Erhalten Sie Zugang zu diesem und mehr als 300000 Büchern ab EUR 5,99 monatlich.
- Herausgeber: SAGA Egmont
- Kategorie: Poesie und Drama
- Sprache: Spanisch
Jacint Verdaguer va ser una de les figures més importants de la Renaixença catalana. La seva poesia parla de religió, de fe cristiana i de bondat. En aquest tercer volum de les seves obres complertes es reuneixen totes les poesies que va escriure al voltant de la figura de Jesús i la seva vida, des del naixement fins al seu viatge a Natzaret. A més, també reuneix Les flors del calvari, una de les antologies poètiques més conegudes i més contundents del mossèn.-
Sie lesen das E-Book in den Legimi-Apps auf:
Seitenzahl: 209
Veröffentlichungsjahr: 2022
Das E-Book (TTS) können Sie hören im Abo „Legimi Premium” in Legimi-Apps auf:
Ähnliche
Jacint Verdaguer i Santaló
Obres complertes. Vol. 3
AB GRAN CURA ORDENADES Y ANOTADES
Saga
Obres complertes. Vol. 3
Copyright © 1905, 2022 SAGA Egmont
All rights reserved
ISBN: 9788726687552
1st ebook edition
Format: EPUB 3.0
No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.
This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.
www.sagaegmont.com
Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com
JESÚS INFANT
ALS INFANTS
Acostàuvos a mi, fèu la rodona;
só un pelegrí que arribo de Bethlèm:
en esperit veníuhi ab mi una estona,
y a la Verge donant l’enhorabona,
son Nadó celestial adorarèm.
Miràu als pastorets de les boscuries
davant del Rey del Cel en terra nat,
y als Angels fent sentir, a voladuries,
del dolç «Gloria in excelsis» les canturies,
pàu al hòmens de bona voluntat.
Del temple sant sota la volta immensa
en braços lo veurèm de Simeón.
Quan per sos Lliris lo segar comença,
sentirèu de Raquel l’ ¡ay! de dolença
que no’s vol consolar perque no hi són.
Pêl perfúm de les flors que hi ha descloses
seguirèm cap a Egypte’l séu camí:
Part d’allà d’exes planes arenoses
hi anava un vespre, nos diràn les roses,
tornà una matinada per ací.
No guiava als tres Reys tan bona estrella:
de claror ses parpelles seguirèm;
cada una’ns donarà flor o poncella,
v aprés, texintne una corona bella,
en son rós capsiró la posarèm.
De Nazareth seguint la rodalía,
esperarèm al Infantó diví,
vora la Font sagrada de María,
al murmuri de l’ayga hont Ell venía
a omplir lo cantiret cada matí.
Sol del amor que de l’aurora’s lleva,
miràulo allí ab María; va a sos peus
enjoyantse de flors l’herbosa gleva.
¿Sentiu sa vèu?— Oh dolça Mare meva,
¿vindràn a vostra Font los amichs meus?—
Es a vosaltres, Noys, que Jesús crida,
amiguets y germans de son amor;
de sos besos la Verge vos convida.
¡Oh! dihèuli a la Vida de sa vida
¡que vos lo dexe extrènyer sobre’l cor!
Santuari de Ntra. Sra. de la Gleva, 6 de Novembre de 1894.
__________
BETHLEM
Transeamus usque Bethleem.
Anèm a Bethlèm.
(Luc., 2, 15.)
LA ROSA DE JERICÓ
Verbum caro factum est.
En sa cambreta humil
pregant està María,
María està pregant
mentres lo món dormía.
Lo sol al Orient
per vèurela sortía.
Ella no’l mira, no,
sol més bonich somnía;
lo sol que està esperant
may més se li pondría.
En son clavelliner
un roseret tenía,
roser de Jericó
que poncellar volía.
Sola regor que bèu
de sos ullets venía;
quan Ella mira’l Cel
la llum si’n baxaría.
Un Angel n’ha baxat
dihentli:—Ave María,
lo Senyor es ab vos
y ab tots los hòmens sía.—
La Verge li respòn:
— Sa voluntat es mía;
sa esclava la té ací
que’l cor li donaría.—
Sobre Ella un blanch Colóm
ses ales extenía,
y ab la claror del Verb
la Verge resplendía.
