Erhalten Sie Zugang zu diesem und mehr als 300000 Büchern ab EUR 5,99 monatlich.
- Herausgeber: SAGA Egmont
- Kategorie: Poesie und Drama
- Sprache: Spanisch
Una col·lecció de poesies variades que segueixen un mateix tema: la pobresa davant de la industrialització imparable del segle XIX. L'antologia neix com un llibre solidari per recaptar diners i ajudar a les poblacions d'Andalusia afectades pels terratrèmols de l'any 1884. La col·lecció, seleccionada pel mateix Verdaguer, és un conjunt de poesies que mostren les preocupacions del poeta pels temes socials com la pobresa, l'orfenesa o les persones desemparades i la seva manera d'ajudar, a través de la caritat, l'espiritualitat i la bondat.-
Sie lesen das E-Book in den Legimi-Apps auf:
Seitenzahl: 45
Veröffentlichungsjahr: 2022
Das E-Book (TTS) können Sie hören im Abo „Legimi Premium” in Legimi-Apps auf:
Ähnliche
Jacint Verdaguer i Santaló
Caritat
POESÍES
ESTAMPADES Á FAVOR DE LES VÍCTIMES DELS TERRATRÉMOLS
Saga
Caritat
Copyright © 1885, 2022 SAGA Egmont
All rights reserved
ISBN: 9788726687774
1st ebook edition
Format: EPUB 3.0
No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.
This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.
www.sagaegmont.com
Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com
AL EXCEL-LENTÍSSIM
SENYOR BISBE DE BARCELONA
Excm. Sr.:
Entrant á Vostre palau, fa alguns dies, quan més sovintejavan los horrorosos telegrames sobre ’ls desconsoladors efectes dels terratrèmols d’ Andalusía, vegí que multitut de persones Vos feyan dipositari de sos dons y almoynes. L’ un deixava diners, l’ altre roba, l’ un un parell de cadires, l’ altre un moble de cuyna, aquest una taula que potser necessitava per menjar, aquell un coixí ò matalàs que tal vegada aquella nit trobaria á menos Un comerciant regalá 700 barretines, que en eixes diades de fret rigorós abrigarán los caps andalusos un xich més que l’ayrós calanyès; un sacerdot, que no volgué anomenarse, deixá son manteu, y una viuda obligá á son fill de pochs anys á llevarse ’l gaban y á deixarlo allí, tot esplicantli que sería per algun pobre noy d’ Andalusía que estava despullat y que no tenía mare. Avergonyit y ab les llágrimes als ulls me ’n aní á casa á cercar mon òbol humil. ¿Què puch donar? me diguí á mi mateix, y aixís com si hagués sigut flequer hauria duyt un parell de pans, sent poeta, me creguí obligat á donar poesía, quod autem habeo, hoc tibi do. Vuydí mes escorregudes carteres, aprofití algun retall, doní forma á alguna idea, y veusaquí la historia d’aquest petit llibre que, per nostres germans d’Andalusía, poso en les Vostres mans, pura y senzillament com una almoyna del cor.
Jacinto Verdaguer, Pbre.
Barcelona, Janer 1885
LA CARITAT
¿Heu vist lo cedre altívol, del Líbano en la serra,
alsarse com de fulles y tronchs altra Babel?
ses branques, hont la volva de neu jamay s’aferra,
s’ abaixan á la terra,
mentres son front de fletxa s’enfonza dins lo cel.
Haver podría d’ astres del cel una corona,
y se la fa de fulles y un cap de brot humil,
tot lo que reb la branca més alta á la segona,
aqueixa á terra ho dona,
á gotes la roynada, la pluja fil á fil.
De la virtut més alta lo cedre es una imatge:
los núbols atravessa cercant lo Criador,
los dons que li demana y aplega ab son brancatge,
son perles per l’ herbatge,
son magna per l’abella, rosada per la flor.
Son goig per los que penan, conhort per los que ploran,
son bálsam salutífer pe’l pobre malaltís;
lo preu son de gloria per los que allí atresoran,
pe’ls cors que á Deu anyoran
son raigs de llum que envía lo sol del paradís.
Quan ab Jesús baixava del cel, há vint centuries,
los ángels de la Gloria ploravan de dolsor,
ploravan á la terra, venint á voladuries,
y al sò de ses canturies
s’ inaugurá entre ’ls homes lo regne del amor.
Los homes respongueren, al sò de les cadenes
rompudes, ab un himne d’amor y agrahiment;
les flors, de fel y llágrimes fins aquell día plenes,
tingueren les serenes
estrelles per germanes, á dalt del firmament.
Betlhem veya, entre palles, Deu als pastors sonriure;
de bat á bat ses portes obriren les presons;
lo monstre de la guerra deixá estimar y viure;
deixant l’ oasis lliure,
fugiren á la cima deserta, los lleons.
Pe’l pobre que no sembra los richs llur camp sembraren
y pe’ls aucells que cantan d’ amor en sos teulats:
per l’ orfanet les mares lo vello d’ or filaren
que les ovelles daren,
y la misericordia vestí los despullats.
Flor que del cel adollas en terra los aromes,
¡oh Caritat! cadena de flors que l’ amor feu,
en terra, tu, agermanas los homes ab los homes,
y atravessant les bromes,
ab anells d’ or enllassas los homes ab son Deu.
¿PERQUÈ CANTAN LES MARES?
En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.
Canta una hermosa cansó,
la del Infant y la Dida,
tot abrassant l’ infantó,
que les llágrimes oblida.
Son espòs está ferit
ajagut en una estora,
ahir vengueren lo llit
per traure la fam á fora.
De flassades y llensols
fa deu dies que no ’n tenen;
un los en resta tan sols,
que empenyarán, si no vènen.
Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s’ ha d’ encendre més,
lo fogó també s’ empenya.
L’ infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.
— ¿Perquè, esposa del meu cor,
perquè tan alegra cantas,
quan jo conto ab greu tristor
mes penes ¡ay! que son tantes?
De tant com á casa he vist,
joyes, mobles y moneda,
sols la Creu de Jesucrist,
tan sols la Creu nos en queda.
