Rondalles E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Fantasy und Science-Fiction
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 138

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

Aquesta obra pòstuma recopila les rondalles que va investigar i escriure Jacint Verdaguer en les seves travessies per Catalunya i que va anar publicant, des de l'any 1891 fins a la seva mort en 1902. Durant aquest temps va viatjar per poblets, recollint les seves històries i recopilant el material folklòric català que va traslladar, després, a tradicions i contalles. Rondalles és la col·lecció de totes aquestes històries.-

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Rondalles

Obra pòstuma

Saga

Rondalles

Copyright © 1905, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687491

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Deixant de banda Eucaristiques, que recentment donà a llum l’entusiasta verdaguerià del Rosselló M. Agustí Vassal, aquest volum de Rondalles comença la publicació de la vasta obra postuma de l’immortal Verdaguer que «L’Avenç» ha entreprès amb el respecte que deuen esser tractats els manuscrits d’un mestre. Ell mateix havia posat el titol de Rondalles an aquestes narracions de caracter popular, recullides durant un bon nombre d’anys en diferents indrets del nostre país. Algunes d’elles havien sigut publicades en periodics, però la més gran partida restava fins ara inedita.

Aquesta obra vindrà a arrodonir la fama de bon prosista que començà a fer-se l poeta amb el prolec de L’Atlàntida, i que anà mantenint amb el Dietari d’un pelegría Terra Santa i am les Excursions i viatges. Però encara més en aquest llibre que en cap altre s’hi veu palesa aquella gran qualitat del seu estil, que tant dificil deu esser d’assolir quan tant pocs són els qui l’atenyen: la senzillesa.

Es cert que la naturalesa mateixa d’aquest llibre no comporta sinó un estil ben planer; però, quin encant i quina frescor i quina flaire terrosa sapigué donar-hi en Verdaguer! Són ben comptats els nostres folk-loristes que no contorsionen l’estil al trasmetre-ns una rondalla, allunyant-la així de la manera com els ha sigut dictada pel narrador popular. No solen esser gaires els qui saben copiar en paper lo que senten de viva veu.

En Verdaguer era tot un folk-lorista. Era sortit del poble i l’estimava de veres i es compenetrava amb els seus més intims sentiments i sabia enfondir en els replegs del seu cor: comprenia l’anima catalana. El gran poeta, tal vegada per això mateix que ho era, ens ha trasmès aquestes rondalles am fidelitat i am respecte, sabent aromatisar-les amb un tal bon tast que un hom, llegint-les, se retrova en l’escorn d’una llar i presencía ls temors i les joies dels personatges de la patria pagesia.

Ademés, té aquest llibre, entre altres merits, un de molt estimable perquè ns mostra un nou aspecte de la vida del gran escriptor que tants ne té d’interessants: més bé que en les centes poesies locals que produí i que en el poema Canigó, el veiem recorrent el país d’una banda a l’altra, fent estaries en paratges diversos ont els excursionistes retrobem tant sovint records del seu pas; el veiem, amb el seu visatge agradós, acomplir santament el seu romiatge per Catalunya.

j. M. T.

LES RELLIQUIES DE SANT EUDAL

La riquesa més estimada dels vells monastirs en l’Edat Mitjana eren les relliquies dels sants. L’abadia que arribava a posseir-ne una de notable s considerava mestressa d’un tresor, i la que tenia un cos sant se tenia i era tinguda per la més rica de totes. L’adquisició de relliquies era, doncs, el somni d’or de tots els monastirs. Dos monjos vells i de gran virtut un dia se presentaren a l’abat i li digueren:

— Si vostra reverencia ns deixa fer una sortida d’uns quants dies, ajudant Déu, no tornarem al monastir sense relliquies.

— Ont anireu, — els respongué, — si són més cercades que les perles?

— Deixeu-nos sortir, si us plau, — replicaren ells, — i Déu nos les posarà a les mans.

—Si creieu que Déu vos les donarà, aneu a la bona hora: la fe fa miracles.

Agenollats reberen sa benedicció, li besaren la mà i sen anaren en nom de Déu.

Quan foren un troç lluny de Ripoll, trobaren un camí que s’esbadiava en dos, i el monjo més vell digué al més jove:

— Aquí ns hem de deixar pera cercar mellor: ves tu per un d’aquests camins i jo aniré per l’altre, i veiam Déu què ns donarà.

Caminaren set dies cada un pel seu cantó, menjant malament i dormint pitjor; al cap de set dies se trobaren tots dos davant d’una capella que hi ha aprop de la vila d’Acs.