Lo món s’omple de llum,
lo Cel de melodía,
y al test del finestró
la rosa mitg s’obría.
Desvétllat, oh Bethlèm,
enrama l’Establía,
guarneixla com pitxer
ab or y pedrería,
que en tu de Jericó
la Rosa floriría.
__________
LO NAXEMENT
Parvulus natus est nobis.
Un infantó’ns es nat.
(Is., 2, 6.)
Un cap al vespre de Desembre, a la hora
en que’l cel blau com un altar s’enflora,
surt ab María’l del bastó florit
de Bethlèm, que es breçol de son llinatge,
e ingrata sols a ells no dona hostatge,
derrers tanys de la tribu de Davit.
Han trucat a ses portes d’una a una;
cap se’ls ha obert, mentre s’ha obert alguna
per algún foraster adinerat;
y axí de casa en casa, ab mà traydora
la ciutat de Bethlèm empeny a fora
al gran Rey, que sos reys han esperat.
Al pujar no fà gayre la montanya
deya Joseph a sa gentil companya:
Oh María, a Bethlèm tindràs socós.
Y’s deya a sí meteix: ¡Oh quina festa
l’antiga soca de Jessè modesta
farà a son brot més tendre y ufanós!
Ara son cor està nuhat de pena;
sa esposa virginal sempre serena
sota una alzina secular s’assèu;
al Cel axeca sos ullets hermosos
que per mirarla obre los seus desclosos
com per mirar la magestat de Déu.
Y díu al Criador de l’estrellada:
—Per món espòs, si us plàu, dàume posada,
vos qui donàu als aucellets un níu,
Donàume per mon Fill que es lo fill vostre,
sinó un altar hont l’univers se postre
l’humil redós que pêls pobrets teníu.—
Los mots d’oprobi que ha sentit María
s’ofegan en la cèlica armonía
que sent dintre son cor: un altre cor,
dels globos celestials amor y centre,
batega fà nous mesos en son ventre
y ara exintne aleteja ab més dolçor.
En l’èxtasis del Cel mentres Ella ora
Joseph veu una balma allí a la vora,
níu de coloms a la serena obert.
Ab sa esposa de grat ell s’hi sopluja
y l’hostatge que a Déu l’home rebuja
li oferexen les feres del desert.
Llavors conexen que exa androna humida
des de’ls segles eterns es excollida
per aula del Messíes gloriós:
sa creadora mà l’ha esculpturada,
la divina pobresa l’ha adornada
com una esposa’l tàlam del espòs.
Llavors conexen que exa balma fosca
es la porta real, senzilla y tosca
per hont vol fer sa entrada al món un Déu:
puix de l’escala del amor immensa
que avuy lo Verb diví a pujar comença
n’es exa humilitat lo marxapèu.
L’esposa de Joseph que bella troba
la rònega, soliua y aspra Cova,
veyentla ab ulls del séu Jesús amat.
S’agenolla humilíssima y la besa
com a ell somrihentli la pobresa
per qui a la terra un Déu ha devallat.
En un relléu molsós de la caverna
penja’l noble fuster una llanterna
que l’omple de claror: l’astre gentil
que fà d’ull clarejant al hemisferi
d’ençà que món es món, en son imperi
no ha vist lo que veurà exa llantia humil.
De llentiscle ab les branques sempre verdes
que planta de la roca en les esquerdes,
fà Joseph a la Verge un pabelló
que del temple millor serà sagrari,
del Agnus sacrosant reliquiari,
lo tabernacle d’or de Salomó.
L’encatifa de fulles y de molça
la més fina que troba y la més dolça;
per si’s vol recolzar li’n fà coxí,
y aprés sortint de la sagrada arcova
se n’entra en un recolze de la Cova
a pregar al Senyor com Ella ací.
Li dona tot sortint una mirada:
ab sos braços en crèu agenollada
la veu pregant de cara al Orient:
la volta un nimbe de claror interna
que de Joseph eclipsa la llanterna
com al estel del día’l sol ixent.
Y creix la resplendor que la corona,
torrent de llum que’n raja d’ona en ona,
y’l torrent se fà mar a mitja nit,
y com rompent aquell trespol de roca
des de la balma Cel amunt s’aboca
la fondaria rublint del infinit.
