Memòries esbiaixades E-Book

Dani Figuerola

• Herausgeber: Editorial Alrevés
• Kategorie: Sachliteratur, Reportagen, Biografien
• Serie: Libros Singulares
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 652

Veröffentlichungsjahr: 2024

Beschreibung

Cinquanta-dos anys, dos mesos i un dia és el temps transcorregut des que l'autor es va llicenciar en Medicina (30/11/1969) fins al dia que va penjar la bata (31/1/2022). Bona part dels dos anys posteriors a aquesta data els ha dedicat a passar el rasclet per damunt dels seus records amb l'objectiu de desbrossar —de manera aleatòria i un xic desendreçada— un grapat d'anècdotes i reflexions que constitueixen aquest llibre. L'autor confessa haver-se divertit escrivint-lo i espera ser capaç de teixir complicitats amb el lector. Si aquest pensa que està davant d'un llibre de memòries farcit d'anècdotes i batalletes, doncs... encertarà. Un llibre d'aquesta mena, per damunt de tot, ha d'explicar històries. Però també hi trobarà moltes altres coses. Perquè l'art de fer de metge requereix, deixant a banda els coneixements científics, curiositat, capacitat d'anàlisi i de síntesi; també habilitat per fer-se entendre, que sol ser el més difícil. Per tant, en aquestes pàgines apareixeran tafaneries, divertiments, pensaments tristos i —sortosament pocs— alguns d'amargs. No hi faltarà en aquests escrits l'inevitable raig de mala llet de qualsevol escriptor que bàsicament es dedica a observar la conducta humana i plasmar-la en el paper. Bé, en realitat, hi trobarà dos raigs: el de la mala llet, sí, però també el de la tendresa. I a vegades serà un raig i d'altres solament un rajolinet, depenent del personatge objecte de la curiositat. Finalment, l'autor demana al lector que li concedeixi una mica de llibertat per amanir el llibre amb unes engrunes de ficció, només les justes. L'experiència lectora li hauria d'haver ensenyat que els escriptors, sense excepció, són uns mentiders. No només els que escriuen novel·les, sinó també els que a les llibreries destaquen a la secció de no ficció. O sigui que no tot serà «veritat-veritat», encara que aquesta sovintegi molt més que la mentida. Al lector correspondrà esbrinar si hi ha formatge i prou, si la cosa està repartida, o bé si hi ha més pa que formatge. En tot cas, no es pot negar que si el formatge és bo, acompanyar-lo amb un crostó de pa acabat de coure no el desmereix en absolut. L'autor proposa un rocafort cremós i fresc com per exemple el Papillon Premium, al damunt d'un crostó de pa de pagès i acompanyat d'una copa d'un bon priorat, com ara el Clos Martinet 2018. El formatge serà la veritat, el pa la ficció i el vi la mala llet i/o la tendresa segons convingui. Bon profit!

Leseprobe

Primera edició: juny del 2024

© Dani Figuerola, 2024

© de la present edició: Editorial Alrevés, 2024

Editorial Alrevés S.L.

C/ Torrent de l’Olla, 119, local

08012 Barcelona

[email protected]

ISBN: 978-84-19615-85-5

Printed in Spain

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

Índex

Pròleg

Notes prèvies

Prefaci

Primera part

Por

Carambola a tres bandes

De Zuric a Barcelona i de Barcelona a Benidorm

El meu Albert

De la Clínica Plató a l’Hospital Clínic, passant per Londres

El Judici de Burgos, la Mútua Indo, la Junta de Energía Nuclear i la Caja de Previsión y Energía

Primers passos pel Servei d’Endocrinologia de l’Hospital Clínic

Estiu de 1974, la Marta G-C i els Països Baixos

Un altre cop de sort i la Unitat Metabòlica

La projecció a Europa i algunes anècdotes

La tercera flor

Oi que ens entenem?

En Reynals, l’Ignasi i en Guido

El trasplantament de pàncrees, el Sr. F. de B. Moll, la Clínica Tres Torres i una barbacoa agosarada

La marxa d’en Quito, el meu primer llibre, la tesi doctoral, un error de manual i un puzle que em fa plorar

Algunes ploreres més

Segona part

La caiguda el ressorgiment de l’au fènix

Noves tecnologies, la FEAED

Cursos de formació i congressos

L’enveja i la gelosia no són el mateix

El casament de la SCD i l’AEDC. Neix l’ACD

Un petit parèntesi per recordar Sa Tuna i els primers passos nàutics amb el Carolina, l’Ulisses i Eixerit

DESG i alguns dels seminaris més rellevants

Ara va d’aniversaris

Petites reflexions i més personatges

Els «meus» famosos

Topades i flirts amb la Justícia

Algunes reflexions més arran d’un notable despistat

La docència des de la FRCF

A l’altra banda de la taula

Plego de fer de metge

Primer epíleg

Segon epíleg

Agraïments

Apèndix

Als meus mestres, Jaume Figuerola, Máximo Soriano, Jean-Philippe Assal i Ciril Rozman.

Al meu amic Quito Reynals.

A tots els pacients que van respondre la meva nota de comiat professional.

Fugit irreparabile tempus. (Virgili)Fuig irreparablement el temps.

Factum abiit; monumenta manent. (Ovidi)El fet ha passat, queden els monuments.

Vitio malignitatis humanae vetera semper in laude, praesentia in fastidio esse. (Tàcit)És un vici de la malignitat humana lloar sempre el passat i menysprear el present.

Nihil magis aegris prodest quam ab eo curari a quo volunt. (Sèneca)Res afavoreix més els malalts que ser atesos pel metge que volen.

Est tempus quando nihil, est tempus quando aliquid, nullum tamen est tempus in quo dicenda sunt omnia. (Proverbi medieval)Hi ha ocasions en què convé no dir res, hi ha ocasions en què convé dir alguna cosa, però no n’hi ha cap en què convingui dir-ho tot.

Algunes definicions de diccionari per emmarcar el títol del llibre

diec2 i diccionari invers de la llengua catalana

Memòria (algunes accepcions)

11 f. [FS] [LC] [PS] Facultat de recordar.

