer a través d’una rialla reprimida que posteriorment se sortia de mare en forma d’una mena de plor d’apreciació. Amb això jo ja en tenia ben bé prou. No pensava que es demanaria res més de mi.

Parlant sobre la seva vida de casat, en Bill sempre repetia el mateix:

—Hi soc, però no hi soc del tot.

La primera vegada que li vaig sentir dir això, a principis dels cinquanta, l’hi vaig acceptar. Deia que anhelava la llibertat, l’aire fresc, la lleugeresa, una mica més d’escalf. Li vaig acceptar que m’expliqués que se sentia atrapat, empresonat, sovint fins a l’extrem de l’intolerable, per la feina i per altres coses. Tanmateix, però, jo eludia la responsabilitat d’entendre aquesta sensació. El que ell volia era el que descrivia com un senyal d’algú disposat a lluitar perquè ell no perdés la fam de viure, per protegir-lo. S’aferrava amb ungles i dents a aquesta possibilitat. A la seva manera, lluitava ferotgement per trobar aquest algú, però alhora no sabia com demanar el senyal a ningú. I llavors va començar a parlar-me amb desesperança.

Hi soc, però no hi soc del tot. Em podria preguntar si això era la clau de tota la seva personalitat: aquesta sensació d’estar atrapat, arraconat. Però com podia mesurar-ho? Com podia jutjar-ho? Era el que ell explicava, el que ell vivia. Mai es va sentir en una contradicció. Era literalment la manera com ell es veia a si mateix, i jo mai vaig posar en dubte res del que m’explicava. Mai he estat una dona que s’atribuís el dret d’analitzar els sentiments de ningú, d’immiscir-s’hi o de dirigir-los. No ho he fet ni quan escrivia sobre altres persones. Sempre he volgut confiar en els fets, deixar que ells revelin la veritat. Vaig acceptar les explicacions d’en Bill. El seu terror de l’empresonament era com un malson en vetlla.

Al principi potser li vaig intuir la súplica silenciosa perquè el rescatessin del seu terror, però no la vaig entendre. Tampoc l’havia d’entendre. No buscava cap resposta emocional a res més enllà dels meus textos. El que jo intentava al New Yorker, com qualsevol altre treballador, era crear històries que només fossin meves. La vida social jo la desenvolupava fonamentalment en un espai separat, amb altres persones, i el meu espai d’escriptura el volia protegir de tot això.

Fins que no em vaig trobar entrellaçada —cada vegada més amb el pas dels anys— amb Bill Shawn en una vida plena i compartida, no vaig saber on em conduiria el fet de ser estimada per Bill Shawn. No hi havia un full de ruta, i la destinació final on em va portar certament no tenia precedents: tal felicitat no havia existit mai en la meva experiència, i mai estimaria ningú més com vaig aprendre a estimar-lo a ell.

Amb el seu amor, en Bill em donaria el que va acabar esdevenint la meva vida, em donaria la seva persona, quotidiana i improbable, la seva amistat, la seva comprensió, les seves observacions, les seves idees, la seva resposta als textos, el seu humor, el seu suport, el seu escalf, tan reconfortant. Junts, buscaríem el balancí, la vaixella, les tovalloles i tota la resta d’objectes que omplirien casa nostra. Junts, ens enfrontaríem i faríem equilibris amb tots els intangibles del plaer de ser vius. Al llarg de quatre dècades estaríem junts, en parella. Vam continuar junts quan vam trobar i criar un nen. Vam compartir el nen. Vam compartir la feina. Vam compartir pis. Vam compartir idees. Mai vaig deixar del tot de ser escriptora, però ell em va obrir la porta a ser també, de facto si no nominalment, la seva dona, la seva esposa, i després, amb el nen, mare. Crec que no m’he perdut res a la vida. I miraculosament, segons em va dir, jo vaig aconseguir donar-li una certa fe en la seva pròpiarealitat, a més de llibertat i un respir de la seva cel·la. De vegades recorríem llargs trajectes per l’autopista durant els quals el temps se suspenia, i ell no semblava que es preocupés per la distància exacta fins a la propera sortida. Vam anar a veure un espectacle —específicament, Pacific Overtures— i vam emergir, encara perduts en la calidesa del xou, en una nit sota zero, històrica pel fet de ser una de les més fredes aquell any (1976), sense la mínima crispació. Fos el que fos el que fluïa entre nosaltres i ens proporcionava escalfor, ens feia sentir a tots dos plenament vius.

Des del primer moment ens vam sentir atrets recíprocament amb totes les forces elusives que l’ésser humà intenta identificar des del principi dels temps. Als inicis dels cinquanta, quan ja estàvem compromesos l’una amb l’altre —i per sempre—, vam intentar descobrir-les nosaltres mateixos, però la nostra naturalesa intrínsecament reticent a la teorització ens va fer desestimar aquesta aspiració, i els dos ens vam fondre amb l’altre en la nostra alegria i el nostre plaer físics, rient.

