Dietari d'un pelegrí a Terra Santa E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Lebensstil
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 178

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

L'any 1886, Jacint Verdaguer i Jaume Almera emprenien un viatge fins a la Terra Santa. Aquest llibre és un dietari que recull la crònica d'aquesta travessia, que va incloure una vintena de dies a Jerusalem, per visitar els llocs sagrats relacionats amb Jesús, i una ruta per Beirut, Damasc i Egipte. Les impressions del poeta són evocadores i espirituals, reflexions d'un viatger peregrí que busca l'origen de la seva fe. Un llibre que, gràcies a la prosa detallista de Verdaguer, permet al lector reviure la seva travessia per la Terra Santa.-

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Dietari d’un pelegrí a Terra Santa

Saga

Dietari d’un pelegrí a Terra Santa

Copyright © 1888, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687767

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Ma estimada mare, que al Cel sía, era molt afectada a llegir El devoto Peregrino del P. Castillo, llibre que’s trobava en tots los escons y llibreríes de la plana de Vich: ohint-li’n jo llegir algún passatge bonich, des de sa falda, sentí nàxer en mi lo somni, llavors tan llunyà com falaguer, de veure la Terra Santa. Lo somni llunyà se m’es acostat y, grat sía a Déu, he pogut regalar-me’n tot l’Abril y Maig del any 1886. Los recorts que’n guardo duraràn més que’l somni, espero que seràn eterns. No hi aní a escriure cap llibre d’impresions com ara s’estila, per més que aquest ne tinga’l tirat, ni menys a cercar inspiracions pera cap poema, com ho digué en prosa algún periòdich, y en vers la llorejada poetissa Monserdà en Lo llorer de Vinyoles:

Si tan encisers són

les flors fins avuy descloses,

Déu guarde a les que en llevor

de Jerusalèm nos porta.

Francament, tinch de confessar que mon viatge era més interessat; jo hi anava a cercar quelcòm més que quatre flors esfulladices de poesía. Jo volía veure de més aprop y sentir y banyar-me en lo sol de Palestina, no’l sol material, sinó aquell sol que no s’ha post ni s’ha de pondre, lo sol de tots los cors, de totes les intel-ligencies, lo veritable centre del univers. Tres viatges tenía jo fets llavors: un a Amèrica, cercant la salut perduda per mi; altre a Tànger y Argelia, cercant-la per un amich estimat; y’l tercer al Nort ab no menys bona y agradable companyía; faltava lo quart braç o, diguèm, lo cap a la immensa crèu que havía formada en la terra ab mos viatges, y li posí dignament ab lo millor de tots, lo de Jerusalèm. Los tres primers enfortiren mon cos delicat y enriquiren mon esperit, mes dexaren mon cor buyt y assedegat sempre de veure quelcòm més que mars y terres y ciutats, formiguers de gent. La anada a Terra Santa m’ha apagada aquexa set, y ja no desitjo ni espero fer altre viatge que’l de la eternitat, quan hora sía. Lo de Palestina lo emprenguí per conèxer a Jesucrist, mon Déu y Senyor, y poch o molt dech haver guanyat en aquesta dolça conexença, puix me sembla que l’estimo més, a pesar de la petitesa de mon cor y de la esquefidesa de mon enteniment, pera emmirallar-s’hi aquell qui no cab en l’univers. Sí: entre les etzevares y figueres de pala de Nazareth, en les vores del mar del Tiberíades, ressonantes encara al trò de sa paraula, en les del Jordà, consagrades per son baptisme, y en la cima del Calvari, ahont examplà sos braços pera abraçar la humanitat, me sembla haver vist una línea més d’aquella fesomía divina inaccesible al pinzell del pintor y a la ploma del filosop y del poeta. La he vista entre’ls descendents de sos dexebles en aquella terra de prodigis, entre’ls venerables fills del Pobre d’Assís, imatge viva del Crucificat, y fins en les cares dels israelites, pobres y avilits nets de sos butxins. Gracies infinites al bon Jesús, que dexantme, encara que indigne, celebrar la Santa Missa en son rihent breçol y en son gloriós sepulcre, m’ha dexat veure no sía més que un raig de llum de sa cara: jo guardaré aquexa visió, jo estojaré aqueix ressol en lo bell fons de la meva ànima: jo’n dauraré mos recorts y n’enjoyaré mes esperances; jo’n filaré mes derreres cançons, y’n texiré mos derrers versos, y al baxar a la tomba, m’agafaré ab aqueix brí de resplendor celestial pera sortir d’aquexa vall de llàgrimes y pujar a la vida millor y perdurable.

