Aquest no és el meu món E-Book

Matéo Maximoff

• Herausgeber: Editorial Kohelet
• Kategorie: Fantasy und Science-Fiction
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 222

Veröffentlichungsjahr: 2026

Beschreibung

Mateo Maximoff transforma la memòria de la seva pròpia família en una novel·la vibrant que convida a recórrer, de la mà del poble rom, un viatge èpic des de les estepes de Sibèria fins als camins d'Europa, passant per la immensitat de la Xina. Amb la seva mestria inconfusible, l'autor obre una finestra a les tradicions, els codis i la riquesa cultural dels diversos grups —Kalderash, Manouches i molts més— que configuren aquest univers fascinant. En aquestes pàgines bateguen la joventut, l'aventura i la música, però també la força indomable de les romnia, dones que sostenen les seves famílies i desafien cada obstacle amb una determinació que commou. Com a element sorprenent, Maximoff incorpora el mite de la Mamiorry, una figura poderosa i enigmàtica que aporta un gir innovador dins la seva obra i captiva el lector des del primer instant. Una història que combina emoció, identitat i llegenda per a qui busca una literatura que es viu, s'escolta i es recorda.

Leseprobe

Aquest no és el meu món

Mateo Maximoff

Kohelet

Derechos de autor © 2026 Editorial Kohelet

Títol original: Ce monde qui n’est pa le mien Primera edició en Editorial Kohelet: gener 2026 Copyright © Mateo Maximoff ISNI 0000 0000 7101 8807 Copyright de la traducció © Gerson Hérnadez Arizo ISNI 0000 0005 1438 935X Copyright del pròleg © Jacqueline Charlemagne (1992) Drets reservats per totes les edicions en català: © Editorial Kohelet C/Circunvalación Encina, 23, 7º C 18015 Granada (Espanya) E-mail: [email protected] www.kohelet.es ISBN 979-13-991407-5-0 Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRE (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessita fotocopiar i escanejar algun fragment d’aquesta obra.

AQUEST NO ÉS EL MEU MÓN

Col·lecció Mateo Maximoff

Reuneix l’obra d’aquest particular escriptor gitano, nascut a Barcelona en 1917. La seva primera novel·la, «Els Ursitory, els àngels del destí», va ser seguida ràpidament per altres dues: «Savina» i «El preu de la llibertat».

«Aquest no és el meu món» es va acabar d’escriure en francès, el 13 de gener de 1992.

Al novembre de 1961 i Mateo va tindre una experiència espiritual que va canviar la seva vida. Això es descobreix en les seves obres posteriors. Mateo va continuar sent comunicador de la cultura gitana, i va recórrer trenta-tres països donant testimoni de la seva trobada amb Déu.

Les obres que ja estan traduïdes són:

Els Ursitory (1938)

El preu de la llibertat (1955)

Savina, estimar fins embogir (1957)

La setena filla (1958)

L’ànima d’un gitano en poesies (1940-1983)

Condemnat a sobreviure (1984)

Vinguerka, la xicoteta compromesa (1987)

Dis-ho amb llàgrimes (1990)

Altres obres que seran traduïdes i publicades pròximament, són:

​La poupée de mameliga (1986)

Routes sans roulottes (1993)

Un món sense gitanos

és com un jardí

sense flors.

Prefaci

El desig per allò llunyà, per explorar altres mon sempre ha estat gran. Descobrir una altra cultura alimenta somnis i fantasmes, abans fins i tot que s’iniciaren les conquestes, el comerç o els nous descobriments.

Mateo Maximoff ho sap millor que ningú. Descriu i transmet les paraules del món. I quan les publica —com és el cas d’aquesta nova novel·la «Aquest no és el meu món» ens dona accés a una literatura popular que, d’un moviment, lleva el vel amb sinceritat.