La comunicació entre tots dos per la feina en comú potser va ser un punt de partida per a tot plegat, però només això, res més. Quan en Bill ho va voler portar més enllà, d’entrada la seva expressió emotiva del que trobava en mi, tan diàfana, em va resultar aterridora. Vaig pensar: No, jo no, per Déu! Jo vull concentrar-me a escriure! Jo devia ser al punt més allunyat possible d’encarnar el concepte de la femme fatale. I amb el teló de fons de l’aquí, però no del tot respecte de la dona i els fills de Bill Shawn —encara que per a ell aquesta contradicció era una declaració oberta, i fins i tot me’n va convèncer a mi—, la situació plantejava diverses complicacions. Per començar, la nostra relació no seria acceptable als ulls de la meva família, d’un tribunal ni del Papa. Tot plegat a mi se’m feia una muntanya. Vaig intentar escapar-me’n i vaig tocar el dos cap a Califòrnia, i hi vaig passar un any i mig, lluny d’ell. Però l’invent senzillament no s’aguantava per enlloc. Potser sí que ho teníem tot en contra per estar junts, però el meu intent de no estar-ho va acabar en un no res.

Com era ben sabut, Bill Shawn va treballar durant anys i anys amb una infinitat de cèlebres escriptors, dibuixants, editors, revisors, agents i companys de feina. Molts li anaven al darrere gairebé reverencialment perquè els ajudés a plasmar i expressar el seu talent. Els grans beneficiaris de l’atenció d’en Bill eren els escriptors. Ell va treballar durant almenys cinquanta anys amb alguns dels escriptors més destres, sagaços, talentosos i sofisticats d’arreu del món. Sortia a dinar amb ells i s’hi asseia a revisar-los els manuscrits durant hores i hores. Era amic d’ells, i s’escarrassava per ser el que ell mateix definia com unprocurador de compassió i comprensió. Els escriptors, per part seva, li acceptaven la compassió i la comprensió, i fruïen de les seves aportacions creatives i materials. El coneixien d’una manera molt determinada. Jo escric per a tu, li deien els seus autors. Tots deien el mateix: Jo escric per a tu. Ell es ruboritzava cada vegada que s’ho sentia dir, i si ell considerava que qui l’hi deia no era un escriptor d’altura, es ruboritzava el doble. Tots els escriptors acceptaven de bon grat el que ell els oferia, i ell mai els revelava el que li costava aquest gest.

—Ells no qüestionen les meves pròpies peculiaritats. —Així és com ho descrivia.

Alguns dels escriptors que no qüestionaven les seves peculiaritats adoraven en Bill per l’absoluta dedicació que prestava als seus textos. Ell procurava mantenir aquesta dedicació al marge de la percepció nítida en alguns d’aquests escriptors d’una egolatria insofrible, d’un oportunisme despietat, d’una insistència exagerada, de la cobdícia, dels descens a la mediocritat.

Jo estava centrada exclusivament en mi mateixa. Podria fer la feina dels meus somnis. No volia res més. Estava eufòrica. William Shawn

Ell deia que no podia sortir si hi havia tempesta, si plovia fort o si nevava, ni tampoc si feia molt, molt de fred. Vam anar a patinar sobre gel al Grossinger’s. Per a la meva sorpresa, ell també podia transgredir els seus límits.

—Són ells els que pateixen la desgràcia —comentava pensarós. Però per més que tingués sota control la seva agudesa i el seu escepticisme, solia intuir la veritat de tothom que l’envoltava.

Per decisió pròpia, i independentment de la càrrega que li suposés, inclosa la vida mateixa, se sintonitzava amb els desitjos més profunds dels altres i procurava donar-los el que volien. Desagradable era la paraula més forta que feia servir per comentar el caràcter dels pocs que directament el repugnaven. Habitualment sabia rebutjar els textos que eren inacceptables per un motiu o un altre, però de tant en tant, per protegir la sensibilitat d’un escriptor, comprava algun article, pagava a l’autor i es guardava el text al calaix durant anys. També comprava i publicava la feina d’un parell d’autors pels quals sentia llàstima. El raonament per fer-ho, en aquests casos, fos quin fos sempre el deixava essencialment satisfet en un pla que no vaig acabar d’entendre fins que vaig haver viscut amb ell molts anys. La cosa anava si fa no fa per aquí:

—Tot ésser humà és tan valuós com qualsevol altre, i per a mi és important no ferir aquesta persona.