Y del Cel a la terra la riuada
baxa y puja en divina marejada
refluix de les riberes eternals.
L’escelsa resplendor a l’ombra baxa
y l’estrellada cúpula se faxa
ab un và y vé de glories celestials.
Poncella y mare ensemps la segona Eva
en les ales del èxtasis s’eleva;
mes ja sos ulls no’s giran cap al Cel,
s’abaxan a la palla de la Cova
ahont fet un infant un Déu se troba,
l’amor y l’esperança d’Israel.
Corpresa per l’amor del etern Pare
que dins son cor se torna amor de Mare,
pren en ses mans al Déu que la creà:
humil l’adora ab sos puríssims llavis,
y Ell que plorava ja nostres agravis
ab aquell bés d’amor s’aconhortà.
Ab fí llenç y candíssim embolcalla
l’hermós Anyell que bela entre la palla,
y amorosa l’extreny sobre son cor,
y entre sos braços tendra y amorosa
com l’hostia santa en son altar la posa,
les entranyes fonéntseli d’amor.
Aprés li mostra’l pit, casta poncella
de rosa que entre lliris s’esbadella
per dar son càlzer de rosada al sol.
Font de l’ayga puríssima y sagrada
ab que’l Déu d’Israel que l’ha sellada
de Salomó’ls jardins arrosar vol.
Aquell que l’univers omple de vida,
del sol esplèndit a l’humil calcida,
aquella mar d’hont brollan tots los ríus,
com los coloms que roncan dintre l’eura
si en exa font davídica s’abeura,
¡com floriràn, Bethlèm, tos regadíus!
A la rosa penjat de sa mamella
xucla mel l’Infantó com una abella:
tremolan de plaher les flors del prat,
Angels y Sants de baix en baix s’ho diuen
los set cels s’extremexen y somriuen
veyent somriure al bell cim la Trinitat.
Mes ¿què hi veuen al fons d’aqueix misteri
que en lo porxe blavós del hemisferi
los Serafins s’abocan a mirar?
Hi veuen la bellesa sobirana
cayguda al clot de la miseria humana
com una estrella en fanguillós joncar.
Llavors de les més altes creatures
comença a devallar de les altures
la processó que no tindrà may fí:
hi agrega ses llegions lo Cristianisme,
y del nort, del mitg-día y del abisme
surten torrents cap a aqueix ríu diví.
Y van baxant los Querubins encesos
del cimbori del Cel astres despresos;
baxan los nou chors d’Angels d’un a un;
uns vestits de candor, altres de flama,
van a veure l’Amor que’l séu cor ama,
que veyan alguna hora tan amunt.
Somnioses encara les estrelles
se demanan tot baix elles ab elles
si’s vessa’l firmament aquella nit
de la regió del sol a la de l’ombra,
y van baxant los Serafins sens nombra,
perles millors del ríu del infinit.
Devallan de Bethlèm a les montanyes
que duhen amagat en ses entranyes
lo Déu que empeny, ordena y gira’ls mons;
no’l troban en breçol de pedrería,
sinó sobre’l pallús d’una Establía
hont lo van a adorar de genollons.
A voladuries rodejant la Cova
li fan una corona tota nova
d’astres vivents del firmament ploguts,
y entonan al bon Déu un cant de gloria,
que fins que’l món en ses ruines moria
ohirán cels y terra commoguts.
Dèu mil Angels entonan la psalmodia
y altres dèu mil se quedan per custodia
d’exa cel•la sagrada del Etern.
Lo príncep arcangèlich qui’ls comanda
dú en lletres d’or escrit sobre sa banda
lo Quí com Déu que fà extremir l’infern.
Del exèrcit diví l’amor n’esbranca
altres dèu mil d’ala lleugera y blanca;
escampa llur volada olor suàu,
tot escampant pêl món la bona nova
d’aquell Amor del Cel que’l cor los roba;
volàu a durla, missatgers, volàu.
Un d’ells a Elisabeth y Zacaríes
va a dir:—Aquesta nit vingué’l Messíes,
dàuvosne goig ab son heralt diví.—
A Simeó qui d’esperar no’s cança
un altre dú dolcíssima esperança
de que la llum que espera l’assolí.
