Difamació E-Book

Eva Piquer

• Herausgeber: Club Editor 1959
• Kategorie: Sachliteratur, Reportagen, Biografien
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 71

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

Un opinador amb fama d'impertinent aprofita el càncer del director d'un diari per atacar la seva muller, periodista com ell. Serà la vídua oficial de Catalunya!, profetitza. I li dedica una sèrie d'articles que l'escarneixen mentre la malaltia s'emporta el seu marit. Deu anys més tard, la dona que va patir aquest escarni reflexiona sobre la natura de l'acte que es va cometre contra ella. ¿Què motiva un difamador? ¿Com opera la difamació? ¿Quines ferides causa? ¿Quina mena de subjecte disminuït en surt? Són preguntes que no interpel·len només els mitjans, sinó la societat sencera i global. Les xarxes socials ens han acostumat a la desqualificació i a l'insult per sistema. Un nombre d'usuaris cada dia més gran els practica, una majoria aclaparadora de persones els entoma sense poder protegir-se'n. Amb aquest assaig addictiu i brillant, Eva Piquer trenca la impunitat. Lluny de caure en la personalització de l'atac, fa servir la claredat de l'anàlisi i la força dels arguments per guanyar la partida a l'enemic. Llegint-lo tens la sensació que triomfa una cosa que val la pena: l'acció pertinent. Un llibre que no fa sang, sinó justícia.

Leseprobe

EVA PIQUER

Difamació

Autòpsia d’un escarni classista, misogin i cruel

Difamació

1a edició: octubre de 2025

© 2025, Eva Piquer

© 2025, Club Editor 1959, SLU, per l’edició

Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

Disseny de coberta: Aina Bonet

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Bohigas, Marina Miralles i David Monserrat

Amb el suport de

ISBN: 978-84-7329-488-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Als meus fills.

I a la memòria del Carles, el seu pare: com em sabies fer riure.

Els meus vint-i-tres anys i jo som a Nova York, on hem vingut a mirar-nos el món conegut des de fora, a treballar com a corresponsals i a perdre’ns per llibreries de nou i de vell. A la Strand del carrer 12 amb Broadway m’encanto amb exemplars antics de la revista Time i em deixo atrapar per un article sobre l’art de fer i mantenir enemics. L’autor sosté que un enemic és un tresor a preservar perquè és l’única persona que sempre pensa en tu: quan no t’ataca en públic, t’ataca en privat.

Un enemic pot sorgir del no-res i per no res, llegeixo. I només tens dos camins: o l’ignores o el mates. O fas com si no hi fos o l’esborres literalment del mapa. Però ha de ser un crim perfecte: l’enemic no pot veure que tu n’ets l’assassí, o morirà feliç perquè haurà aconseguit l’objectiu d’amargar-te l’existència.

Soc massa jove per tenir enemics. És més: el primer enemic que tindré mai és ara mateix tan bon amic meu que d’aquí a uns mesos vindrà a passar dues setmanes al piset minúscul del carrer 60 que ens han permès llogar a mitges amb un altre català malgrat no tenir nòmina.

Que els amics es poden tornar enemics de cop i volta és cosa sabuda, però res s’acaba de saber del cert fins que no ho vius de primera mà. I als vint-i-tres anys se sol tenir més arrogància que experiència.

N’hi ha que creuen que la veritable enemistat neix de l’amistat més profunda, que no és possible odiar molt un desconegut, i que per això Nietzsche escriu que “en l’amic s’ha de tenir el millor enemic”. No sé si entenc gaire què ens va voler dir amb aquesta afirmació paradoxal. Amb permís del filòsof alemany, m’estimaria més no tenir cap enemic de l’ànima.

En tot cas: al Joan —posem que es diu Joan— se li girarà el cap un bon dia, d’aquí a cinc o sis anys, i em començarà a atacar perquè sí. Per enveja, potser. Per persona interposada, potser (és una hipòtesi prou fonamentada: m’atacarà perquè haurà agafat mania a la meva parella o n’estarà gelós). A mi m’ajudarà a entendre que l’articulista de Time tenia raó: a vegades no fas res per provocar-ho i et neix un enemic. I em farà una pena immensa, una pena inextingible, que el meu primer enemic sigui algú a qui jo havia estimat.