En un article crítich publicat, no fà pas gayres díes, sobre mon derrer llibre, Patria, lo crítich, quexant-se, pot ser ab rahó, de que en mes últimes obres no dono prou destriats los genres literaris, semblava doldres de que jo dexàs caure massa gótes de poesía relligiosa en lo doll de ma poesía patriòtica. ¡Oh! ¡com m’honrava, y me plavía, sense voler, ab axò mon benvolgut amich! ¡Com li agrahesch la acusació; com li agrahiría encara més si’l cor me digués que’n só merexedor! ¡Oh, si pogués suavisar ab lo melós y adorable nom de Déu la seca aspror de tots mos versos! ¡Oh, si dexant apart mon no rès, pogués com altre Elisèu ab un grapat de sal divina endolcir lo doll cada día més amargant y terrós de la poesía contemporànea, que descreguda, sense cor y sense ànima, va dexant les ales a bocins en lo fanch de la materia! ¡Quí pogués posar lo nom de Déu allà hont voldría! en cada rocal de vora mar pera guiar als qui hi navegan; en lo front de cada serra, com una estrella que illuminàs totes les valls; en lo mur de les ciutats oblidadices y en lo portal dels masos oblidats, y en cada recó de món ahont se plora, ben sovint sense conhort, y en cada golfa humida hont se pateix, y en lo breçol del qui naix, y en lo llit del qui agonitza! ¡Quí tingués la vèu de les ones o del trò, pera fer-lo sentir a la humanitat ingrata que l’oblida! ¡Si al menys lo pogués escriure en un cor! mes ja que axò es obra de Déu, jo hauré d’aconhortar-me d’escríurel en aquest pobre y senzill llibre, massa senzill y massa pobre pera endreçar-se a la terra ahont se obrà nostra santa redempció.

Són notes de viatge, nuhes d’estil y de poesía, escrites a corre-cuyta y com se vulla, que no haurían sortit de la cartera a no caure en les mans amigues dels Directors de La Veu del Montserrat y La Ilustració Catalana. Ells són la causa d’aquesta humil publicació; bé que sa pobresa, sa incorrecció y tots sos defectes sían meus. Prengan lo lector la bona voluntat, y ajudem a donar gracies a Déu per haver posat aqueix flayrós oasis en lo camí estèril de mos díes, y sobre tot per haver-me dexat besar ses petjades en la terra. Del perfúm que vaig cullir en elles, y ja fà tres anys, ne tinch encara la ànima plena, y espero que m’hi durarà mentres me dure la vida: ¡y llavors ray! si m’ha sigut tan dolç veure’ls serrats y boscuries, les roques y’ls monuments que vegeren a Jesucrist, hà dos mil anys, mortal y fet home de dolors, si m’ha sigut tan plahent seguir ses passes ja mitg esborrades per los camins pedregosos y plens d’espines d’aquest miserable desterro, ¡què serà vèurel de cara a cara, immortal y gloriós, y seguir-lo eternament entre’ls elegits per les riberes florides de la vera patria!

Janer de 1889.

__________

DIETARI D’UN PELEGRÍ A TERRA SANTA

J. M. J.

En nom de Déu y de la Verge María, lo día primer d’Abril, temps de primavera gentil, com diría frà Anselm, a les quatre de la tarda nos embarcàm en Barcelona pera Terra Santa, vers hont, desitjós d’arribar-hi abans que’l vapor, lo cor se’n vola sumptis fidei alis, segons paraula de Sant Geroni. Axí com lo pol atràu la agulla magnètica, la prada florida les abelles sedentes d’olors y de mel, la California atreya, adés, los afamats d’or, y’ls grans centres d’Europa atrauen los assedegats de ciencia, vanitat y plaher; la Palestina atràu lo cor cristià. Sa aridesa y desolació espantosa fan sospitar que ja hi posa son peu terrible lo desert, mes encara continua sent la terra de promissió anyorada y desitjada per lo poble de Déu, que ja no es la niçaga d’Abrahàm, d’Isaach, y de Jacob, sinó’l poble cristià, format ex omnibus gentibus, et tribubus; et populis, et linguis, que té son cap en Roma, en mitg d’eix ample occident, vers ahont, segons tradició, estava girat lo bon Jesús espirant en lo Calvari, en la hora més solemne que ha assenyalat lo rellotge del temps.

