Flors del calvari E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Poesie und Drama
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 80

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

Flors del calvari és un poemari conformat per tres parts diferenciades: Crucíferes, Esplais i Flors de Mira-Cruz. És un recull de poesies autobiogràfic que mostra el dolor de Jacint Verdaguer quan va ser suspès de les seves llicències com a sacerdot. L'autor va fer servir les poesies de Flors del calvari per cercar un consol, identificant-se així amb el turment que va patir Jesús. És un poemari variat, que va des de l'odi que expressa Verdaguer cap a la injustícia que està vivint fins a l'espiritualitat més pura.-

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Flors del calvari

Benaventurats los que ploran perquè serán aconsolats. SEGONA EDICIÓ

LLIBRE DE CONSOLS

Saga

Flors del calvari

Copyright © 1896, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687675

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

À JESÚS CORONAT D’ESPINES

Venite adoremus

I

Jo dels misteris del sant rosari

sempre granejo los de dolor;

y á cullir roses vaig al calvari;

¡no les merexo les del Thabor!

II

Dau les corones á qui les vulla,

les de la terra s’han de marcir;

jo’n vull una altra que’l vent no esfulla,

mes ab la vostra la haig de texir!

III

¿La poesía que m’ heu dexada

voleu llevarme de brot en brot?

¿Voleu la lira que he tant aymada?

Preneu ab ella mon cor y tot.

IV

Donau als altres honor y gloria,

á mi’ls oprobis, burla y menyspreu;

no vull la palma sens la victoria:

ma palma sía la vostra Creu.

V

Dau á altres llavis vostres oracles,

vostra ciencia dau á altres fronts,

á má més pura vostres miracles;

jo més m’estimo vostres afronts.

VI

Donau als pobres vostra riquesa,

donau als tristos vostre somrís,

mostrau als cegos vostra bellesa,

dolça bestreta del paradís.

VII

Sían les vostres olors divines

per qui vos haja robat lo cor;

jo sóls demano vostres espines,

¡oh Rosa vera del meu amor!

Setmana Santa de 1893

PRÓLECH

Vehia’s pendre l’amich e ligar e ferir e aucir per amor de son Amat; e demanarenli aqueyls qui’ls turmentaven: ¿Hon es ton Amat? Respos: Velvos en lo multiplicament de mes amors e en la sustentacíó que m fa de mos turmenta.

R. Lull.

Fará tres anys per la Setmana Santa, y axò’m diu que no era pas tot per escayença, una petita prova me doná motiu y adhuc me posá la ploma als dits per escriure la primera poesía d’aquest llibre: A Jesús coronat d’espines. Me semblá que nostre Senyor Jesucrist, per la seva gran misericordia, me dexava cullir aquexa flor en son Hort de Getsemaní, mentres Ell l’estava regant abundosament ab aygua y sanch de ses sagrades venes. Com val més caure en gracia que ser graciós, aquexes tristes set posades, tal volta per ser també fruyt de la setmana dels Set Dolors de María, rodolant de má en má y volant de llavi en llavi, anaren á vessar una gota de consol en alguna ánima atribulada. Donchs aquella senzilla poesía fou la llevor d’aquest volum, y si voleu saber còm ne brotá, vos ho diré en dues paraules.

En ella jo, pot ser ab més sentiment y poètica dolença, que ab veres ganes de patir per Jesucrist, li demanava «oprobis, burla y menyspreu;» mes á la veritat, jo no sabía gayre de quin color anavan vestits, ni quina cara tenían aquexos poch falaguers ministres de la divina pietat, ni, per altra banda, esperava que vinguessen tan á corre-cuyta á vèurem, ni fossen tan amatents en oferirme llur cálzer d’amargor. Al primer antuvi vaig quedar tremolós y no sabía còm desexírmen; si esglayat y esferehit per l’aspecte del un, girava’ls ulls, ne veya un altre més feréstech encara, com si un home, fugint de la vista d’un lleó, ensopega un ós. (Amós, V, 19). No trobant hon posar los ulls sobre la terra, los axequí al cel y emmanllevant lo cristianíssim mot que van dihent los pabordes al rebre una moneda en lo captiri de la esglesia, m’esforçava en dir á cada nou contratemps: per amor de Déu sía. Me venía un ram d’espines d’un contrari: per amor de Déu sía; me venía una trepitjada d’un amich: per amor de Déu sía; me tocava sufrir un esbronch de dalt ó un colp de pedra de baix: per amor de Déu sía; me tocava servir de riota al públich, com una baboya en les banyes del bou: per amor de Déu sía. Puix hem beguda la mar, begám los estanys.

