Obres complertes. Vol. 5 E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 656

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

En aquest cinquè volum de les obres complertes de mossèn Jacint Verdager, trobem recollits alguns dels seus textos de no-ficció, com el seu dietari de viatge en el qual va recórrer la Terra Santa, els seus discursos o els seus articles. A més, també conté les Rondalles, mites i històries que va recollir durant la seva travessia per Catalunya.-

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Obres complertes. Vol. 5

AB GRAN CURA ORDENADES Y ANOTADES

Saga

Obres complertes. Vol. 5

Copyright © 1906, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687538

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

DIETARI D’UN PELEGRÍ A TERRA SANTA

Ma estimada mare, que al Cel sía, era molt afectada a llegir El devoto Peregrino del P. Castillo, llibre que’s trobava en tots los escons y llibreríes de la plana de Vich: ohint-li’n jo llegir algún passatge bonich, des de sa falda, sentí nàxer en mi lo somni, llavors tan llunyà com falaguer, de veure la Terra Santa. Lo somni llunyà se m’es acostat y, grat sía a Déu, he pogut regalar-me’n tot l’Abril y Maig del any 1886. Los recorts que’n guardo duraràn més que’l somni, espero que seràn eterns. No hi aní a escriure cap llibre d’impresions com ara s’estila, per més que aquest ne tinga’l tirat, ni menys a cercar inspiracions pera cap poema, com ho digué en prosa algún periòdich, y en vers la llorejada poetissa Monserdà en Lo llorer de Vinyoles:

Si tan encisers són

les flors fins avuy descloses,

Déu guarde a les que en llevor

de Jerusalèm nos porta.

Francament, tinch de confessar que mon viatge era més interessat; jo hi anava a cercar quelcòm més que quatre flors esfulladices de poesía. Jo volía veure de més aprop y sentir y banyar-me en lo sol de Palestina, no’l sol material, sinó aquell sol que no s’ha post ni s’ha de pondre, lo sol de tots los cors, de totes les intel-ligencies, lo veritable centre del univers. Tres viatges tenía jo fets llavors: un a Amèrica, cercant la salut perduda per mi; altre a Tànger y Argelia, cercant-la per un amich estimat; y’l tercer al Nort ab no menys bona y agradable companyía: faltava lo quart braç o, diguèm, lo cap a la immensa crèu que havía formada en la terra ab mos viatges, y li posí dignament ab lo millor de tots, lo de Jerusaièm. Los tres primers enfortiren mon cos delicat y enriquiren mon esperit, mes dexaren mon cor buyt y assedegat sempre de veure quelcòm més que mars y terres y ciutats, formiguers de gent. La anada a Terra Santa m’ha apagada aquexa set, y ja no desitjo ni espero fer altre viatge que’l de la eternitat, quan hora sía. Lo de Palestina lo emprenguí per conèxer a Jesucrist, mon Déu y Senyor, y poch o molt dech haver guanyat en aquesta dolça conexença, puix me sembla que l’estimo més, a pesar de la petitesa de mon cor y de la esquefidesa de mon enteniment, pera emmirallar-s’hi aquell qui no cab en l’univers. Sí: entre les etzevares y figueres de pala de Nazareth, en les vores del mar del Tiberíades, ressonantes encara al trò de sa paraula, en les del Jordà, consagrades per son baptisme, y en la cima del Calvari, ahont examplà sos braços pera abraçar la humanitat, me sembla haver vist una línea més d’aquella fesomía divina inaccesible al pinzell del pintor y a la ploma del filosop y del poeta. La he vista entre’ls descendents de sos dexebles en aquella terra de prodigis, entre’ls venerables fills del Pobre d’Assís, imatge viva del Crucificat, y fins en les cares dels israelites, pobres y avilits nets de sos butxins. Gracies infinites al bon Jesús, que dexantxne, encara que indigne, celebrar la Santa Missa en son rihent breçol y en son gloriós sepulcre, m’ha dexat veure no sia més que un raig de llum de sa cara: jo guardaré aquexa visió, jo estojaré aqueix ressol en lo bell fons de la meva ànima: jo’n dauraré mos recorts y n’enjoyaré mes esperances; jo’n filaré mes derreres cançons, y’n texiré mos derrers versos, y al baxar a la tomba, m’agafaré ab aqueix brí de resplendor celestial pera sortir d’aquexa vall de llàgrimes y pujar a la vida millor y perdurable.