— Tu, què has trobat?—preguntà l monjo vell al jove.

— Jo, res, — respongué l jove. — I vós?

— Jo, tampoc. No ho haurem encomanat prou a Déu,—afegí l vell. Fem-ho ara que ns escaiem a davant d’aqueixa capella.

Dit i fet, pregaren agenollats davant l’altar de la capella tot el sant dia. Quan la nit fou arribada, vegeren una gran claror en un cantó de la vila.

— Anem cap allà,—digué l vell, i s’encaminaren cap an ella. Atravessaren boscos i camps, i després carrers i places, sempre de cara an aquella extranya claror, que ls guià dintre d’una gran esglesia oberta i sense ningú. Desde l’esglesia la resplendor misteriosa ls guià cap al relliquier. Allí hi havia desats molts cossos sants, i sabent los d’Acs que un d’ells estava destinat a una altra població, havien posat davant la porta una rima de nous pera que la seva fressa astorés a qui l vingués a pendre i desvetllés als escolans de l’esglesia. Un d’ells no tenia altra feina que la de vetllar tota la nit a la porta del relliquier; més, quan Déu vol, de tot vent plou: quan arribaren els dos monjos, estava adormit com un soc; la porta estava oberta de bat a bat pera que poguessin entrar, i les nous s’apartaren per elles mateixes.

Els dos monjos entraren al relliquier com a casa seva, més un cop foren a dins els sobrevingué una dificultat impensada. A cada banda del relliquier hi havia un rengle de cossos sants. Quin serà l que la Providencia haurà destinat a Ripoll? De prompte l cos de Sant Eudal, que estava al mig de tots amb una campaneta a la mà, els féu un signe, i ells, encomanant-s’hi molt de cor, el prengueren l’un pel cap, l’altre pels peus, i a més córrer picaren de sola esglesia avall. L’esglesia i els carrers d’Acs eren foscos com una gola de llop, més del cos sant sortia una resplendor que ls guiava en les tenebres; més, ai! com lo que es bo pel fetge es mal per la melça, algú se n’adonà i se posà a cridar per la vila que s’enduien un cos sant. Tot Acs s’aixecà en seguici dels pobres monjos, més no ls havia de deixar en el perill aquell qui ls havia guiat am tantes meravelles. Quan els acabaven d’atrapar s’hi posà una boira pirenenca entremig i perderen son rastre, am molt goig dels dos bons monjos que fugien a travers del Pireneu, com si l vent de França els empenyés cap a Espanya. La por que ls esperonava aprop de Acs i a l’altra vessant del Pireneu, se convertí part de çà en alegria a l’acostar-se a son estimat i dolcissim monastir de Santa Maria de Ripoll. I com si caminaven abans esperonats pel temor, volaven després am les ales del goig, passaren el camí am gran set, i, segons la tradició, en cada indret on reposaven brotava una font. Una d’elles es la Santou, que rega una coma emboscada i verdosa darrera l santuari de Montgrony, en el qual me feren fa molts anys aqueixa relació.

LLIÇONETA

Espiritual es la que he rebuda ara mateix, i, am l’ajuda de Déu, espero que no deixarà d’esser-me profitosa. No me l’ha donada cap home de llarga experiencia, ni cap savi barba-blanc, dels que, envellits en el conreu de la ciencia, saben donar raó de totes les coses; ni cap sant dels que beuen la saviesa en la mateixa font de la virtut. No me l’ha donada cap maxima del Kempis, ni cap versicle dels proverbis que escrigué Salomó, el més savi dels homes, ni menys cap sentencia del sagrat Evangeli de les que s pot dir allò del Rei profeta: Que dolces són vostres paraules, oh Déu meu! Elles valen més que la mèl per mos llavis. Me l’haurà donada, doncs, algun Angel del cel? No. Ningú més indigne que jo de veure-ls i de sentir-los. Me l’ha donada una abella.

Me passejava un matí per entre ls arbres del bosc, que am ses ombres regalades donen esbarjo a l’esperit, i estic per dir-vos que devegades donen més bons concells que ls homes. Tot plegat se m’ha tirat damunt, com una amoinosa mosquitada, el record de les espines que he cullides en el jardí de la poesia, de les rostollades que he rebudes en el camp de la caritat, dels desenganys infinits que he trobat en el camp de l’amistat. M’han assaltat com un eixam de vespes vanes les penes amargues i les ingratituts inexplicables que m produiren els pocs beneficis que he fet en ma llarga i inutil vida. He sentida la trepitjada casual del transeunt indiferent, la punyida del dicteri i la fetor del fanc de la calumnia, i una tristor mortal s’ha ensenyorit de mon cor.