Com lo bon amich ne porta un altre, les primeres contrarietats ensenyaren lo camí á les novelles, y ne vingueren á trucar á la meva porta tantes y de tantes menes, que fent los ulls cluchs y perdentlos la por, per aconortármen, proví de convertir mes penuries en cançons, ja que l’assaig m’havía sortit bé; qui canta, sos mals espanta. Desde llavors á quiscun que’m venía á donar cástich, li feya pagar ab una tirada de versos. Com un naturalista en lo bosch, de tot arbre feya llenya, y de tota llenya feya feix. Se’m presentava una Creu en figura de flor poètica, la cullía amatent y la posava en mon llibre; si tenía la forma de fulla ó de senzill brí d’ herba, la posava al costat de la flor; si’m venía disfressada de papellona falaguera, la posava en una altra plana ab les ales esteses, en forma de fulles de pensament; si’m venía á picar transfigurada en vespa, jo li deya pica y picaré; y quan ella m’havía clavat lo fible, jo á torna jornals, li clavava una agulla al clatell, dexantla de cos present y dissecada en mon herbari. Si se’m presentava en figura de religiosa abella, li perdonava la picada ab tal que dexás una gota de mel en mon llibre. Quan entre mel y fel, abelles y voliols y enuigs que se’m tornavan alegries lo n’he tingut plé, m’he dit á mí meteix, recordant la máxima del Eclesiástich (c. 7, v. 38), no dexes de aconsolar als qui ploran: En lo món hi ha tantes pobres ánimes que portan la Creu y més grossa que la teva y no tenen lo goig de saberla cantar! ¿Quí sab si’ls lo fesses avinent y’ls convidasses á tastar la teva consolació, fent estampar aquexos esbargiments?

Dit y fet: poesíes, assaigs ó lo que sía lo paner de fruyta novella, verda ó madura, que en aquest llibre us presento, vèusel aquí. Si pogués fer entrar un raig de llum en un de tants ulls que no hi veuen, ó almenys axugar una sola llágrima, me’n tindría per ben pagat y fins per tot ditxós y esclamaría ab l’Apòstol: Benehit sía’l Senyor qui’ns aconsola en la aflicció. Estich plé de consol, vesso de goig en mitx de totes mes tribulacions.

¡Tribulacions! Si sapiguéssem lo que valen y de quina má’ns venen, diríam sempre al ferne esment, «que Déu nos ne do,» com diuen encara sempre que parlan del pá los bons pagesos de nostra terra y sempre hi guanyaríam, puix si la cullita del blat ab que’l pastám, s’esguerra més de quatre parells de vegades, la cullita de les penes no s’esguerra may en los camps d’aquest miserable desterro, ahon Déu sempre dona al home ab més abundor lo que li es més útil y necessari. Mes ¡ay! l’home no les coneix, perquè no les mira per la banda del cel, y veyentles al revés, les aguayta de mal ull, les menyspreua y rebutja, rebutjant ab elles lo pesant d’or ab que podría comprar lo celestial hereuatge. Cabalment á nostre Senyor li es tan plahent que l’ánima patesca, que, segons un piadós autor, si no hi hagués altre medi, enviaría un Angel perquè la atribulés.

L’infortuni, diu lo P. Lacordaire, es lo vestit més hermós ab que l’home’s pot endiumenjar, y’ls enemichs no saben pas lo que’s fan quan nos lo posan. Quan arribes, diu l’autor de la «Imitació de Jesucrist,» á trobar dolça y sabrosa la tribulació, estigas content de tu meteix, puix has trobat lo paradís sobre la terra. Sant Joan Crisòstom arriba á dir en son entusiasme per les penes: Portar la Creu per Jesucrist es més honrós que ser Doctor, Apòstol y Evangelista. Qui ama á nostre Senyor com se mereix, s’estima més portar los grillons y la Creu que estar ja en lo cel: no escau ni enjoya tant la corona de perles com la cadena de ferro y la Creu que’s porta per Jesucrist. Jo m’estimo més ser afligit que glorificat pe meteix Déu. Sant Francesch anomena á les malaltíes y dolors germans seus, y santa Teresa, que’ls coneixía bé, no’ls hauría donat per tots los tresors del món.

Mes ¡hoydà! que fòra de moda y arreconada está aquexa aconsoladora y guaridora doctrina, sent axís que la terra tota es en nostres díes talment un hospital d’ánimes adolorides y malaltes, ahont no se sent més que’ls alarits dels qui naufragan en les zumzades de la desesperació! ¡Qué pochs dels qui duhen á desgrat, per no dir arrocegan, la Creu en lo Calvari de la vida, comprenen aquexa paraula de sant Bernat: «La gloria del cel está recondida dins la tribulació com la flor dintre la grana!» ¡Qué pochs dels qui patexen, volen entendre les encara més hermoses paraules de Jesucrit, perla fina del Evangeli ab que m’es plahent enjoyar la primera plana d’aquest llibre de consols: Benaventurats los qui ploran, perquè serán aconsolats. Benaventurats sereu quan los hòmes per causa meva us malehescan, vos perseguescan, y digan ab mentida mal de tota mena contra vosaltres. Gaudíuvosne allavors y alegrauvos, perquè es molt gran lo premi que us espera en lo cel. Donchs no sía més que per repetir aquexes massa oblidades notes de la divina escala de les Benaventurances, que sortida dels llavis y del cor de Jesuerist, faría baxar á la terra la felicitat del cel, no será de massa, ni vindrá fòra de temps, aquest nou enfilall de poesíes.