21 f. [LC] Record1.

31 f. pl. [FLL] [HIH] Obra escrita, d’un caràcter autobiogràfic, on la vivència personal de l’autor se sol inserir en els esdeveniments històrics dels quals ell ha estat testimoni o en què ha participat.

Biaix (algunes accepcions)

1m. [LC] Direcció obliqua en què està, es mou, és tallada, alguna cosa. El biaix d’un mur. Hi havia un sofà posat de biaix. Una peça de roba tallada al biaix.

21 m. [LC] Cosa tallada de biaix, obliquament. Posar biaixos a un vestit.

22 [LC] haver-hi molt de biaix Haver-hi molta diferència entre dues coses.

31 m. [FIF] Predisposició que fa que el resultat d’una mesura s’aparti de l’esperada segons les lleis de la física o les probabilitats. Biaix d’ordenació.

41 m. [IMF] Forma o posició d’allò que es desvia d’una recta de referència.

53 [IMF] biaix buscat Biaix obligat per una necessitat constructiva.

esbiaixat

Dit de la informació o interpretació tendenciosa d’alguna cosa condicionada, fonamentalment, per motius ideològics.

Pròleg

Cada autor té les seves pròpies raons per escollir qui vol que li escrigui el pròleg de la seva obra literària. Normalment espera que el prologuista li descobreixi en el text alguns valors que estimulin la lectura de l’escrit.

L’objectiu fonamental de qui escriu un llibre és tenir lectors, i el fet d’aconseguir-ho justifica l’ús de tots els recursos possibles. Ignoro si en Dani Figuerola deu haver encertat amb l’elecció de la meva persona com un bon prologuista, però procuraré complir el que espera de mi.

Conec en Dani des de fa molts anys, de quan era metge a l’Hospital Clínic, on es cuidava dels malalts diabètics. Jo soc una mica més gran i feia de consultor dels problemes hepàtics que poguessin tenir els malalts ingressats en qualsevol sala de l’hospital.

Llegint el seu manuscrit, que ara prologo, he descobert la raó probable de la nostra relació amistosa des de bon començament. Tots dos érem metges que anteposàvem la nostra vocació assistencial a la de la recerca, i amb això ens diferenciàvem d’altres companys dels nostres serveis que preferien fer recerca que no pas diagnòstics.

En Dani va quedar en minoria al seu servei, i per aquest motiu va optar per continuar la seva carrera professional —força reeixida, també cal dir-ho— fora de l’Hospital Clínic. Jo, per la meva banda, vaig aplicar una tàctica diferent: no vaig enfrontar-me als que pensaven diferent, sinó que vaig intentar trobar espais per a tots els que treballàvem al mateix servei.

L’autobiografia d’en Dani és sincera, honrada, entretinguda i plena de detalls; alguns de tendres i d’altres, carregats d’humor, que fan que la lectura sigui agradable i ens presenten un personatge intel·ligent, lúcid, un pèl cínic, amb criteri propi i, sobretot, honest.

A les autobiografies, els autors solen fer servir un to laudatori cap a si mateixos. En aquest llibre també n’hi ha, d’això, però en dosis raonables. En Dani ha estat un bon metge que va revolucionar l’atenció dels malalts diabètics a Espanya des de la seva Fundació Rossend Carrasco Formiguera. Això és innegable, i segurament aquestes memòries pretenen, almenys en part, justificar per què la seva activitat professional es va centrar en el camp assistencial i no en la recerca original, que era una manera de fer de metge molt valorada a l’Hospital Clínic. Jo penso que la manera de fer de metge del Dr. Figuerola portava implícita la recerca, una recerca de caràcter educatiu vers els seus malalts, que havien d’aprendre a viure d’una altra manera. Transmetre als malalts que havien de viure d’una manera diferent, menjant d’una altra manera i fent exercici, i a més convèncer-los, exigeix fer recerca i analitzar els resultats de cada acció: forma part, doncs, del món de la recerca.

Dani, tu vas fer recerca tota la teva vida, fent viure més anys els teus diabètics, i fent-los viure millor. Tu has fet medicina científica des del principi, segurament més beneficiosa per als malalts que molta recerca de laboratori que exigeix aplicar-los procediments sofisticats.

Estic convençut que la lectura d’aquestes Memòries esbiaixades divertirà qui les llegeixi, especialment els que coneixen en Dani però desconeixen els detalls de la seva vida, els que no sabien que, malgrat el seu posat de vegades sorrut, té un cor tendre, i que sovint s’emociona. Segurament qui es diverteixi amb aquestes memòries voldrà llegir alguna altra obra d’en Dani. En té moltes, i totes bones, però jo recomanaria Tot una dona, la biografia novel·lada de la seva mare, que ell no va conèixer perquè va morir d’una sèpsia puerperal després del part d’en Dani. És un llibre que em va emocionar.

Miquel Bruguera, expresident del Col·legi de Metges de Barcelona22 d’abril de 2024

Notes prèvies

Primera

La meva neta Bruna, de setze anys, m’explicava fa pocs dies en el curs d’un sopar de dimarts a casa nostra que té una professora de literatura que tot sovint els parla de biaixos i que a classe treballa el concepte amb els seus alumnes. Em fa gràcia, i jo li confesso el meu enamorament de la paraula biaix. Somriu, una mica foteta. La noia fa temps que coneix el concepte i l’usa adequadament tant en sentit literal com figurat. El meu procés d’aprenentatge, en canvi, ha estat molt més lent. Recordo que de petit havia sentit dir a les àvies que una determinada peça de roba estava tallada al biaix, però no sabia ben bé què volien dir. Com a molt, m’imaginava que devia ser de través o en diagonal. Això era el sentit literal. El significat figurat el vaig descobrir molt més endavant, a finals de la dècada dels setanta i gràcies al fet que la llengua catalana s’anava normalitzant als mitjans científics i que les presentacions dels congressos a l’àmbit del Principat ja es feien majoritàriament en català. A la incipient Societat Catalana de Diabetis de l’època s’admetien les comunicacions científiques en castellà i en català, però, sense que estigués escrit enlloc, fer-les en català generalment es considerava un valor afegit. De fet, moltes persones originàriament no catalanoparlants s’esforçaven per presentar els seus treballs en la nostra llengua. No explico com tenim la situació ara mateix, perquè potser alguns ens posaríem a plorar. I aquest no és el lloc ni el moment.