Aquesta  novel·la té alguns elements presos de la història de la família, i tribu, del pare de l’autor. Ell posa en escena una tribu dels noms kalderash[1], la de la seva família, que va viure a Siberià a inicis del segle XX. Descobrirem algunes tradicions, la manera d’impartir justícia al si de la kris[2], les lluites cruels entre els roms i la resta del món, la fugida habitual davant de la policia.

Mateo relata tot allò de manera viva, personal, entranyable, on la sorpresa i l’interès acompanya les seves observacions prolífiques i els quadres costumistes, amb l’antiga Rússia com a fons.

Però aquest no és només un llibre d’aventures. És un text on un redescobreix un poble capaç de viure de la seva herència cultural, que permet explorar les relacions problemàtiques que els homes mantenen entre ells i amb les «forces superiors».

L’autor fa servir el registre simbòlic per donar protagonisme al que anomenem «el discurs de l’existència». En efecte, el simbòlic, no és una manera o un mitjà per tornar cap a un mateix, cap al que uneix als altres i a l’univers? Pel saber objectiu, el simple amant del món prefereix la màgia de les coses. És una mica com eixe somiador, apreciat per Gaston Bachelard, que davant del foc contempla la xemeneia i les flames, absort en la seva meditació, preocupant-se molt poc pel principi químic de la combustió.

En aquesta narració, es tracta de vegades de les peripècies d’un grup de roms, però també és un relat envoltat, precedit i acompanyat per mites. El vincle entre l’home i la naturalesa, la irrupció de la violència simbolitzada pels llops, cruels però que també poden ser protectors, el destí excepcional d’un xiquet posat a prova en múltiples ocasions… on sempre es qüestiona el sentit de l’existència humana. Perquè està associat al sagrat i al fonament de la vida mateixa, aquesta història succeeix en un escenari on el perill, la violència, la passió, el dolor i el temor de transgredir, continuen sent els actors principals del drama.

La naturalitat del llenguatge de l’autor, la turbulenta història situada en un altre continent, els déus i els dimonis que eleven la naturalesa a allò sagrat, ací, al mateix cor de la nostra societat, es troba un poble que no segueix els camins traçats únicament per la modernitat, però que manté una relació reverent amb la naturalesa, instaura correspondències, estableix una comunicació.

Mateo, com a narrador gitano, escriu amb una sensibilitat que tracta sense embuts la duresa i la veritable essència de la vida. Submergeix les seves arrels en el temps, però viu al si d’un món inestable i agitat. Ens conta que els gitanos són eixe riu etern del qual els homes s’esforcen per comprendre el moviment i pels qui aquest llibre capta com un espill, un breu reflex.

Jacqueline Charlemagne

Presidenta des Etudes Tziganes

Primera part

Àsia

Capítol 1

En un lloc d’Àsia, entre els llocs més remots d’eixe continent, existeix un poble sobre el qual cap país reivindica la seva propietat, però al qual, des de sempre, han volgut fer fora. Sens dubte, temen a eixa gent sense terra, no se sap d’on venen, només s’instal·len per poc temps i després se’n van com van arribar.

En tots els llocs per on passen, la població local, els sedentaris, els habitants d’eixos llocs, els donen un nom que no els pertany. Sovint es diuen nòmades. Però en eixa zona de Siberià no són els únics viatgers. Hi ha altres pobles que es desplacen per la immensa Àsia, en xicotets o grans grups. De vegades, fan l’efecte de formar un veritable exèrcit, són malvats i perillosos; els agrada lluitar els uns contra els altres i, per aquesta causa, desapareixeran.

A inicis del segle XX, un sol poble continua sent nòmada; no s’interessa pels països que travessa, ni per les fronteres mal definides que creuen; roman més o menys temps: un dia o dos, mai un any. I la gent d’eixe poble, perquè tenen gana, van més lluny, o bé peguen voltes en cercles, sense comptar el nombre de morts, sobretot xiquets, els cadàvers dels quals deixen passar al llarg de les seves rutes.