En un article crítich publicat, no fà pas gayres díes, sobre mon derrer llibre, Patria, lo crítich, quexant-se, pot ser ab rahó, de que en mes últimes obres no dono prou destriats los genres literaris, semblava doldres de que jo dexàs caure massa gótes de poesía relligiosa en lo doll de ma poesía patriòtica. ¡Oh! ¡com m’honrava, y me plavía, sense voler, ab axò mon benvolgut amich! ¡Com li agrahesch la acusació; com li agrahiría encara més si’l cor me digués que’n só merexedor! ¡Oh, si pogués suavisar ab lo melós y adorable nom de Déu la seca aspror de tots mos versos! ¡Oh, si dexant apart mon no rès, pogués com altre Elisèu ab un grapat de sal divina endolcir lo doll cada día més amargant y terrós de la poesía contemporànea, que descreguda, sense cor y sense ànima, va dexant les ales a bocins en lo fanch de la material ¡Quí pogués posar lo nom de Déu allà hont voldría! en cada rocal de vora mar pera guiar als qui hi navegan; en lo front de cada serra, com una estrella que illuminàs totes les valls; en lo mur de les ciutats oblidadices y en lo portal dels masos oblidats, y en cada recó de món ahont se plora, ben sovint sense conhort, y en cada golfa humida hont se pateix, y en lo breçol del qui naix, y en lo llit del qui agonitza! ¡Quí tingués la vèu de les ones o del trò, pera fer-lo sentir a la humanitat ingrata que l’oblida! ¡Si al menys lo pogués escriure en un cor! mes ja que axò es obra de Déu, jo hauré d’aconhortar-me d’escríurel en aquest pobre y senzill llibre, massa senzill y massa pobre pera endreçar-se a la terra ahont se obrà nostra santa redempció.

Són notes de viatge, nuhes d’estil y de poesía, escrites a corre-cuyta y com se vulla, que no haurían sortit de la cartera a no caure en les mans amigues dels Directors de La Veu del Montserrat y La Ilustració Catalana. Ells són la causa d’aquesta humil publicació; bé que sa pobresa, sa incorrecció y tots sos defectes sían meus. Prengan lo lector la bona voluntat, y ajudem a donar gracies a Déu per haver posat aqueix flayrós oasis en lo camí estèril de mos díes, y sobre tot per haver-me dexat besar ses petjades en la terra. Del perfúm que vaig cullir en elles, y ja fà tres anys, ne tinch encara la ànima plena, y espero que m’hi durarà mentres me dure la vida: ¡y llavors ray! si m’ha sigut tan dolç veure’ls serrats y boscuries, les roques y’ls monuments que vegeren a Jesucrist, hà dos mil anys, mortal y fet home de dolors, si m’ha sigut tan plahent seguir ses passes ja mitg esborrades per los camins pedregosos y plens d’espines d’aquest miserable desterro, ¡què serà vèurel de cara a cara, immortal y gloriós, y seguir-lo eternament entre’ls elegits per les riberes florides de la vera patria!

Janer de 1889.