Altre d’un colp un Júpiter troceja
ab l’encenser que als peus li fumereja,
davant los ulls del Cèsar esglayat;
mentres, dins iris bell, al Cel li mostra
una Verge y un Nin davant qui’s postra,
com davant de son Déu, tot lo creat.
Altre, prenent per llantió una estrella,
vola al cel d’Orient; cap flor tan bella
jamay dugué en son front la negra nit;
sobre’l front de Judà los Reys l’oviran,
y conexent son missatger sospiran
lo sol del séu amor per veure exit.
Llavors la creació maravellada
junyirse veu ab divinal llaçada
als peus de Jesucrist estels y flors,
y sent, de son amor dolça primicia,
al càntich de l’angèlica milicia
com responen units Reys y Pastors.
__________
PASTORS Y REYS
Venite, adoremus.
chor de pastors
Descloute volta estrellada,
dexa ploure’l Salvador;
envía, oh Cel, ta rosada,
oh terra, nasca ta flor.
De Sión la viuda plora
axecant los ulls al Cel.
¿Quan vindrà l’Espòs que anyora?
¿Quan vindrèu, oh Emmanuel?
¿Encara’l Cel no s’inclina?
¿Encara vos no hi floríu,
gaya estrella matutina?
¡Oh, veníu, Senyor, veníu!
Desclòute, volta estrellada,
dexa ploure’l Salvador;
envía, oh Cel, ta rosada,
oh terra, nasca ta flor.
lo majoral
Jamay la nit fóu tan clara,
cels y terra vessan llum.
Entràm al hivern encara
y de Maig sento perfúm.
Ceps y pàmpols reverdexen
en les vinyes d’Engaddí;
les mandràgores florexen,
y a sos peus lo romaní.
D’estrelles lo Cel s’enjoya,
de flors la terra’s guarneix,
com se’n guarneix una noya
quan son espòs apareix.
Aletejan d’alegría
los aucells en l’olivar,
y la selva que dormía
se comença a desvetllar.
Los Angels a voladuries
devallan del Cel obert
y a sos hymnes y canturies
somnía lo món despert.
chor d’angels
Gloria a Déu en les altures,
pàu als hòmens de bon cor.
¡Oh! veníu, ànimes pures,
a adorar al Criador.
un angel
De Bethlèm en una Cova
nasqué un Déu aquesta nit;
terenyines són sa arcova,
quatre palles lo séu llit.
lo majoral
¡Ah! dexèm nostres ovelles
per l’Anyell immaculat
que de son pletíu d’estrelles
als de Judea ha baxat.
chor de pastors
Anèm
a Bethlèm,
a veure’l Messíes;
anèm
a Bethlèm,
y l’adorarèm.
un angel
Ses blanques manetes
petites com són,
sent tan petitetes
formaren lo món.
Sa galta es de rosa
cullida al jardí;
d’un bés l’ha desclosa
l’estel del matí.
Sos ulls que somriuen
y ploran d’amor,
jo no sé què diuen
que roban lo cor.
Per qui vol besarhi
son llavi es de mel;
per qui vol entrarhi
son Cor es un cel.
chor de pastors
Anèm
a Bethlèm,
a veure’l Messíes;
anèm
a Bethlèm,
y l’udorarèm.
chor d’angels
Ací a l’Establía lo Fill de María
d’amor y anyorança, fà sinó plorar.
Pastors de la serra, veníu, cels y terra,
al Déu de la gloria, veníulo a adorar.
Oh flors, oh poncelles, que Ell cría tan belles,
les vostres aromes veníuli a donar.
«Les més bonicoyes volen ser ses joyes,
la rosa son ceptre, lo lliri son vas.»
Quan vingas a rebre l’Infant del Pessebre,
rossinyol dels sàlzers, ¿què li cantaràs?
«La cançó primera que la primavera
vora’l breç dels hòmens un día entonà.»
Oh Cel, tenda blava que Déu ab flors clava,
avuy que’l veus pobre, ¿què li vols donar?
«Mon dosser d’estrelles, florides y belles,
que son llit de palla cobricelarà.»