El concepte de biaix en sentit figurat el teníem des de molt abans, però en dèiem sesgo, que és la traducció exacta de biaix al castellà. Diu el diccionari de la RAE quesesgo, en estadística, és «el error sistemático en el que se puede incurrir cuando al hacer muestreos o ensayos se seleccionan o favorecen unas respuestas frente a otras». Val a dir que aquesta pràctica és una temptació enorme quan els resultats d’un estudi no concorden amb els que l’investigador pretenia. De fet, la història de les publicacions biomèdiques està farcida de biaixos, alguns d’involuntaris però d’altres amb veritable premeditació i barra. Per exemple, si un estudi vol demostrar que un extracte vegetal determinat redueix el colesterol i resulta que en el grup de control —els que no prenen l’extracte— hi ha tres pacients als quals els ha disminuït significativament aquest paràmetre i espatllen la mitjana i la significació estadística, doncs se’ls treu de la llista, i llestos! Això és un biaix. I qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Els asseguro que n’hi ha un fotimer, d’estudis suposadament científics fets així.

Aquestes memòries tenen biaixos pertot arreu. Són qualsevol cosa menys una mostra aleatòria del que m’ha succeït durant la meva vida professional. Hi ha oblits involuntaris, però també n’hi ha de voluntaris que obeeixen un elemental principi de supervivència per part meva. Hi surten coses que necessito explicar, d’altres que puc explicar i algunes que no hauria d’explicar. Així de senzill. Això vol dir que aquestes memòries són un frau? Home… Ben mirat, la literatura mateixa ja és un frau, en la mesura que una novel·la explica coses que no han succeït i l’autor pretén que el lector se les cregui. En aquest cas sí que no passa res; al cap i a la fi, sense ficció no hi hauria literatura. En canvi, fer ben bé el mateix en el camp de la ciència, sense cap mena de dubte, és senzillament un frau. Amb totes les lletres. Ara bé, en la literatura de no-ficció em sembla que és perdonable, sempre que no se’n vagi de les mans.

A veure si ens entenem: això són unes Memòries esbiaixades perquè hi falten anècdotes i persones que m’han semblat poc rellevants, perquè hi falten històries que serien massa rellevants si fossin de domini públic i perquè la memòria l’he focalitzat preferentment —però no només— en la meva activitat professional. És a dir, que la família actual hi surt poc, i els ancestres no surten per enlloc. Potser ho faran en un altre llibre, si hi soc a temps. I les referències a la situació política de Catalunya —apassionant durant un llarg període des de principis de segle xxi— hi figuren de manera escassa, ja que les tinc recollides als meus dietaris. Per acabar, aquestes memòries són esbiaixades perquè estan tenyides de la meva manera d’entendre el món, i per tant, intercalades en la relació dels fets, hi afegeixo reflexions personals que pretenen acostar-les al que serien uns assajos a l’estil dels de Montaigne. I que Déu em perdoni per la gosadia!

Ah! I, a més d’esbiaixades, són una mica desordenades, perquè no segueixen una cronologia lineal. Espero que el lector m’ho perdoni, però he anat escrivint una mica per associació d’idees, o sigui que hi haurà alguns salts enrere i també alguns endavant, la qual cosa, per cert, acabo de descobrir que en català es diuprolepsi.

Segona

He dit que en aquestes pàgines parlaria, sobretot, de la meva activitat professional, i que en general elidiria qüestions de l’àmbit familiar. Faré, però, una sola excepció, que serà el meu pare. Perquè, escrivint aquestes memòries, m’he adonat fins a quin punt va influir sobre qui soc i com em comporto a la vida.

Jaume Figuerola va patir una biografia complexa, amb un període de duresa excepcional des de l’adolescència fins al voltant dels trenta anys. Tot i que no ho deixava entreveure i gairebé sempre adoptava una actitud flegmàtica, com més hi penso més em convenço de la forta influència que les experiències d’aquest període de la seva vida van tenir sobre el seu pensament i la seva manera de fer.

El pare va néixer el 1920 a la Barceloneta. El seu pare es deia Josep i era mestre —i molt bon mestre; en puc donar fe perquè vaig ser alumne seu fins als set anys—, i la seva mare es deia Paulina i tenia cura de la casa i de tot allò que en penja —la roba, la cuina, la neteja, l’educació dels fills, les moixaines del marit…

En Jaume era el segon de quatre germans. La gran, la Montserrat, era la més culta, entre altres coses perquè havia passat llargues temporades al llit a causa d’un mal de Pott i es feia un tip de llegir i estudiar. Va ser catedràtica d’institut de francès. El tercer germà, l’Albert, i el quart, en Josep, no van arribar a universitaris, però eren amants de la música i persones molt llegides. El tarannà de la família respirava cultura, respecte i discreció. La Montserrat i l’Albert tocaven el piano, i força bé, però sempre en la intimitat familiar.

En Josep Figuerola era d’esquerres i liberal, i als anys trenta va ser votant i simpatitzant d’Esquerra Republicana. Encara que mai va ostentar cap càrrec polític i ni tan sols va estar afiliat al partit, aquesta simpatia va ser denunciada per un company i li va costar represàlies dels franquistes, que el van exiliar a Segòvia els anys 1940 i 1941, pagant-li la meitat del sou. En Jaume va ser cridat a files l’any 1938, a la tristament famosa lleva del biberó, va anar a la rereguarda i va ser fet presoner per la guàrdia mora de Franco. Va passar quatre mesos en un camp de concentració a Burgos i després va fer dos anys de mili a l’Àfrica. Seria molt llarg d’explicar, però per més que costi de creure a finals del 1944, amb vint-i-quatre anys d’edat, ja havia aconseguit acabar la llicenciatura de Magisteri i la de Medicina. Tant ell com els seus germans havien treballat venent llibres per donar un cop de mà a l’esquifida economia familiar. La família Figuerola Durán era una pinya, i la solidaritat entre tots era extraordinària. Un munt de cartes que la Montserrat Figuerola va recollir a les seves memòries ho certifica.