__________

DIETARI D’UN PELEGRÍ A TERRA SANTA

J. M. J.

En nom de Déu y de la Verge María, lo día primer d’Abril, temps de primavera gentil, com diría frà Anselm, a les quatre de la tarda nos embarcàm en Barcelona pera Terra Santa, vers hont, desitjós d’arribar-hi abans que’l vapor, lo cor se’n vola sumptis fidei alis, segons paraula de Sant Geroni. Axí com lo pol atràu la agulla magnètica, la prada florida les abelles sedentes d’olors y de mel, la California atreya, adés, los afamats d’or, y’ls grans centres d’Europa atrauen los assedegats de ciencia, vanitat y plaher; la Palestina atràu lo cor cristià. Sa aridesa y desolació espantosa fan sospitar que ja hi posa son peu terrible lo desert, mes encara continua sent la terra de promissió anyorada y desitjada per lo poble de Déu, que ja no es la niçaga d’Abrahàm, d’Isaach, y de Jacob, sinó’l poble cristià, format ex omnibus gentibus, et tribubus; et populis, et linguis, que té son cap en Roma, en mitg d’eix ample occident, vers ahont, segons tradició, estava girat lo bon Jesús espirant en lo Calvari, en la hora més solemne que ha assenyalat lo rellotge del temps.

Lo vapor Panay es espayós, de 375 peus d’eslora, y en un de sos amples compartiments poden allotjar-se bé e independentment los dotze Pares Caputxins, que tením la bona sort de trobar-hi. Van destinats per lo Govern espanyol a les Carolines, sent los primers apòstols que hi posaràn lo peu. ¡Ditxosos ells! molts passatgers hi ha a bordo; hi ha richs marxants, empleats del Govern, dignataris de la Esglesia, militars d’alta graduació, jóvens en la flor de la vida, hòmens al cim de sa carrera; sols exos pobres fills de Sant Francesch me fan enveja. ¡Ditxosos ells y ben nats! van a sembrar en un camp verge la primera llevor del Evangeli, y a cullir-ne les primeres flors, pera oferir-les a nostre bon Déu y Senyor, que, sense saber-ne elles rès, les té comprades ab lo preu de sa metexa sanch. ¡Que contents volan a la conquesta de les ànimes! me recordan los segadors de ma terra quan, tot cantant, baxan ab la falç al coll a segar a la marina, animats ab la esperança de una bona messa; o los jóvens militars que he vistos anar a la guerra somniant ja los llorers de la victoria. Ells també somnían sos llorers y palmes, mes no se acontentan ab los de la terra. Més ambiciosos que’ls empleats y comerciants que’ls acompanyan, no’n tenen prou d’un grau, ni d’un grapat d’or, volen un guany infinit. ¡Ab quin entusiasme partexen, sense saber ahont van, ni què’ls hi espera! Van a fer la voluntat de Déu, y ¡què se’ls ne dona de viure o de morir! Si moren allí, moriràn com a bons soldats en lo camp de batalla; si en la mar, ja tenen la fossa oberta y estàn ab la mortalla posada, puix los enterran ab son meteix hàbit, y, morin allí hont morin, no’ls ha de recar rès del món, perque no hi tenen rès.

De la cambra del vapor, hont gayre bé tots sols s’han aposentat, n’han feta una capella, que, per sa senzillesa, los deu recordar la que dexaren en llur convent.

En l’humil trono de rústech altar tenen un quadro al oli de sa patrona, la Divina Pastora. Va vestida de blau com la Reyna del Cel, mes porta lo barret de palma, adornat ab un pom de flors, y en sa dreta lo gayató de pastora de les ànimes, que són ses místiques ovelles, a les quals, per férsels més agradosa, semblan haver emmanllevada la samarra de llana, Ella y son Fill Diví que sèu rialler sobre sa falda.

Frà Isidor de Sevilla, predicant en Santa Marina de la metexa ciutat, en 8 de Setembre de 1703, retragué aquell hermós versicle del Càntich dels Càntichs, I, 7: Si ignoras te, o pulcherrima inter mulieres, egredere, et abi post vestigia gregum, et pasce hædos tuos juxta tabernacula pastorum. Parlà, per primera volta en lo món, de la Divina Pastora, y ho faría en térmens tan inspirats, que’ls sevillans sortiren del sermó proclamant-la a altes veus per carrers y places. La nova advocació de la Verge, no cabent en Andalusia, s’escampà, com olor de balsam, per Catalunya, Castella, Espanya y Amèrica, acompanyant y fent dolços los treballs apostòlichs als pobres Caputxins, qui la havían presa per Patrona de ses Missions. Ella que’ls segueix amorosa a les Carolines, faça totes aquelles ànimes, que no conexen a Déu, manyagues ovelles del séu ramat.