Per a Bill Shawn, tota vida era sagrada. Jo solia qüestionar-li aquesta lògica, que a mi em semblava que es podia resumir amb el concepte de l’honestedat, però ell mai mostrava cap dubte. Solia introduir la seva resposta sempre igual:

—És molt complicat, però en el fons…

Malgrat que en Bill dedicava dies i nits a donar un cop de mà als escriptors i dibuixants que tenien problemes personals de tota mena imaginable, mai donava peu a la gent perquè s’interessés per la seva pròpia vida personal. Els seus amics més longeus d’alguna manera havien endevinat que ell traçava una línia a partir de la qual no volia que s’aventuressin. Es tractava de tu amb un grapat d’amistats de tota la vida a l’oficina, però en general li costava dirigir-se a la gent pel nom de pila. El fet que a ell se li adrecessin com a senyor Shawn ja li estava bé. Dispensava el mateix tracte a tothom, genuïnament democràtic i respectuós. La cortesia que mostrava a les visites —les escortava fora del despatx i fins a l’ascensor— va esdevenir llegenda. Atenia tothom, inclús tota —tota!— la gent que buscava feina i li escrivia demanant-li una reunió. Fora de l’oficina, normalment mantenia les mateixes maneres. Era cortès, considerat i tolerant amb tots els seus empleats. Mai alçava la veu. Gairebé mai es permetia expressar sentiments de ràbia. Mantenia la distància amb els altres centrant la relació al voltant d’ells. Tots els seus escriptors van experimentar aquesta atenció immediata, empàtica i intensa per part seva. Tothom percebia la seva intel·ligència indiscutible, i tothom absorbia el seu afecte inconfusible.

Quan en Bill i jo vam esdevenir parella, la distància que posava amb els altres va resultar ser un marc d’allò més pràctic per a nosaltres. La gent ens deixava fer al nostre aire. Des del primer fins a l’últim dels anys que vam passar junts, normalment no sentíem cap necessitat d’estar amb ningú més. Ni ell ni jo sentíem cap necessitat de parlar amb ningú més sobre la nostra vida junts. La gent de l’oficina eren amics nostres, alguns més que d’altres, però el que més desitjàvem en Bill i jo era estar sols l’un amb l’altra. Mai ens vam cansar d’aquest aïllament autoimposat. Ens agradava així. De tant en tant potser sortíem a sopar amb una altra parella en un restaurant, o anàvem al teatre o a algun concert de jazz amb altres persones, però cap dels dos semblava que necessités fer gaire vida social. De fet, no acabàvem d’entendre per què altres parelles s’entestaven a fer activitats en grup regularment. En Bill i jo semblàvem perpètuament interessats només en la persona i en la companyia de l’altre.

Amb el pas del temps els companys de feina van començar a assabentar-se de la nostra relació. Ens veien arribar junts a l’oficina. Ens veien marxar-ne junts. Ens veien junts al teatre, a concerts, pels carrers de la ciutat, al parc. Ens veien entrar i sortir de casa. Si xafardejaven sobre nosaltres, però, mai en vam saber res. Aparentment la majoria respectava la nostra privadesa.

En Bill em parlava sobre si mateix sense histrionisme i reposadament, amb perspectiva i sense autocomplaença.

—Per què soc més un fantasma que un home? —em preguntava entre dents.

Al cap dels anys em va repetir diverses vegades:

—Tu saps qui soc?

I ho deia amb aquella veu calmada de sempre. Cap al final d’una de les nostres ocioses tardes de dissabte potser podia comentar:

—Sisplau, no deixis que oblidi la meva pròpia vida. —I de vegades potser afegia—: La vida que he viscut és la d’un altre.

L’entusiasmaven l’alegria, la innocència, el gaudi i les dones atractives, preferiblement les europees, i anhelava les aventures sexuals més terrenals i esbojarrades. Com he dit, era romàntic. Les seves paraules preferides eren màgic i captivador. Se sentia atret per totes les formes de l’humor, sobretot pels textos que el feien riure, i contribuïa amb els seus talents extraordinaris a fer les obres dels altres més expressives en tots els sentits, però sobretot més divertides. Si bé admirava l’erudició, es delectava amb la comèdia, i amb els textos i les vinyetes que el feien riure. Disfrutava amb S. J. Perelman, i volava amb J. D. Salinger, Ian Frazier, Joe Mitchell, Ed Koren, Roz Chast i William Steig. Les il·lustracions de Saul Steinberg o de Sempé el deixaven pràcticament sense paraules. Buscava còmics del vodevil de l’antiga escola a la desesperada, com Willie Howard o Smith i Dale. Disfrutava tant amb Groucho Marx com amb Buster Keaton. Sempre provava de trobar el còmic anglès Benny Hill a la televisió. Es va aficionar a l’estil d’humor dels jueus. Myron Cohen, deia, treballava l’argot millor que ningú. Quan el vèiem aparèixer al programa de Johnny Carson, fins a l’última fibra del cos d’en Bill vibrava d’entusiasme, sobretot quan Cohen feia aquell accent ètnic d’elegància afectada acompanyat d’un intens joc de parpelles. Als seixanta vam anar a Broadway diverses vegades per veure el quartet còmic de Beyond the Fringe. Richard Pryor podia