La situació monetària de la família va millorar molt amb l’obertura d’una escola de barri per part de l’avi Josep, l’edició i venda dels seus llibres de lectura infantil —el Parvulino, que encara conservo—, les aportacions de l’Albert i en Josep fill, que treballava en una editorial, i sobretot amb l’exercici de la medicina d’en Jaume a l’hospital de Sant Pau, la policlínica del Dr. Robreño, la clínica Santa Fe, la Seguretat Social a Sabadell i un modest però digne despatx privat al carrer Bruc de Barcelona. Aquest munt de feines li va permetre casar-se el setembre del 1946 amb la meva mare, la Montserrat Pino, de qui enviudaria deu mesos després a causa d’una lamentable negligència mèdica —vegeu el llibre Tot una dona, editorial Alrevés, 2021.

El juny del 1954 el meu pare es casava amb la Maria Teresa Busquets, soltera i cinc anys més jove que ell, i, després de força dificultats, construiria una nova família amb quatre fills més, els meus germans Jordi, Maria Eugènia, Elisabet i Eulàlia. De soltera, la Maria Teresa vivia amb els seus pares i els seus dos germans al carrer Aribau. La seva família representava el prototip de la família petitburgesa catalana de l’època. El pare i el noi tenien feines administratives i comercials per compte d’altri, i les noies estudiaven comerç i costura, amb un objectiu ben definit per part de la seva mare que no era altre que casar-les amb un bon partit. La filla petita, la Mariona, els va sortir rebel i se’n va anar a treballar a Suïssa després d’uns anys de fer feina a l’estudi fotogràfic del senyor Duart al carrer París de Barcelona. Crec que la Maria Teresa va fer de secretària una temporada, i que als vint-i-quatre anys, en una festa familiar, va conèixer en Jaume i se’n va enamorar. No era un soltero de oro, ell, però sí un vidu daurat. Era un home alt, ben plantat, culte, educat, afectuós, metge en progressió social… Ho tenia tot, excepte que en el mateix pack portava un nen de tres anys: jo.

Amb el prometatge consolidat, un dia la família Busquets em va convidar a dinar sense la presència del meu pare. Jo era ganut, però molt polit menjant a taula, i segur que vaig fer quedar bé la família Figuerola. Després de dinar, i per entretenir-me, alguna de les dues germanes va proposar jugar a les quatre cantonades. Jo no sabia què era fins que em van explicar en què consistia. Ah, a picar culs!, vaig dir jo. I encara ara recordo com la mare i les filles reien escandalitzades. Elles en deien picar esquenes; mencionar el cul no era gens polit. L’anècdota il·lustra meravellosament la distància cultural entre el passatge Alió, al barri de Gràcia, i el carrer Aribau, a l’Eixample, o el que és el mateix: entre el cul i donde la espalda pierde su nombre, que diuen en castellà.

Al meu pare tinc un munt de coses per agrair-li. En destacaré quatre, però n’hi podria haver moltes més:

En primer lloc, que va continuar mantenint la relació d’afecte amb els sogres de la primera dona, i m’atreviria a dir que tant o més que amb els de la segona. Els avis Pino prenien part de totes les celebracions familiars exactament al mateix nivell que els avis Figuerola i els avis Busquets. Els meus germans i jo teníem tres avis i tres àvies. Quan les germanes petites manifestaven això a l’escola, les titllaven de molt imaginatives, o directament de mentideres.

En segon lloc, que em va carregar de responsabilitats dins de la família, com ara fer de cangur a les nits quan els pares sortien. Però la responsabilitat més rellevant era portar els meus germans en cotxe a l’escola, una feina que vaig fer uns quants anys seguits, ja que, quan jo tenia divuit anys, la Lali en tenia quatre, la Lis sis, la Geni vuit i en Jordi deu.

Tercer, que sempre em deixava el cotxe, sense gairebé mai demanar-me per a què el volia.

I quart, per acabar, que el 1964 em va portar al monestir de Sant Miquel de Cuixà, a escoltar l’oratori d’El Pessebre dirigit pel mestre Pau Casals. Des de feia alguns anys, s’organitzava un festival de música al monestir amb la presència del mestre, que havia promès no trepitjar el principat de Catalunya mentre Franco continués al poder. El festival era un lloc de trobada del catalanisme més abrandat i compromès, cosa que la Guàrdia Civil sabia perfectament, ja que, passant la frontera cap al Principat, la benemèrita escorcollava els cotxes sistemàticament i de vegades els retenia durant hores sense més explicació. Aquella experiència, per a mi, va ser extraordinària. Compartir el sentiment de la clandestinitat amb els meus pares, en Ramon, la Marta i la Cèlia Oló, plorar a raig amb el Glòria de l’Oratori i cantar tota l’esglésiaEls Segadors a la cloenda de l’acte —havien repartit fulls amb la lletra, perquè gairebé ningú se la sabia— van ser tres vivències que van quedar gravades a foc sobre la meva tendra ànima de postadolescent. En la meva posterior activitat revolucionària estudiantil, mai vaig separar els postulats marxistes dels catalanistes, tot i que aquests eren generalment considerats petitburgesos.

A la Maria Teresa Busquets li van diagnosticar un tumor cerebral als quaranta anys, quan ja havia parit els quatre fills. La va operar el Dr. Ley, un neurocirurgià de prestigi. Si bé va aconseguir extirpar el neurinoma completament, a la Maria Teresa li quedarien una sordesa de l’oïda dreta i una paràlisi facial del mateix costat com a seqüeles permanent. Fins a aquell moment havia estat una dona emprenedora i ambiciosa que va projectar en Jaume a uns objectius econòmics i socials que ell sol no hagués tingut mai, i li va fer costat amb tota l’energia que va ser capaç. Una fidelitat de pedra picada en tots els aspectes.