Lo vapor Panay es espayós, de 375 peus d’eslora, y en un de sos amples compartiments poden allotjar-se bé e independentment los dotze Pares Caputxins, que tením la bona sort de trobar-hi. Van destinats per lo Govern espanyol a les Carolines, sent los primers apòstols que hi posaràn lo peu. ¡Ditxosos ells! molts passatgers hi ha a bordo; hi ha richs marxants, empleats del Govern, dignataris de la Esglesia, militars d’alta graduació, jóvens en la flor de la vida, hòmens al cim de sa carrera; sols exos pobres fills de Sant Francesch me fan enveja. ¡Ditxosos ells y ben nats! van a sembrar en un camp verge la primera llevor del Evangeli, y a cullir-ne les primeres flors, pera oferir-les a nostre bon Déu y Senyor, que, sense saber-ne elles rès, les té comprades ab lo preu de sa metexa sanch. ¡Que contents volan a la conquesta de les ànimes! me recordan los segadors de ma terra quan, tot cantant, baxan ab la falç al coll a segar a la marina, animats ab la esperança de una bona messa; o los jóvens militars que he vistos anar a la guerra somniant ja los llorers de la victoria. Ells també somnían sos llorers y palmes, mes no se acontentan ab los de la terra. Més ambiciosos que’ls empleats y comerciants que’ls acompanyan, no’n tenen prou d’un grau, ni d’un grapat d’or, volen un guany infinit. ¡Ab quin entusiasme partexen, sense saber ahont van, ni què’ls hi espera! Van a fer la voluntat de Déu, y ¡què se’ls ne dona de viure o de morir! Si moren allí, moriràn com a bons soldats en lo camp de batalla; si en la mar, ja tenen la fossa oberta y estàn ab la mortalla posada, puix los enterran ab son meteix hàbit, y, morin allí hont morin, no’ls ha de recar rès del món, perque no hi tenen rès.

De la cambra del vapor, hont gayre bé tots sols s’han aposentat, n’han feta una capella, que, per sa senzillesa, los deu recordar la que dexaren en llur convent.

En l’humil trono de rústech altar tenen un quadro al oli de sa patrona, la Divina Pastora. Va vestida de blau com la Reyna del Cel, mes porta lo barret de palma, adornat ab un pom de flors, y en sa dreta lo gayató de pastora de les ànimes, que són ses místiques ovelles, a les quals, per férsels més agradosa, semblan haver emmanllevada la samarra de llana, Ella y son Fill Diví que sèu rialler sobre sa falda.

Frà Isidor de Sevilla, predicant en Santa Marina de la metexa ciutat, en 8 de Setembre de 1703, retragué aquell hermós versicle del Càntich dels Càntichs, 1, 7: Si ignoras te, o pulcherrima inter mulieres, egredere, et abi post vestigia gregum, et pasce hædos tuos juxta tabernacula pastorum. Parlà, per primera volta en lo món, de la Divina Pastora, y ho faría en térmens tan inspirats, que’ls sevillans sortiren del sermó proclamant-la a altes veus per carrers y places. La nova advocació de la Verge, no cabent en Andalusía, s’escampà, com olor de balsam, per Catalunya, Castella, Espanya y Amèrica, acompanyant y fent dolços los treballs apostòlichs als pobres Caputxins, qui la havían presa per Patrona de ses Missions. Ella que’ls segueix amorosa a les Carolines, faça totes aquelles ànimes, que no conexen a Déu, manyagues ovelles del séu ramat.

8 d’Abril

A les cinch del matí s’ovira la torre de Bourlog al mitg de les amples boques del Nil; tres hores després veyèm la de Damieta, que s’axeca com de puntetes, sobre la costa, pera fer llum de ben lluny als barcos que s’hi dirigexen. Sols veyèm de la població los pals dels que acarona ja en son port y alguna vela llatina que papelloneja a la entrada del gran ríu, entre la terra y la mar. Ab prou feynes oviràm algún platjar arràn de les ones, nú de caseríes y d’arbres. La mar en una gran estensió es verdosa y tèrbola per efecte de les aygues del Nil, que may venen ben clares, y del poch fons de la mar. Blanques y grosses gavines nos venen a parlar de la terra de Moysès, a la que’ns acostàm a tota vela, y entretenen als viatgers qui la anyoran, no tant per ser la de Moysès, com pera fugir del breçoleig de les ones, no sempre falagueres.

Port-Said, 9 d’Abril.