A eixos nòmades, errants i vagabunds, se’ls diu amb desenes de noms diferents; però ells mateixos diuen que són els Roms, els homes.

​

◆◆◆

Privats de tota mena d’informació, quasi aïllats del món, aquests homes ignoren, o sovint volen ignorar, la qual cosa succeeix més enllà, al vast món, eixe món que no és el d’ells. Segur que van sentir parlar de la guerra que hi ha entre Rússia i el Japó, però està molt lluny del lloc on ells estan hui.  És veritat que viatgen per Siberià, que és part de Rússia i que el Japó està lluny de l’Imperi rus. Siberià és molt gran però només és una part de les terres antany conquistades per Rússia. Els roms, que majorment desconeixen la història, són incapaces de dir des de quan eixe racó i els altres pertanyen al tsar.

Sovint els nòmades, s’instal·len amb les seves xicotetes tendes a alguns quilòmetres de les grans ciutats, prop dels grans mercats i de les fires que duren una o dues setmanes. En eixos moments se’ls veu pertot arreu. El mercat de cavalls els pertany perquè ningú coneix millor que ells a eixos animals. Sobretot, perquè contràriament al que diu, es pot confiar en ells. El rom no enganya el seu client: sap bé que, si ho fa, s’arrisca a tindre problemes l’any vinent. I llavors, per què vendre animals malalts quan tenen uns excel·lents a la seva disposició?

En les quatre cantonades del mercat o de la fira, s’escolta el so del martell colpejant sobre l’enclusa. El rom kalderash és calderer, passa de pares a fills; també és ferrer i repara en el lloc tots els objectes metàl·lics que li porten. Són els més competents en eixe tipus de treball, i ho són fins avui pel que concerneix a les reparacions d’objectes de coure o ferro. En això també se’ls pot tindre confiança. El client de vegades assisteix a la transformació de l’objecte que ha confiat a un rom. En alguns minuts, la casserola, el pitxer o l’olla que estava en mal estat, després de ser venuda al ferroveller, és reparada davant d’ell. Igual, el rom ferrer és capaç de canviar les ferradures d’un cavall en uns minuts. Què més se li pot demanar?

Les romnia[3] són iguals d’actives. Les ancianes van per tot arreu per llegir les línies de les mans i no els falten clients. Les xiques, per la seva part, ràpidament busquen un lloc on posar-se en cercle. Asseguts al sòl s’instal·len dos o tres músics, amb les cames plegades. Són bons músics. La gent es reuneix i les ballarines triades entre les més belles, comencen a dansar i cantar. Primer lentament i després cada vegada més ràpid, emocionen els pobres russos! Són l’única atracció per eixa pobra gent que no viuen molt feliços. Així, els kopeks (cèntims russos) i de vegades els rubles cauen en les panderetes de les alegres gitanes que passen entre la gent.

En un altre lloc, són els animals els que dansen. No falten a la regió i els roms, després d’haver-los capturat, saben molt bé com ensinistrar-los. No sols als ossos sinó també a altres animals.

Cau la nit, tota la gent que no pertany a cap nació es reuneix als cafès, als restaurants i de vegades als cabarets del lloc. És veritat que els roms beuen molt, però sobretot són alegres. Canten, dansen, no falta la música. Les baralles tampoc són serioses i les obliden ràpidament.

Com no voldria unir-se a ells la gent d’eixos llocs que travessen? I gastar en eixe dia o en eixa setmana fins al seu últim kopek? Les ciutats semblen tristes després de la partida d’aquests viatgers; necessitaran molta paciència per esperar tot un any fins al retorn de la pròxima fira. Per la policia local, això no canvia res. Perquè els roms no són gent com els altres? Si es comet un robatori, sens dubte és just que un rom sigui arrestat. El rom, com ho hem dit, no és estúpid com per robar quan els diners li venen tan fàcilment i els caps han prohibit tots, fins i tot els xiquets, robar el que sigui. De fet, cadascun vigila que als joves no els falti de res, no són els nens el tresor de la tribu?