En Jaume va morir el 1995, amb setanta-cinc anys i en plenitud de facultats. La causa va ser un brot blàstic d’una leucèmia, molt probablement a conseqüència de la irradiació soferta en la seva època de radiòleg digestiu —no va fer servir mai davantal de plom fins que me’l vaig comprar jo quan estudiava Terapèutica Física, a tercer curs de carrera!

La Maria Teresa va portar una viudetat melancòlica els primers sis o set anys. Després, la malaltia de Parkinson i l’Alzheimer van fer estralls en el seu cervell i va passar els últims anys de vida sense reconèixer ningú, primer en una residència i després en un centre sociosanitari. L’últim somriure que li recordo va ser quan li donaven alguna cosa dolça de postres. Afortunadament, va morir de forma plàcida, envoltada dels seus fills. Per cert, una fórmula 4+1 que va donar excel·lents resultats.

Prefaci

Cinquanta-dos anys, dos mesos i un dia. Aquest és exactament el temps transcorregut des del dia que em vaig llicenciar en Medicina i fins que vaig plegar de fer de metge. El 30 d’octubre del 1969, amb el títol de llicenciatura a la butxaca, em col·legiava provisionalment al Col·legi de Metges de Barcelona i, per tant, accedia a la possibilitat d’exercir, cosa que vaig començar a fer l’endemà mateix. No recordo el nom de la meva primera pacient, però en canvi mai oblidaré la del dia que vaig penjar la bata. Ha estat la inefable i malaguanyada Victòria L.

Si el lector pensa que davant té un llibre de memòries farcit d’anècdotes i de batalletes, doncs… haurà encertat! Un llibre d’aquesta mena, per damunt de tot, ha d’explicar històries. Però també hi trobarà —i espero que en gaudeixi— moltes altres coses. Perquè l’art de fer de metge demana, a banda dels coneixements científics, curiositat, capacitat d’anàlisi i de síntesi i, finalment, l’habilitat de fer-se entendre, que sol ser el més difícil. Per tant, benvolgut lector, en aquestes pàgines hi trobaràs tot això. Hi trobaràs tafaneries, hi trobaràs reflexions divertides, alguns pensaments tristos i alguns d’amargs, sortosament, pocs. No faltarà en aquests escrits l’inevitable raig de mala llet de qualsevol escriptor que, com jo, bàsicament es dedica a observar la conducta humana i plasmar-la en el paper. Bé, en realitat, n’hi trobaràs dos, de raigs: el de la mala llet, sí, però també el de la tendresa. I unes vegades serà un raig i d’altres solament un rajolinet, segons el personatge objecte de la meva curiositat i del meu humor a cada moment.

Però, estimat lector —i perdona que et tutegi, però et sento massa proper per tractar-te de vostè—, apel·lo a la teva generositat perquè em concedeixis una mica de llibertat per amanir el meu llibre amb unes engrunes de ficció. La teva llarga experiència t’ha ensenyat —o hauria d’haver-ho fet si ets prou gran— que els escriptors, sense excepció, som uns mentiders. No només els que escriuen novel·les, sinó també els que a les llibreries col·loquen a la secció de no-ficció. Aquests autors no poden —no podem— resistir la temptació de posar alguns nuvolets de fantasia.

O sigui que no tot serà allò que en diem veritat, veritat, encara que aquesta sovintegi molt més que la mentida. Et correspon a tu —naturalment, si en tens ganes— esbrinar si a cada cas hi ha més pa que formatge, si la cosa està repartida o si només hi ha formatge i prou. En tot cas, crec que no em negaràs que, si el formatge és bo, acompanyar-lo amb un crostonet de pa acabat de coure no el desmereix en absolut. Et proposo un rocafort cremós i fresc, com per exemple el Papillon Premium, sobre un crostó de pa de pagès i acompanyat d’una copa d’un bon Priorat, com ara el Clos Martinet 2018. El formatge serà la veritat; el pa, la ficció, i el vi, la mala llet o la tendresa, segons convingui.

Bon profit!

Barcelona, gener 2024

memòries esbiaixades

PRIMERA PART

Por

És un quart de deu del matí d’un diumenge de desembre del 1969. Fa fred, però el matí és radiant. Els carrers de Barcelona estan deserts. Amb el meu Seat 600 de segona mà que el pare em va regalar quan vaig acabar la carrera, m’he presentat a les oficines de l’Obra Sindical 18 de Julio, una entitat asseguradora sanitària governamental que dos anys més tard seria absorbida per la Seguretat Social i desapareixeria. Crec que els seus afiliats eren majoritàriament funcionaris del cos de policia i la Guàrdia Civil, però no n’estic del tot segur. Les oficines no podien ser més rònegues ni l’acolliment més fred.

—¿Dónde va a estas horas, doctor? ¡Nadie llega antes de las nueve y media! Recuérdelo para la próxima vez… Es usted novato, ¿verdad?

—Bueno, no exactamente. He hecho ya algunas sustituciones. —Mentida podrida, nano, que és la primera que fas. No ho veus, que t’enxamparà?

La dona rere la taula decididament bruteja, i les grenyes li pengen pels costats de les orelles. Fuma Rumbo sense filtre i me n’ofereix, però a aquesta hora i amb l’estómac buit més aviat em provocaria nàusees, de manera que —ja no ve d’una— torno a mentir i li dic quegracias, no fumo.

S’arronsa d’espatlles i m’allarga una llista escrita a mà de set noms amb les adreces corresponents. Són les visites a domicili que he de fer des d’ara i fins a les tres de la tarda. Em diu que, naturalment, totes són urgents, però que la que li ha semblat que ho era més és la primera, que va trucar ahir a la nit i aquest matí hi ha tornat. Em recorda que quan acabi la ronda he de tornar a l’oficina a deixar els comprovants i el meu informe. Em pregunta si tinc el talonari de receptes i el de peticions de derivació a l’hospital. Sí, señora, me los dio ayer el Dr. X, a quien sustituyo. Nova arronsada d’espatlles acompanyada d’una mirada commiserativa.