Si l’Egypte es un dó del Nil, aquesta ciutat n’es la derrera mostra, puix acaba de nàxer a la vora d’un de sos braços, encara que no es nada a sa regor, sinó a la influencia del canal de Suez, del qui es ella qui té les claus. La població antiga, més que població, era un escampall de barraques de mala mort, habitades per los pescadors àrabes; ara es dels ports del Mediterrà que veuen entrar banderes de més diferentes colors, y una de les ciutats ahont se senten més llengatges. Lo poble parla àrabe, la gent culta italià o francès; hi ha alguns inglesos y molts grechs. Aquests tenen un temple cismàtich y un altre grech-unit. Lo sacerdot del segón, com lo del copto y maronita units, són súbdits del pàrroco catòlich, que es lo simpàtich Guardià del convent de Francescans, ahont estàm allotjats.

La població mora està a cent passes de la europea, mes sos usos y costums n’estàn a mil lleugues, a pesar dels esforços que fà’l Govern egypci pera civilisarla, protegint nostra Santa Relligió, subvencionant sos ministres, plantant ferrocarrils y telègrafos, fent adoptar pera son exèrcit nostres armes y trajos. Les cases són de fusta, entregirades, guerxes, mal ayrades y petites, ab rexes de confessionari a les finestres y un portier esparracat a la entrada, pera no dexar veure la bruticia interior, que no deu ser poca a judicar per la flayre pestilencial que’n surt. Algunes, que tenen segón pis, l’avençan demunt lo carrer un parell de passes, sostenint-se ab puntals o bigues que tenen pretensions de columnes. La escombra es un moble desconegut dintre y fora de les cases, y la ayga que’ls volta per totes bandes y de què fan ús tot sovint, no’ls priva d’anar bruts y de ser-ho tot lo que tocan, sos vestits, sos mobles, ses tendes de viures y d’industria, sos carrers y carrerons, places y placetes en que’s dividexen sos laberíntichs pobles.

Los habitants, per sa alta y gallarda estatura, m’han recordat los filisteus, vehins no llunyans d’aquestes terres, y per no sortir de la nostra, los empordanesos, ab qui se semblan, per ser més alts que sapats, per son ayre desinvolt y per sa llenga solta y deslligada. En Pella, l’historiador del Empordà, ben segur hi diría quelcòm més. Los Fellàhs, o pagesos, van vestits de blau, color de la ayga que vessa la sahor y la vida en sos camps, y del cel que s’hi emmiralla. (Després he vist que no es en honor del Nil que vestexen de blau, puix es color molt usat en tota la Palestina y gayre bé únich en Samaria.) Les dones se tapan la cara ab una especie de careta composta d’un vel negre, que’ls amaga’l front, y altre que’ls amaga la part inferior de la cara, units per un canó d’or o de llauna daurada, ab dos o tres cercles, que’ls cau lletjament com un petit embut demunt lo nas. Açò, y lo mantell negre que duhen a la ciutat, los dona més ayre de fantasmes que de dones.

Tots los espanyols qui han estat a Port-Said conexen lo Sr. Artola, únich compatrici nostre, empleat en lo Canal y un dels vells de la Empresa, puix no se n’ha mogut des de’l primer colp de magall que s’hi donà, y tal volta, l’home qui’n sab millor la historia; historia curiosa, dramàtica e interessant per demés, que té ja escrita y que, segons entenguerem, no trigarà pas gayre a estampar. Donchs ell, ab una amabilitat tota espanyola, nos ha ensenyat los magatzems de la Empresa, que estàn a son càrrech, ahont hi ha depòsit de deu mil obgectes, de ferre, fusta, cànems, etc., que’s necessitan o poden necessitar-se en la obra immensa del Canal. En lo taller que està adjunt, treballan 500 operaris; ses màquines són de gran força y de les derreres invencions, destinades totes a adobar y construhir les dragues y vaporets, a reparar los vapors que hi van y s’hi estalonan cada día, que en va cercarían adob des de Hong-Kong a Liverpool. Allò es un rusch d’abelles d’Europa dintre’l desert de la Africa.

La draga principal, única en son genre, es una maravella. Llença la ayga terrosa, la sorra y lo fanch 80 metres lluny. Està illuminada per tres fars elèctrichs, perque puga treballar tant de nit com de día, y es tota de ferre y com féta de una sola peça. Vista de un xich lluny y a la derrera llum del día, me sembla un pelicà monstruós movent son béch enorme a una y altra banda de ses sorrenques vores. Aqueix aucell místich y estrany, que veig ací en Egypte per primera vegada, m’ha posat esta comparació al cap de la ploma.

Cap a Jaffa, 11 d’ Abril.