Quan, estant a punt de caure laç i abatut, mos ulls anaven a esclatar en llagrimes, han ovirat allí a la vora una abella tota enfeinada en treure mèl d’una espinosa floravia. De la floravia coronada de raig d’or passava a la gran flor vermellenca de la lloba, lo mateix que al clavell de pastor. Per ella l’or de l’argelaga i de la gatosa valia tant com l’or de la ginesta, i tant bon suc xuclava de la flor del penical com de la flairosa englantina.

«Mira, — m’he dit jo mateix, assossegant-me en sa contemplació, humiliat davant d’aqueix pobre insecte. — Ell treu d’entre punyentes espines la dolçor de les dolçors, i jo, home creat a imatge i semblança de Déu, no n trec sinó amargor. Un insecte insignificant cambía la fel de l’ortiga i el verí de la gata-rabiosa en cera pera cremar, tal vegada quan jo hi celebro la missa, en l’altar del Santissim, i jo, pujat en l’escala dels sers a la de redimit i comprat am la sang de Jesucrist i elevat per Ell al més alt i sagrat dels misteris, no n treuré més que tristor i llagrimes amargantes? Déu meu, per un mestre ben petit me feu reptar i instruir, i per un predicador ben callat me feu predicar; més, no importa: jo he escoltada vostra predica i he aprofitada i aprofitaré més encara vostra amorosa lliçó. Desde avui, jo us ho prometo, com no m falti vostre adjutori, treuré de les penes i contrarietats d’aquesta vida miserable la mèl dolça i saborosa de vostre amor.»

EL MARINER DE SANT PAU

Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un recó l més arreconat del Pireneu! Si era mariner el fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Seguries? I si era un llaurador o un terratinent de Sant Pau, com i per què pendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i soperba entre les soperbes i grosses de la montanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no l cap del fil, demaní l seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memoria tant llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent historia.

Deu fer molts anys d’açò, tal vegada centuries, puix el meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. El mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços pera remar i bon cap pera apendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, aon tenia sa cara esposa i sos fills, que volien esser mariners com son pare. El vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca que vols, cor que desitges.

Més la fortuna es una roda que dóna voltes, i els que van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:

Clavat estic en un gran torn

per mon defalt:

ara som baix, ara som dalt.

Al cap d’amunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran de vegades la baixada es una cinglera tallada damunt de l’abim. Els mariners tenen l’abim més aprop que ls demés mortals, i tampoc els costa tant d’anar a fons. Un hivern els nuvols s’arrestellaren en el cel i vingué un gran mal temps, i una forta llevantada feu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a Santa Maria dels Socors i en sortí viu; més, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà am sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La perdua era grossa pera ell, la mar am mà de lladre li havia presa tota sa fortuna; més al costat de sa esposa i entre-mig de sos fills se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Més, ai! de ses infortunis ell no n sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, am l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-arrel i s’havia ajegut en son mateix llit.

A l’arribar-hi l mariner frisós i amb el cor ferit, cercà sa esposa i sos fills, i no n trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni ls fonaments; cercà l lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquila com un lleó adormit. Allavors, amb els cabells eneriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violencia del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fòra de sí.

Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per ultima vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, aon no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’aprop.

Se posà a l’espatlla un rem, unica cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i, sense despedir-se de ningú ni de res, prengué l primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí ont anés, am tal que l conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa familia.

Al cap d’una estona de caminar per uns aigua-molls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que ls pescadors del país anomenen llaunes. «Aqueixes llaunes, — digué, — són les filles del mar, i per cert són tant res de bo com son pare». I deixant el camí en sec, se girà cap a l’altra banda, valdament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, més no sabia ont anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Pera no trobar-se de nou am les llaunes ni amb els aigua-moixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.

Arribant a Banyoles, s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entre-mig d’uns roures, vegé lluentejar l’estany.

Creient tot plegat que era una gaia de mar que l perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.

Besalú es ja lluny del mar: dos dies ha que n fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobre tot de la pena; més abans vol fer la prova: sen va al mig de la plaça, se descarrega l rem, i ensenyant-lo a la gent que l rodeja:

— Què es això?

— Això es un rem, — li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix.

— Doncs, adéu-siau, — respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que l tinguessin per boig o bé per savi.