Sospiro profundament. Sé a quina hora començo, però no a quina acabaré, i em temo que seran més de les tres de la tarda. I no sé què em trobaré. Però tinc una certesa: per tot això cobraré tres-centes pessetes que més tard em donarà el Dr. X. ¿Que qui paga la benzina? Preguntes cada cosa…

Carrer Robadors. No recordo el número, però sí el pis. Un quart, l’últim. La Guia de Barcelona m’ha ajudat a trobar-lo, però s’ha oblidat de dir-me on puc deixar el cotxe. Paro davant de la porteria i al costat d’una botiga tancada, amb un rètol que diu «Gomas y lavajes». Consternat, miro al meu voltant. Se m’acosta un paio alt i gros. Ai, mare, que encara prendrem mal.

—¿Es usted el doctor?

—Para servirle.

—Deje el coche aquí mismo, en medio de la calle, yo se lo vigilo. Suba al piso, lo están esperando. La enferma se llama Engracia.

Som-hi! Quatre pisos, amb vint-i-dos anys, no són res. A dalt tot són plors i crits somorts. L’habitació on hi ha la malalta està a les fosques, i hi fa un tuf de mil dimonis, una barreja de pudors de suat, de pixum i de vòmit. M’entren ganes de demanar que obrin el balcó, però me n’estic. A l’habitació hi fa fred. La dona deu tenir entre setanta i vuitanta anys, i té mal aspecte. Està tapada fins al coll amb una flassada de color de gos com fuig. Al costat del capçal del llit hi ha una palangana amb restes d’un vòmit biliós. Intento veure el contingut de la palangana, però ella em busca els ulls. Em diu que fa dos dies que té mal de panxa, i que en fa un que vomita. No ha anat de ventre els últims quatre dies. El company de l’Engracia sembla més jove. Li té agafada la mà tota l’estona, i de tant en tant li passa un mocador humit pel front i li diu: «No te apures, amorcito, que el doctor te curarà. Ya lo verás. ¿Todo irá bien, verdad, doctor?».

La dona és grassa, i té la panxa difícil d’explorar, però m’ajuda a fer el diagnòstic posant-se la mà a l’engonal dret, donde hay este bulto que me duele. El bony és de la mida d’una nou grossa, de color violaci i de consistència dura. Gràcies, Engracia! Tens una meravellosa hèrnia estrangulada que et matarà si no t’operen aviat.

Me’ls miro a tots dos i els explico tan bé com sé què és això de l’hèrnia estrangulada. Només sentir la paraula es posen a plorar desconsoladament al mateix temps. Aconsegueixo entendre quea la Julita la operaron de esto el año pasado y se murió al día siguiente en el hospital. I una estona després: Yo no pienso ir a la clínica. Cúreme usted aquí, doctor. Els dic queaixò no pot ser, que des de després de la guerra absolutament totes les intervencions quirúrgiques es fan als quiròfans dels hospitals. Afegeixo que la seva hèrnia s’ha enxampat a temps, que la curarem, que tot anirà bé, que ja ho veurà. Però no es podrà fer al seu llit, com em demanen. Que s’ho treguin del cap. Nova torrentada de plors. I nova declaració de principis: No pienso salir de mi casa, doctor. Si no quiere curarme, allà usted con su conciencia.

En un racó de la taula escric el parte de derivació a la Clínica Victoria, que en aquella època era l’hospital de referència de l’Obra Sindical 18 de Julio. Val a dir que tenia una reputació dubtosa entre els metges, per dir-ho finament.

Els dos vellets no paren d’amanyagar-se i de plorar. Em trenquen el cor. Em quedo uns instants al seu costat, com un estaquirot. Els agafo la mà una estona. Els explico que quan baixi al carrer parlaré amb el xicot que em vigila el cotxe i que ell els ajudarà a demanar una ambulància. La paraula ambulància desencadena un nou devessall de llàgrimes i crits. Però és que pensàveu anar-hi caminant, ànimes de càntir?!

Baixo l’escala a poc a poc, amb el maletí a la mà i el cor encongit.

El pinxo em torna les claus del 600 i em dona més gràcies per haver fet una visita tan llarga. Diu que no em preocupi, que ell la farà creure i que aniran a la clínica.

—Porque todo irá bien. ¿Verdad, doctor?

—Espero que sí. Harán todo lo posible, se lo aseguro.

A pesar de diverses telefonades a la clínica i a la secretària de l’Obra Sindical 18 de Julio, mai vaig esbrinar el resultat de l’operació, ni tan sols si va acabar de dur-se a terme. S’estranyaven del meu interès. La indiferència dels meus interlocutors era absoluta.

La imatge dels dos vellets plorant abraçats m’ha quedat gravada per a tota la vida.

Carambola a tres bandes

L’últim trimestre del 1969 va ser una de les èpoques estel·lars de la meva vida, perquè en menys de tres mesos em vaig llicenciar en Medicina (octubre), em van declarar inútil per al servei militar (novembre) i em vaig casar (desembre).

La història de com vaig eludir el servei militar la vaig explicar al llibre Confidències d’un metge tafaner l’any 2004, escrit amb el pseudònim Jaume Burch. Els lectors curiosos l’hi podreu trobar. Allò va ser una trampa tan tramposa que la vaig mantenir en secret trenta anys per por d’unes possibles represàlies per part dels militars, una gent caracteritzada per un sentit de l’humor escàs, per desconèixer la ironia i per la nul·la capacitat de riure’s d’ells mateixos. Quan l’obligatorietat del servei militar va desaparèixer a Espanya i l’ombra del franquisme era prou lluny —tot i que, de fet, mai és prou de lluny del tot—, em vaig decidir a explicar que m’havia fet passar per epilèptic. En donar-me la papereta de «inútil todo servicio», el tinent coronel metge Ruiz Ogara em va recomanar, amb un to paternalista: Cuídese, muchacho. I tant que ho fet! He tingut cura de mantenir-me tan lluny de vosaltres com he pogut.

Un parèntesi: l’expressiómetge militar s’hauria de posar com un exemple d’oxímoron als tallers d’escriptura, al costat dels clàssics una foscor lluminosa, un silenci eixordador… Ep! És la meva opinió, sense voler ofendre ningú.