Decididament lo Patriarca Sant Francesch, amich dels pelegrins, vol acompanyar-nos a la Terra Santa, de la que es digne y providencial guardador. Entrant a Port-Said, nos digueren adeusiàu los dotze simpàtichs Pares Caputxins que volan a la conquesta espiritual de les Carolines; al sortir-ne, en lo vapor de les Messatgeríes Franceses, nos hi dona’l Déu vos guart altre fill de Sant Francesch, més elevat en la gerarquía de la Ordre, lo sabi, humil, piadós y amabilissim P. Farnesin, visitador dels Convents de Palestina. L’acompanya lo venerable frà Buccelli, conegut per sa eloqüencia y sos escrits. Venía abatut per una llarga y penosa malaltía, y plè de fè, s’aconhortava en mitg de la mar, ab aquelles misterioses paraules del psalm LXIV: Spes omnium finium terræ et inmari longè, que esbrinava sabiament, trobant-hi una góta de mel pera sa tribulació, quan se vegeren allà d’allà blavejar los cims de la terra anyorada. Montana Judeæ, exclamà ell, que’ns parlava en llatí, signànt-nos-les ab lo dit.

Sóta un vel de tristes bromes que esqueya molt bé a aquexa terra viuda y desolada, se’ns apareix, ab les primeres llums del día, la terra promesa de Moysès, la patria del Messíes esperat y desitjat per tots los pobles, y ¡ay! solament aquí desconegut y rebutjat, ¡la terra predilecta del Altissim! que ingrata li pagà tant y tant incomprensible amor ab una corona d’espines y una crèu. M’agrada veure un munt de boyra sobre la terra deicida;. al front de la que, havent conegut a Jesucrist, lo dexà per Mahoma, verament li escàu un negre turbant de núvols. Mes no triga a esquexar-se la boyrada, retirant-se a negres borrallons que’s van esblanquehint y apetitant al bés de foch del sol de Palestina.

Jaffa, 12 d’Abril.

Tan bon punt tiràm les àncores a fons, los barquers moros, cridant, baladrejant y movent sos braços, com si vinguessen al abordatge, assaltan lo vapor per los dos costats; agafan los farcells y maletes que troban, estiragassant-les un per cada ança y prenént-se-les de les mans com a cosa propia. Lo dret que s’han pres sobre’l bagatge l’estenen sobre’l pobre viatger, disputànt-sel y estirant-lo un per cada braç, cap a ses barques, ab un brugit y cridoria que axordan.

La bona sort de navegar ab lo Pare Visitador, y sa gran amabilitat, fan que tingàm lloch en la barca del convent, ab tan bona companyía, y la de dos Pares espanyols, que venen a cercar-lo. Los acompanyan dos geníssars, o soldats turchs, que viuen al servey dels dos convents de Jaffa y Jerusalèm. Van vestits de blau ab ribet blanch, armats de son alfanch y de llur alt bastó ab porra d’argent cisellat, ab que davant la comitiva ferexen les lloses del carrer y les escales del convent, al estil dels armats de nostres solemnes processons de Divendres Sant.

Lo convent, que dú sobre la porta’l rètol: Hospitium latinum PP. Franciscanorum Terra Sanctæ, es un símil de la vila, per ses pujades y baxades, escales, passadiços y terrats, que domina aquell port plè d’esculls, y aquella mar, blava com son cel, que’ns acaba d’escupir en tan encantadora platja.

Lo temple no té rès de monumental; mes, segons diuen, està fet de pedres del palàu de Herodes de Cesarea. Los paraments nos han fet duptar de si estavam en Espanya. En lo pali del altar major, que deu ser present d’algún català, se llegeix lo nom de Barcelona; les casulles, dalmàtiques y roba blanca són espanyoles, com les de gran part dels santuaris de Terra Santa.

En lo portal del convent se veuen també les armes d’Espanya, però lo més espanyol de la casa són los tres Pares, Benet, Bonaventura y’l President, Casto Amado, simpàtich fill de la Rioja, que havent servit vuyt anys al rey, en temps d’Espartero, ha vingut a servir a Déu en milicia millor, regint, fà vint anys, aquest convent, marxapèu de nostra santa Esglesia en Palestina. Son caràcter respòn a son nom de Amado, puix es l’home més amable del món, y qui estima es estimat. En aquest port s’embarcà la Verge anant a Éfeso, segons la Venerable Agreda; vuytcents anys abans s’hi havía embarcat Jonàs, que fugía de la obediencia del Senyor, trobant fexuga pera ses espatlles la missió de profeta.