​

◆◆◆

Abans del fosquejar, els roms tornen al camp perquè a poc a poc els clients se’n van. La major part d’ells són llauradors dels voltants o obrers de la ciutat. Els roms, ajudats per les romnia i els nens, ajunten tot el que no ha estat venut. Tornaran demà; avui el treball ha acabat per ells. Volen tornar al campament i comptar els guanys del dia. Alguns ja estan mig borratxos per la cervesa (koisso) o simplement pel vodka.

El que anomenen el “«ampament», no és més que una gran planícia entre el riu i la carretera principal. Un poc més amunt, anant d’una ciutat a una altra, està el riu, que és útil per moltes coses: per beure l’aigua que descendeix per un xicotet rierol, estret però net, per llavar-se i fins i tot, més a baix, els roms han reservat un lloc indispensable per netejar els materials que venen. I encara més baix, està l’abeurador on els joves porten els cavalls. Eixos animals són la veritable riquesa de cada tribu: sense ells, els roms estan perduts. Cada família té els seus propis animals que cuiden com els xiquets. Eixos mai seran venuts.

Els nens, nens i nenes, estan completament nus i no paren de barallar-se a la vora del riu, sempre sota la vigilància dels més grans. Cap s’atreveix a nadar, encara que sàpiga fer-ho molt bé, perquè el corrent, en eixe lloc, és molt fort i ells tenen por.

Per part seva, les noies buscaran aigua al rierol. Per tornar al campament, a diversos centenars de metres d’allí, es col·loquen una tovallola enrotllada com una corona sobre el cap, i ací donen suport al recipient de coure que porten fent equilibri, amb les mans en els seus malucs. Així tornen al campament. De vegades cantant. Quin espectacle meravellós! Quina pena que cap fotògraf fos aquí per immortalitzar eixes magnífiques escenes!

Cada rom té la seva vurdon (caravana), i fins i tot dues algunes vegades. Una per ell i la seva dona, i una altra pels seus fills. De la mateixa manera, posseeix una o dues tseris (tendes).

Com encara fa bon temps perquè és l’època de Pasqua, les romnia han instal·lat enfront de cada tenda taules baixa sobre el sòl. Estan sobre magnífiques catifes que els roms han portat per vendre-les des de tots els països. No hi ha ni una cadira.

Els roms, sense excepció, s’asseuen amb les cames plegades. Les romnia els han preparat un suculent menjar. Cada romni col·loca davant del seu rom plats plens i encara fumejants, mentre a un costat el te bull en un samovar niquelat i brillant. Si una de les xiques és major, ajuda sa mare. Només el fill major té dret a asseure’s al costat de son pare, podrà fer-ho quan tingui l’edat suficient. Els altres nens mengen on sigui, en la caravana o simplement sobre l’herba, amb el plat entre els genolls.

Totes les romnia fan diferents menjars. Per això no és estrany que un rom envií la seva dona a oferir al seu veí, un plat que ella ha preparat. A canvi ell rebrà un menjar fet per una altra romnia. Així el rom troba l’ocasió per felicitar la seva romni pels seus dots de bona cuinera. La romnia somriu i no diu res, està feliç d’haver-lo complagut. Durant els menjars, els roms es passen els uns als altres, copes d’argent plenes de cervesa. Cadascun menja en la seva taula, però dins d’una o dues hores, començarà la vigília de Pasqua i tots els roms es reuniran enmig del campament. Cadascun aportarà begudes alcohòliques i, si el dia ha estat bo, també portarà un xicotet barril de cervesa.

Allí, sobre el terreny, hi ha al voltant de cent caravanes, i la mateixa quantitat de tendes petites, però ben netes. El campament té unes quatre-centes o cinc-centes persones.