A l’època la carrera de Medicina tenia una durada de sis anys. L’havia començat l’octubre del 1964, de manera que, anant bé, l’havia d’acabar el juny del 1970. Ara bé, a quart curs, quatre amics —Raül Diloy, Josep Maria Teniente, Albert Grañena i jo—, conscients que a la Facultat perdíem el temps i que la medicina l’aprendríem després a l’hospital, ens vam proposar fer cinquè i sisè en un sol any escolar. Tretze assignatures en total, i em vaig presentar a totes al juny. En vaig suspendre una sola, Quirúrgica III, que a primers de setembre resoldria amb una papereta de notable.

A la dècada dels seixanta anar-se’n al llit amb la nòvia era complicat, per més que, com la meva, es digués Fabiola. Més enllà d’impediments morals o religiosos, que no era el nostre cas, la limitació era fonamentalment logística: l’espai, el lloc. La Fabiola i jo teníem famílies nombroses, i a les cases respectives sempre hi havia gent, també els caps de setmana. A les pensions i els hotels, donant per fet que tinguéssim diners per anar-hi, demanaven el llibre de família, una mena de salconduit de l’època que servia per cardar en aquests llocs i que només et donaven si passaves per la vicaria. Les cases de barrets, que n’hi havia, i força, eren sòrdides i estaven majoritàriament dedicades a les putes i els seus clients. I ens feien molta angúnia, inclosa La Casita Blanca, que deien que era molt discreta però que mai vam arribar a fer servir. Ens quedaven les pinedes solitàries quan feia bon temps i algun hotelet discret i permissiu, com ca la Rita, a Puigcerdà, i un de molt endreçat a Sitges, davant del mar i que si no recordo malament es deia La Luna. Però bé, no em feu gaire cas.

Tenint en compte que jo estudiava més hores que un rellotge, que no teníem gaire diners i que fins al juny del 1969 no vaig disposar de cotxe propi, he de reconèixer que en general vam passar gana. Molta gana, francament. I encara sort del Seat 1500 que el meu pare em deixava sempre que li demanava i que era prou gros i tenia els seients del davant abatibles, per fer-hi moltes coses en racons sense llum, com l’escullera del port de Barcelona o la carretera de Vallvidrera. Però la glòria beneïda va arribar la tardor del 1969, mentre arreglàvem el pis de la Garriga on aniríem a viure un cop casats. Hi anàvem dia sí, dia també, les tardes i vespres dels feiners i els festius sencers. Vam dedicar moltes hores a traslladar roba i estris personals, pintar una mica, posar cortines, netejar… Una feinada que no ens l’acabàvem! Tenint en compte que al pis hi havia viscut la meva família fins a l’últim estiu i, per tant, estava proveït de tot el que feia falta per viure, ningú excepte nosaltres entenia per què ens feien falta tantes hores. La majoria dels dies tornàvem a Barcelona la mar de contents. I la Fabiola, amb dues xapetes vermelles als pòmuls.

Tots dos teníem feina. La Fabiola era mestra en un escola parroquial, i jo tenia contracte amb la clínica Plató i feia alguna feina eventual, com les urgències de diumenge de l’Obra Sindical 18 de Julio. I havíem complert els vint-i-dos anys aquell estiu, de manera que, si volíem cardar amb tranquil·litat, calia casar-se. I ens estimàvem cosa de no dir, i sempre que podíem estàvem junts, entre altres coses perquè durant la meva carrera havia estafat a la nòvia milers d’hores de festeig.

Les negociacions amb les respectives famílies no van ser fàcils. Quan escric això, cinquanta-tres anys després, m’adono que l’objecció més important, si no l’única, de totes les que esgrimien els pares era d’ordre social. Del què en diran la família i els amics, d’un casament en una ermita de muntanya, sense vestit blanc la núvia ni corbata el nuvi, sense fotògraf i sense música. I el mossèn, sense casulla! I del convit al Cim, un restaurant de brasa, faixa, porró i barretina perdut entre les muntanyes de prop de Gallifa, la deliciosa ermita on ens va casar l’enyorat mossèn Francesc. I, és clar, la núvia i el nuvi, entrant a l’església tots dos junts, agafats de la mà. Pobre sogre, el disgust que es va endur per no poder entrar la filla a l’església, agafada del braç! Per sort, quinze anys després, el senyor Enric va poder portar la filla petita a l’altar, que en el seu casori es va comportar de manera molt més complaent i civilitzada que la seva germana gran.

El 20 de desembre es preveia un fred pelut, de manera que la tarda anterior el meu amic Jordi Macias i jo, amb el cotxe del meu pare, vam traslladar tres estufes de butà a la capella i les vam deixar enceses fins a l’hora del casament. En obrir la porta l’endemà va sortir una bafarada d’aire calent increïble. Allò era un forn! Tothom suava. La capella de Gallifa és petita, i jo crec que no hi devíem cabre tots, que devia quedar gent fora. Però no ho puc assegurar.

En tot cas, a les dotze, que era l’hora prevista de començar, allò ja estava ple a vessar, amb l’excepció de sis cadires buides a primera fila que seguirien estant-ho durant els propers cinquanta-cinc minuts. Els que faltaven eren els meus pares i els meus germans, que havien de venir tots amb el mateix cotxe. Jo els havia deixat a casa a les deu del matí, vestint-se i arreglant-se, després que el pare i jo anéssim al cementiri a enterrar el meu avi Josep Pino. Mentre em posava els pantalons, va sonar el telèfon. Era la tieta Teresa, germana del sogre, que demanava per mi. Ai, Mare de Déu, què deu voler aquesta histriònica? Doncs pretenia, en un discurs inacabable, fer-me desdir de la idea que els nuvis entréssim a l’església sols i agafats de la mà, perquèno saps el que patim veient el disgust del meu germà, que naturalment volia acompanyar la núvia. Jo devia contestar quatre embarbussaments, però em van agafar unes ganes immenses de respondre allò que deia el meu amic Albert: Doncs mira, si patiu, els uns patim i els altres patam. Però no ho vaig fer i, idiota de mi, em vaig quedar amb el cor encongit pensant que potser jo era un individu sense entranyes.