__________
CANÇÓ DELS PASTORS
lo majoral
Lo Pastor de les estrelles
que les guía com ovelles
pêl jardí del firmament,
a la terra avuy se muda
per una ovella perduda
que estima amorosament.
chor de pastors
Es lo bon Pastor,
per ses ovelletes
viurà d’amoretes;
es lo bon Pastor,
per ses ovelletes
morirà d’amor.
lo majoral
L’ovella es l’humà llinatge;
la cercarà en tot paratge
per la serra y per lo plà;
si la troba a mort damnada,
per salvar sa tan aymada
fins la vida donarà.
chor de pastors
Es lo bon Pastor,
per ses ovelletes
viurà d’amoretes;
es lo bon Pastor,
per ses ovelletes
morirà d’amor.
chor d’angels
Gloria a Déu en les altures
pàu als hòmens de bon cor.
¡Oh! veníu, ànimes pures,
a adorar al Criador.
chor de pastors
Primera.
Lo bon Jesuset
té gana y té set
allí a l’establía.
¿Què us donaré jo
que us sàpiga bò,
Fillet de María?
Prenèu lo méu cor
tot plè del amor
que’l vostre m’envía.
Segona.
Jesús estimat
que estàu despullat
allí a l’Establía,
¿de què us vestiré
que us estiga bé,
Fillet de María?
Vos daré’l vestit
del lliri florit
que en la vall se cría.
Tercera.
Lo bon Jesuset
gemega de fret
allí a l’Establía.
¿Què volèu de mi,
brot de gessamí
del hort de María?
Jesuset hermós,
mon pit amorós
vos escalfaría.
Quarta.
¿Per què, tan petit,
ja sóu perseguit,
Fillet de María?
¡Oh flor de Jessè!
¿hont vos guardaré
de qui us marciría?
Obert es mon cor;
entràu, bon amor
de l’ànima mía.
lo majoral
Fà nits que’s veu una estrella
vers solixent perlejar,
cada nit se veu més bella
com nadala al poncellar.
Cap a ponent sempre’s gira;
ja es demunt Gerusalèm,
y per l’amor ab que hi mira
apar que vinga a Bethlèm.
Sa clariana es més viva,
son ull somríu més d’aprop;
miràusela com arriba:
es la estrella de Jacob.
chor d’angels
Gloria a Déu en les altures,
pàu als hòmens de bon cor.
¡Oh! veníu, ànimes pures,
a adorar al Criador.
cançó de la estrella
Jo us mostro’l camí;
seguíume, Reys nobles;
só per Reys y pobles
l’estel del matí.
Ab roba daurada
jo enfilo en l’atzur
lo camí més pur
que hi ha a l’estrellada.
Ròssech de claror
vaig dexant per rastre;
tinch corona d’astre
y aroma de flor.
Tres Reys tinch derrera
y un Angel davant,
y aprop del Infant
un cel que m’espera.
Gemadet y rós
vostre Fill, María,
¿a qui semblaría,
a qui sinó a vos?
un angel
D’Orient venen los Reys;
a Bethlèm l’estrella’ls guía
rumbejant per lo cel blau
son rossegall de celistia.
Passant per demunt lo Nil
sa resplendor se contrista
al veure en l’altar los bous
que pasturan en sa riba.
Quan es aprop de Judà
apar un ull que somriga,
mes davant Gerusalèm
ab un núvol s’encortina.
¡Es Herodes tan inich!
No’l vol veure ni ser vista.
Quan són al pèu del Portal
càu en terra avergonyida;
més llum fà l’Infant que sèu
en los braços de María.
S’agenollan los camells,
y l’etíop qui’ls embrida,
y ab mantells de carmesí,
crostats d’or y pedrería,
los tres Reys de un a un
fins a terra’l front inclinan.
LOS TRES REYS ALS PEUS DE JESÚS
Vením d’Orient
guiats per la estrella;
la del alba es ella,
vos lo sol ixent.
melcior
Per vos una serra
m’ha dat riells d’or;
prenèulos, Senyor
del Cel y la terra.
gaspar
Jo encens flayrosíssim
per vos he cullit,
sacerdot ungit,
ungit del Altíssim.
baltasar
Puix vostra dolor
serà sense mida,
la mirra florida
veusaquí en test d’or.
los tres reys
Vením d’Orient
guiats per l’estrella;
la del alba es ella,
vos lo sol ixent.
un angel
Jesús pren l’or de Gaspar,
mes ab prou feynes se’l mira;
més s’estima’ls grans d’encens
que a son Pare etern envía
en fumarel-la suàu
d’olor de bàlsam de Syria.