La festa començarà, però amb ella també els problemes. En la part alta de la carretera s’han aturat quatre gendarmes a cavall. El cap baixa caminant tot sol per la xicoteta pendent que porta fins el campament.

El brigadier sap on va i es dirigeix directament cap a la tenda més gran: la del cap. Els dos homes es coneixen des de fa molts anys. Es veuen sovint durant les fires. Els altres roms s’aparten quan passa el gendarme i els nens espantats s’aferren a les faldilles de les seves mares.

Des de fa dues setmanes, molts abans que la fira començarà, els roms es van instal·lar sobre eixe terreny posat, probablement, a la seva disposició per la ciutat. Cada dia, quasi a la mateixa hora, els gendarmes, els «Pandores»[4] com els anomenaven els roms, venen a veure si tot va bé entre aquella gent bulliciosa.

Petruska l’espera dempeus al llindar de la seva tenda, amb la pipa a la mà, el barret cobrint el seu cap, somrient dins d’ell. Vist un jupetí amb botons d’argent, i té un rellotge d’or que penja d’una cadena també d’or. Els seus pantalons bombats van ficats en les seves botes pesades.

—Hola cap, va tot bé?

Els dos homes se saluden sense encaixar-se la mà. No és el seu costum.

—Tot bé! —repeteix Petruska—almenys, això espero. Vol asseure’s?

Fins i tot abans que el rom pronunciarà eixes paraules, la seva dona, la seva romni, va posar una falda sobre una marmita donada la volta que servirà de cadira al brigadier. Aquest no necessita que li ho demanen per segona vegada i s’asseu al costat de la taula. Porten una segona «cadira» per Petruska. Pot començar la conversa, mentre alguns xiquets més audaços pugen al talús per veure el representant de la llei.

—Saps que dos gitanos joves han estat arrestats per haver-se colpejat?

—Si, ho sé —respon el rom—, són precisament dos joves, això passa perquè els dos volen la mateixa noia. Però anem progressant cap; en el passat hauria estat més que una baralla! Ens fem vells, què li farem?

—Tu has de decidir!

—Deixa’ls aquesta nit i allibera’ls demà al matí. No oblidi que tot just demà és Pasqua.

Una de les filles de Petruska, molt bella, posa un got de té davant de cada home; i deixa també una botella de vodka enmig de la taula. El brigadier pot triar. Per no incomodar el cap gitano prova els dos mentre que els altres roms s’acosten i saluden discretament al brigadier baixant les seves mirades.

—Quan penseu partir? —pregunta el representant de la llei.

—La majoria se’n anirà el dilluns. Queden dos o tres que necessiten reparar els seus carros. El dimecres aquest terreny estarà completament buit. Jo aniré el dilluns al matí a l’ajuntament per deixar-li un regal de part de la nostra tribu.

Petruska dirigeix una mirada ràpida a la seva romni. Ella pren un braçalet d’or del seu braç esquerre i li’l passa al seu rom. Aquest l’examina i diu al brigadier:

—La meva dona coneix sobre joies molt més que jo. Com som pobres, tota la tribu va reunir els diners necessaris per comprar aquest braçalet per la seva dona. Sé que ella no el necessita, però la meva dona em va demanar que li deixes un xicotet record del nostre pas per ací.

Sense examinar el preciós objecte, el brigadier el fica ràpidament en la seva butxaca. Acostuma a fer-ho així, cada any succeeix el mateix. En resum, accepta un regal per tancar els ulls sobre unes certes irregularitats no massa serioses. Els gendarmes que estan més lluny no són ingenus, cadascun rebrà un anell d’or o un rellotge d’argent i una botella de vodka.