El Joan em coneixia. Ens havíem explicat secrets, ens havíem enviat cartes quilomètriques que sobrevolaven l’Atlàntic d’anada i tornada. L’havia convertit en un dels pocs interlocutors amb dret a saber coses meves. Soc introvertida i no obro aquesta porta a gaire gent. Però la vaig obrir per al Joan, i qui sap si va tenir l’oportunitat de veure alguna cosa de mi que no li va agradar. Ho dic en descàrrec seu. Almenys em coneixia. Sabia que soc una neuròtica de la llengua, sabia que m’enlluerna més la intel·ligència que la bondat, sabia que els meus pares no van poder anar a la universitat i que la meva àvia paterna era analfabeta. Sabia que vaig créixer a la perifèria, en un carrer sense asfaltar i rodejada de barraques, i que aspirava a ser tan gracienca com ell.

Sabia que vaig estudiar la secundària en un institut públic perquè vaig compartir aula amb la seva germana mitjana. Sabia que jo admirava —admiro encara— la seva germana mitjana, que va tenir l’encert de fer una carrera de profit, no com les nostres. Sabia que m’havia inclinat pel cou de ciències pures, però que a l’últim moment havia deixat perdre un futur pròsper com a enginyera industrial perquè el que de debò volia era escriure. Sabia on i quan i amb qui em vaig casar perquè va ser un dels pocs convidats al meu casament.

El Joan tenia informació i, doncs, tenia armes per fer-me mal.

Però no vull parlar gaire més del Joan. Avui soc bastant més amiga de la seva germana que fa quaranta anys, quan convivíem bona part del dia a tres pupitres de distància, i això m’ha curat una mica. L’odi del Joan va despuntar molt abans que l’eclosió d’internet i el naixement de les xarxes socials donessin via lliure i ales de voltor als difamadors. Si jo no recordo que aquest antic amic va embogir contra mi, no ho recorda ningú.

Fa uns quants Sant Jordis vam coincidir en un dinar a peu dret convocat per un gran grup editorial, ens vam veure obligats a saludar-nos amb dos petons i li vaig fer dos petons, perquè em va semblar que tampoc calia fer-li un lleig davant la gent del gremi literari. L’endemà ho vaig explicar a la seva germana. Ella ja ho sabia.

Intento dir, en fi, que el Joan és un enemic entranyable, potser perquè després n’han vingut de pitjors. El Joan, pobret, no arriba ni a la sola de la sabata del Ricard. Posem que es diu Ricard.

Els meus quaranta-sis anys i jo som en una sala d’espera de l’Hospital Vall d’Hebron. Just al costat seuen el meu marit i el seu refús a intentar desxifrar informes mèdics. Les nostres pors, la seva i la meva, s’han arraulit sota les cadires de plàstic. La meva por ho vol saber sempre tot, la d’ell prefereix mirar cap a una altra banda. Gairebé al mateix moment en què Google em confirma que les paraulotes tècniques amaguen pronòstics tirant a nefastos, un parent dels que s’afanyen a donar males notícies m’escriu per whatsapp. Hola, Eva, suposo que ja ho has vist: aquell Cabronàs [la majúscula és seva] avui ha creuat totes les línies vermelles possibles, em sap molt greu.

Puc jugar a endevinar qui és el Cabronàs, tampoc tinc tants enemics. El que no puc és compartir el missatge amb l’home atemorit que seu a la cadira de plàstic del costat, perquè ja fa temps que em va delegar la feina de parar els cops. Com a roca de la família, em toca a mi filtrar l’aparició de qualsevol text que parli d’ell, sobretot si en malparla. Tu llegeix el que vulguis però no me’n diguis res —sonava a ordre perquè ho era—, no me’n facis ni un trist resum, avisa’m només si mai creus que m’he de querellar o que he de contractar un sicari.

Busco l’article del Cabronàs perquè no me’n sé estar i perquè avui no ve d’una mica, ja he tocat fons cèl·lula a cèl·lula (el fons no té fons, però encara no ho sé). El trobo de seguida, s’està compartint molt, massa, i uns algoritmes rudimentaris però prou eficaços hi juguen a favor. El meu parent bocamoll té raó: traspassa tots els límits de la decència. Malparla del meu marit i malparla de mi, per bé que malparlar és un verb molt suau. Aquest paio s’ha aficionat a burlar-se de tots dos en bloc. Estem casats i compartim quatre fills, però només els qui ens coneixen saben que som parella. No en fem gala, no anem junts a actes socials, cadascú té la seva feina (som periodistes tots dos: ell dirigeix un diari d’informació general i jo he muntat un digital de cultura). Però el Ricard —així el rebatejaré deu anys després, i que em perdonin els Ricards del món sencer— s’entesta a disparar contra ell i, de rebot, contra mi. O contra mi i, de rebot, contra ell. De fet, en el text en qüestió la que rep més soc jo. I no estic d’humor ni per querellar-me ni per pagar sicaris, ara. Tinc quatre fills que, em fa pànic pensar-ho, potser es quedaran sense pare.