Lo que li plau més que tot
es la branqueta de mirra.
Jesús l’extreny en son pit
com al séu l’extreny María.
Lo Fill se posa a plorar;
la Mare son plor domina,
y li canta exa cançó
per tornarli l’alegría.
CANÇÓ DE LA VERGE
Reys de Caldea, pastors de Judea,
fèumeli festes al Fill del méu cor,
perque no plore ni en terra s’anyore
mentres li canto dolceta cançó.
Cada gronxada’t daré una abraçada:
cada abraçada, un beset amorós;
mes rosses trenes seràn tes cadenes,
níu y arcoveta les ales del cor.
No plores, no, Manyaguet de la Mare;
no plores, no, que jo canto d’amor.
¡Que n’es de bella ta galta en poncella!
ique’n són de dolços tos llavis en flor!
Són una rosa que’ls meus han desclosa,
sols per xuclarne la mel del amor.
Fèuli, aurenetes, cançons d’amoretes;
càntali albades, gentil rossinyol;
si li es poch fina ma falda de nina,
baxen los Angels del cel un breçol.
No plores, no, Manyaguet de la Mare
no plores, no, que jo canto d’amor.
Sían ses ales glasser de tes gales;
sían sos braços coxins de ton còs;
jo per tos polsos ne tinch de més dolços,
per embolcarte les teles del cor.
Sía ta faxa, si’l Cel no te’n baxa,
quatre palletes de sech poliol,
quatre palletes tot just floridetes
que’t servirían de faxa y llençol.
No plores, no, Manyaguet de la Mare;
no plores, no, que jo canto d’amor.
Guarníumel, Angels, breçàumel, Arcàngels,
d’ayre bon ayre tot fentli l’amor;
mística bresca lo Cel li servesca
si en llet de verge no troba dolçór.
Dels Reys l’Estrella claríssima y bella
n’es baxadeta a posarse en ton front,
quan ells te miran gelosos se’m giran:
«¡Quina faldada de perles y flors!»
plores, no, Manyaguet de la Mare;
no plores, no, que jo canto d’amor.
Totes s’esfloran les flors que t’anyoran,
fèyales nàxer ton riure melós;
tornan reviure si’ls tornas a riure,
mes ¡ay! sols beuen rosada de plors.
Quan se n’adonan los Angels entonan
càntichs de festa que’s tornan de dol:
«Ab tu abans d’hora clareja l’aurora;
ab tu abans d’hora s’ha de pondre’l sol.»
No plores, no, Manyaguet de la Mare;
no plores, no, que jo canto d’amor.
lo majoral
Oh bon Jesuset,
si ploràu de fret
prenèu ma samarra;
si ploràu d’amor,
prenèu lo méu cor,
prenèu la meva ànima.
los pastors
Si volèu venir
a nostres cabanyes,
vos serèu pastor,
rabadans nosaltres.
los reys
Si volèu venir
a nostres realmes,
vos allotjarèm
en palaus de marbre;
lo rey serèu vos,
los vassalls nosaltres.
maría
Tornàuvosne, Reys;
oh pastors, tornàuvosne;
quan serà més gran
ja vindrà ab vosaltres,
d’amor ab lo jou
a junyir les races.
Serà’l gran Pastor
qui, al Cel per guiarles,
unirà a sa vèu
totes les ramades.
Serà Rey dels Reys,
Senyor de Monarques;
pendrà per regnar
en tots los realmes
lo ceptre del món
ab ses mans llagades.
__________
LA NADALA
Lilium convalium.
Dun roser a l’ombra,
d’un roser de Maig,
n’ha florit un Lliri
la nit de Nadal.
Bonica es la Rosa,
més ho es lo Ram,
més ho es lo Lliri
que floreix tot l’any.
Les fulles són verdes,
lo càlzer n’es blanch,
la mel de son càlzer
n’es mel celestial.