Després de la trifulga me’n vaig anar a buscar el mossèn a la rectoria de l’església de Sant Elies i vam anar cap a Gallifa tranquil·lament amb el meu 600. Ja he dit que al migdia allò era ple de gent. Veient que la meva família no venia, vam començar a cantar cançons per fer passar l’avorriment, però l’angoixa anava a més a mesura que passaven els minuts. No teníem cap manera de saber on eren. Coses de la vida sense telefonia mòbil. Se suposava que havien sortit cap a les onze i que una hora era temps més que suficient per arribar sense problemes. Efectivament, van sortir a les onze —o potser quarts de dotze, que, coneixent la Maria Teresa, tinc els meus dubtes— però el fet és que el cap de la família estava engripat, tenia febre i molt mal de cap. I devia estar emboirat, perquè es va perdre per les carreteres del Moianès i el Vallès Oriental.

L’entrada a la capella de Gallifa dels sis Figuerola va ser un espectacle molt notable. Recordo el pare capcot, demanant perdó a la concurrència; la Maria Teresa, sufocada, caminant de pressa pel passadís central; els meus germans, enriolats, mirant a banda i banda, i el tiet Albert, dient a la seva cunyada tranquil·la, dona, que encara no s’han casat.

Suposo que el capellà va anar per feina, perquè era tard i hi havia gana, així que en vint minutets vam enllestir la cerimònia. La Fabiola i jo estàvem, lògicament, de cara a l’altar, i només vèiem mossèn Francesc i alguns amics que, per aprofitar espai, s’havien posat dempeus rere l’altar. Entre ells, tinc ben present el malaguanyat Joan Fermí Fàbregas —fill de la inefable tieta Teresa—, amb unes ulleres fosques i cara de circumstàncies.

La tria del restaurant, com el vestit de la núvia, la meva manca de corbata, l’elecció de l’església, el lloc on aniríem a viure o el formatge —l’anècdota és per sucar-hi melindros, ja l’explicaré després—, també va ser casus belli. Nosaltres volíem cuina de faixa i barretina —estovalles de quadres, carns a la brasa, amanida amb ceba, embotits, pa amb tomàquet, postres de músic, porró a taula…—, i ells, estovalles blanques, cadires enfundades, cuina elaborada, pastís de nuvis, etcètera. El pacte final va consistir en el restaurant el Cim, a pocs quilòmetres de la capella, ja ho he dit. No recordo els entrants. El plat principal era ànec a la taronja, un plat que llavors estava molt de moda als restaurants que tenien certes pretensions. I del pastís no me’n recordo. Crec que no en vam voler, però alguna cosa ens devien fer tallar. Acabats de dinar, solament teníem ganes de fer cap a la nostra casa de la Garriga amb els amics. Un sopar improvisat, música i una festa amb la gent que estimàvem que es va allargar fins a les hores petites.

I, com els independentistes de l’1 d’octubre del 2017, jo personalment ho tornaria a fer, a pesar del notable desgast emocional que va suposar. Ingenus de nosaltres, preteníem que els que ens estimaven donessin ple suport al nostre projecte de festa, perquè se suposa que els que t’estimen han de fer justament això, fer-te costat. Sense reserves, sense retrets. Se’ns pot perdonar la ingenuïtat perquè teníem vint-i-dos anys. Hauríem d’haver cedit? Des de la distància, em pot semblar ridícul haver-me entestat a fer coses possiblement irrellevants per a mi però que van produir un autèntic disgust a algunes persones, com la història de l’entrada de la núvia a l’església.

Els principis evolucionen al llarg de la vida —només faltaria!—, però això no vol dir que hàgim de renunciar als que tenim en un moment determinat. I encara menys quan ets jove. Si a aquesta edat no ets coherent, quan ho seràs?

Ho repeteixo. Ho tornaria a fer.

I no m’he oblidat del formatge. Quan vam plantejar als nostres pares el desig de casar-nos abans d’acabar la meva carrera de Medicina —la Fabiola ja treballava de mestra als dinou anys i guanyava un sou—, és fàcil imaginar el daltabaix. Per sort, els nostres pares eren dues parelles que s’avenien força, i la tradició familiar que tot es pot parlar estava profundament arrelada. Això ens va dur a llargues discussions entre tots sis, molt especialment sobre com ens pagaríem el viure. Nosaltres els volíem convèncer que amb el sou de la Fabiola i les meves classes particulars en tindríem prou. I era veritat, si ens estrenyíem una mica el cinturó. Setze mil pessetes al mes eren prou, naturalment, renunciant a qualsevol extra. De fet, ells mateixos s’havien casat quan tot just guanyaven el mínim per sobreviure, i això no ho podien deixar de reconèixer. En plena discussió, el sogre va dir: I no podreu menjar les coses a les que esteu acostumats, com el formatge després de sopar! Costava aguantar-se el riure. Fins i tot em sembla que a ells també.

El meu pare era favorable a deixar-nos fer el que volíem, però la seva dona s’hi va posar en contra com una fera i l’home va plegar veles. Els altres dos s’hi oposaven, i deien que era una equivocació. I ara, quan escric això cinquanta anys després, penso que molt probablement tenien raó. O, en tot cas, suposava un gran risc de no acabar Medicina o d’haver d’agafar feines que després no em permetessin un desenvolupament apropiat de la carrera professional com el que després vaig tenir. O sigui que, mig per grat, mig per força, els vam fer cas. I, com acabo d’explicar, tres anys després ens vam casar. I sempre vam poder menjar formatge després de la fruita, si ens venia de gust.

De Zuric a Barcelona i de Barcelona a Benidorm

L’endemà del casori agafàvem l’avió per anar a Zuric. Era la primera vegada que la Fabiola i jo viatjàvem amb un reactor; només havíem volat un parell de vegades, i amb avions d’hèlix —nota obligada: els nostres nets grans, de vint i divuit anys, han volat desenes de vegades i han creuat l’Atlàntic dos o tres cops—. Es tractava d’un bimotor Caravelle fantàstic, que els motors no els tenia a les ales, sinó enganxats al fuselatge. Angelets de nosaltres, ens va impressionar tant l’acceleració per enlairar-nos que