En eixa ciutat, la brigada de gendarmeria no té més que una desena d’homes mentre que els roms són diversos centenars. Cal fraternitzar amb el que convé a cadascun. Si arriba a succeir que els nòmades es tracten entre ells de manera brutal, això no els incumbeix. És el seu problema. Durant la fira, tots els roms, sigui el que sigui, tenen ordre de Petruska i de tots els altres roms del consell, de no causar cap problema sota amenaça de condemnes més severes. La fira anual és una manera de guanyar-se bé la vida. Per això, durant una setmana, és necessari que tots els ànims estiguin tranquils. Els dos joves baralladissos seran alliberats demà, però això no serà la fi, perquè es van barallar en públic, estaran condemnats a no prendre per dona la noia que els dos desitgen.

—Demà, a quina hora penseu posar-vos en camí? —pregunta el brigadier al cap dels roms.

—Després de l’esmorzar, abans que estiguem tots borratxos!

—Bé, vindré vestit de civil. Pot ser la meva dona i algunes de les seves amigues vulguin acompanyar-me.

Capítol 2

La nit següent són els xiquets els qui estan més inquiets. De fet, la vigília de Pasqua comença amb ells. Els pares els han avisat, igual que als xics de menys de quinze anys, perquè estiguin preparats per la cerimònia.

Davant de la tenda de Petruska han col·locat una catifa nova i un llit amb diversos edredons damunt. Tot això davant de petits i grans que segueixen amb les seves mirades els gestos de Malika, la romni del cap, i de les seves filles.

Una anciana romni és triada per ser la més bella de la tribu. Tan arrugat està el seu rostre que es diria que té més de cent anys. Les altres dones l’han vestida amb el seu millor vestit, a més ella el conservarà com a record d’aquesta nit. Majestuosament, l’anciana ocupa el seu lloc al llit; es cobreix amb els edredons, i només es pot veure el seu pit. Amb un senyal indica que està llesta.

Llavors, el nen de més edat —que té catorze o quinze anys— s’agenolla i avança lentament fins el llit i diu amb llàgrimes als ulls:

—Et demana perdó a tu i a Déu per totes les ximpleries que vaig fer durant aquest any.

La dona gran li tendeix la mà que el noi besa ràpidament.

—Què les teves ximpleries et siguin perdonades per mi i per Déu!

—Visca! Visca! —criden darrere els pares del noi.

Es fa cap arrere mentre un altre, de menys edat, ocupa el seu lloc. Després, és el torn dels més petits i després el de les noies. Alguns nens grimpen al llit recolzant-se sobre les seves mans. Els últims, els més xicotets, no saben què volen fer, només imiten els més grans. Són els pares els qui es diverteixen amb aquesta cerimònia pagana. És així com comença la Pasqua.

◆◆◆

Els joves roms són els qui més fort riuen pel comportament dels xiquets. Obliden que fa poc, eren ells els qui anaven a agenollar-se davant de la dona gran.

Com fa bon dia, i abans que tots els xiquets hagen desfilat davant de la romni, les altres romnia, quasi al mateix temps instal·len, cadascuna davant de la seva tenda, una magnífica catifa, i la taula baixa coberta de tovallons; després el samovar pel te, per descomptat, la botella de vodka i alguns altres vins. De seguida, en cada taula, es col·loquen diversos plats de zakuskis[5] per calmar la fam mentre esperen el plat principal que encara s’està cuinant en les olles de coure posades als trípodes.

Cada cap de família rom s’instal·la, amb les cames plegades en la part posterior de la seva taula, enfront dels altres. I crida a tots:

—Veniu a provar el que la meva romni ha preparat!

Llavors, els roms es visiten els uns als altres, provant ací i allà els plats preparats i bevent un xicotet got de vodka. Cadascun tria on anar i recorre totes les taules fins tornar a la seva i convidar llavors els altres. Cada dona es queda davant de la seva tenda i té al braç esquerre un tovalló que ofereix als convidats, després d’haver rebut els seus compliments més o menys sincers.

És només el començament de la vetllada.