Abelles que’l besan
són Angelets sants;
Angelets lo volen,
pastorets l’hauràn.
Los tres Reys arriban
sols per oloral;
ja’n veuen la Verge
que’l va ab plors regant.
— De què ploràu, Verge,
de què ploràu tant?
— Perletes de l’alba
lo solen rosar,
y avuy, que es divendres,
són gotes de sanch.
Lliri que florexes
la nit de Nadal,
¡ay! allí al Calvari
¡com t’esfullaràn!—
Bonica es la Rosa,
més ho es lo Ram,
més ho es lo Lliri
que floreix tot l’any.
__________
CANÇÓ DEL ROSSINYOL
Allí a l’Establía,
de vora’l Portal,
rossinyol hi canta
la nit de Nadal:
Flor de lliri lliri,
flor de lliri blanch.
— ¿Per què cantas ara
si plora l’Infant?
— Si canto y refilo
per aconhortal.
— Refilas y breças,
¿de què està plorant?
— Lo món que tant ayma
l’ha anat oblidant;
los tres Reys són fóra;
los Pastors se’n van;
si pastors lo dexan,
anyells, ¿què faràn?
Aucells de la gloria
volèm a adoral,
que’ls hòmens no hi venen
la nit de Nadal.—
Allí a l’Establía,
de vora’l Portal,
rossinyols hi cantan
si plora un Infant;
tant plora y suspira,
que s’hi van posant.
Flor de lliri lliri,
flor de lliri blanch.
__________
PASTORELLA
I
UN anyellet arribà a l’Establía
tot fent joguines aquest dematí;
ab tristos bels l’ovelleta que’l cría
fà ressonar lo boscatge vehí.
Lo cerca y lo troba
dintre de la Cova,
jugant a les plantes del Anyell diví.
Es blanch com la gebre,
corrèm a adorarlo l’Infant del pessebre.
II
Lo pastoret que ha perduda l’ovella
tota la nit l’ha cercada plorant;
es la manyaga més blanca y novella
que esbrotà’is dolços timons del voltant.
La cerca y la troba
dintre de la Cova,
besant amorosa los peus del Infant.
Es blanch com la gebre,
correm a adorarlo l’Infant del pessebre.
III
Sense l’Infant la mareta s’anyora,
que es de cor d’angel lo jove pastor:
quan no l’ovira, son ull sempre plora
y sent plegarse les ales del cor.
Lo cerca y lo troba
dintre de la Cova,
y ab ell també adora l’Infant Salvador.
Es blanch com la gebre,
corrèm a adorarlo l’Infant del pessebre.
__________
LES FAXES DEL INFANT
Pannis eum involvit.
(Luc., 2, 7.)
Déu del Sinaí,
presoner sóu ara,
presoner d’amor
de divina Dàlila:
la presó hont vos té
n’es la seva falda.
No ab manilles d’or
sinó ab una faxa
vos lliga la mà
que’l llamp manejava;
la que engega’l sol
cada matinada
a voltar lo món
com son níu una àliga;
la que fà donar,
en son eix de plata,
a tot l’univers
sa immensa rodada.
Quan està adormit
sovint lo desfaxa,
aquexes mans d’or
per rosar de llàgrimes.
Des que ha somniat
vèureles llagades:
— Fill méu de mon cor,
plorant li demana,
¿en mitg de tes mans
què són exes llaguesl—
Jesús li respòn:
— Són flors que he trobades
en casa d’aquells
qui més m’estimavan.—
__________
LO BREÇOL
No té breçol l’Infantó de María,
¿donchs què diràn de Joseph lo fuster?
Per ferlin un de la Cova sortía.
¡Ah! no tremoles, florit ametller.
No’t llevarà la corona de gebre
que ab mà nevada te posa Nadal;
prou tu galejas l’Infant del Pessebre,
de sant Joseph no oscaràs la destral.
Cerca un plançó de boscuria en boscuria,
no’n troba cap que li puga servir;
al arbre giras hont sent més canturia,
¡pobres aucells si l’arriba a excollir!
No’n troba cap en la vall de les Roses,
no’n troba cap en la vall de Raquel,
al cant angèlich encara descloses
com a la pluja la flor d’asfodel.
Los terebintes són prims de la soca,