Quan s’amaga el sol i els sopars estan preparats, les romnia, sempre elles, amb l’ajuda de les seves filles, omplin les taules amb plats suculents i fumejants: les aromes delicioses es barregen entre les taules. De seguida, per evitar moure’s més, posen una altra catifa enmig del campament i acosten les taules. D’aquesta manera, ocupen el centre del terreny i es deixa lliure l’espai circumdant. També es deixa lliure un camí per anar al centre, de manera que les noies poden passar amb llibertat, sigui per oferir el menjar o per servir les begudes. Les romnia, és a dir, les dones casades, no tenen dret a passar davant d’un rom sense demanar-li permís per donar-se la volta, no perquè el rom menysprea la romni, sinó perquè ella honra el convidat.

Els joves, que encara no s’han casat i que estan en edat de fer-ho, es queden un poc enrere. Ells també tenen tot el dret a asseure’s, però per respecte als homes de més edat, no ho fan o ho faran un poc més tard.

La nit és allí i també la lluna. I com la seva claredat no és suficient, són les romnia les qui van a buscar i encendre una o diverses llums de petroli que deixen sobre les taules.

Amb menjar i beure no hi ha prou! De seguida, sense que ningú ho demanda, els joves roms, tots bons músics, buscaran els seus instruments musicals: acordions, balalaiques, violins i comencen a tocar cançons que tots coneixen, lentes i harmonioses. De vegades, per animar-los, un rom s’alça i comença a cantar. Uns altres no tardaran a fer el mateix i així es formarà un cor espontani.

Entre els roms no tots pertanyen a la mateixa religió. Els de Siberià són majoritàriament ortodoxos o catòlics, però no són practicants. Han adoptat les religions a la seva manera, suprimint el que els molesta i afegint algunes coses que els convenen més. A l’església ortodoxa, hi ha cants meravellosos que els roms coneixen bé. Llavors, per què no dansar? On s’ha vist entre els roms una festa sense cants i sense danses? És inconcebible, no? Llavors, dansem perquè la música és alegre! Els joves noms toquen els seus instruments, les seyas (noies) dansaran amb els seus peus i les seves faldilles multicolor, i sobretot amb els seus somriures. A l’església diuen:

—Crist ha ressuscitat!

—Sí, vertaderament ha ressuscitat!

Llavors, alegrem-nos perquè ha tornat a viure! Cantem! Fins i tot dansem, barallem-nos si és necessari perquè això formar part de la nostra vida!

Quan la música es torna més ràpida i amb més ritme, una noia és espantada per les seves companyes al lloc que hi ha enmig de les taules. En un primer moment no sap bé què fer, però després li criden:

—Dansa!

Llavors, portada pel moviment es mou un poc sostenint a la seva mà l’extrem de la seva faldilla; els seus peus tracten de seguir la música. Després, canvia bruscament, no sembla ser ella mateixa, dansa i per un moment, és la «ballarina». Mostrarà tot el que sap fer, la qual cosa va aprendre amb les seves germanes i les seves amigues, sense que son pare s’ho imagini. Mil ulls l’observen, sobretot joves, i un dirà als seus amics:

—Eixa és per mi!

El pare d’aquesta nova ballarina dirà al seu veí:

—Crec que és temps de casar-la.

No és que la dansa sigui nova, és cert, però els seus moviments són elegants. Com la família és pobra, ella pot dansar descalça, però sense mostrar les seves cames, ni tan sols els seus turmells, llevat que, en el gir, la seva falda s’alci un poc amb el vent. La ballarina mai diu res del que sap fer, però espera eixe moment des de fa anys: ser la primera ballarina un dia de Pasqua. Només ho serà una sola vegada. Les seves amigues li han dit que tots els joves roms tindran els seus ulls fixos en ella. Només era una xiqueta, ara és una noia.

Tots els roms es respecten, fins i tot si no pertanyen a la mateixa família o a la mateixa tribu, encara que no practiquen la mateixa religió. Així, els roms