8 d’Abril

A les cinch del matí s’ovira la torre de Bourlog al mitg de les amples boques del Nil; tres hores després veyèm la de Damieta, que s’axeca com de puntetes, sobre la costa, pera fer llum de ben lluny als barcos que s’hi dirigexen. Sols veyèm de la població los pals dels que acarona ja en son port y alguna vela llatina que papelloneja a la entrada del gran ríu, entre la terra y la mar. Ab prou feynes oviràm algún platjar arràn de les ones, nú de caseríes y d’arbres. La mar en una gran estensió es verdosa y tèrbola per efecte de les aygues del Nil, que may venen ben clares, y del poch fons de la mar. Blanques y grosses gavines nos venen a parlar de la terra de Moysès, a la que’ns acostàm a tota vela, y entretenen als viatgers qui la anyoran, no tant per ser la de Moysès, com pera fugir del breçoleig de les ones, no sempre falagueres.

Port-Said, 9 d’Abril.

Si l’Egypte es un dó del Nil, aquesta ciutat n’es la derrera mostra, puix acaba de nàxer a la vora d’un de sos braços, encara que no es nada a sa regor, sinó a la influencia del canal de Suez, del qui es ella qui té les claus. La població antiga, més que població, era un escampall de barraques de mala mort, habitades per los pescadors àrabes; ara es dels ports del Mediterrà que veuen entrar banderes de més diferentes colors, y una de les ciutats ahont se senten més llengatges. Lo poble parla àrabe, la gent culta italià o francès; hi ha alguns inglesos y molts grechs. Aquests tenen un temple cismàtich y un altre grech unit. Lo sacerdot del segón, com lo del copto y maronita units, són súbdits del pàrroco catòlich, que es lo simpàtich Guardià del convent de Francescans, ahont estàm allotjats.

La població mora està a cent passes de la europea, mes sos usos y costums n’estàn a mil lleugues, a pesar dels esforços que fà’l Govern egypci pera civilisarla, protegint nostra Santa Relligió, subvencionant sos ministres, plantant ferrocarrils y telègrafos, fent adoptar pera son exèrcit nostres armes y trajos. Les cases són de fusta, entregirades, guerxes, mal ayrades y petites, ab rexes de confessionari a les finestres y un portier esparracat a la entrada, pera no dexar veure la bruticia interior, que no deu ser poca a judicar per la flayre pestilencial que’n surt. Algunes, que tenen segón pis, l’avençan demunt lo carrer un parell de passes, sostenint-se ab puntals o bigues que tenen pretensions de columnes. La escombra es un moble desconegut dintre y fora de les cases, y la ayga que’ls volta per totes bandes y de què fan ús tot sovint, no’ls priva d’anar bruts y de ser-ho tot lo que tocan, sos vestits, sos mobles, ses tendes de viures y d’industria, sos carrers y carrerons, places y placetes en que’s dividexen sos laberíntichs pobles.

Los habitants, per sa alta y gallarda estatura, m’han recordat los filisteus, vehins no llunyans d’aquestes terres, y per no sortir de la nostra, los empordanesos, ab qui se semblan, per ser més alts que sapats, per son ayre desinvolt y per sa llenga solta y deslligada. En Pella, l’historiador del Empordà, ben segur hi diría quelcòm més. Los Fellàhs, o pagesos, van vestits de blau, color de la ayga que vessa la sahor y la vida en sos camps, y del cel que s’hi emmiralla. (Després he vist que no es en honor del Nil que vestexen de blau, puix es color molt usat en tota la Palestina y gayre bé únich en Samaria.) Les dones se tapan la cara ab una especie de careta composta d’un vel negre, que’ls amaga’l front, y altre que’ls amaga la part inferior de la cara, units per un canó d’or o de llauna daurada, ab dos o tres cercles, que’ls cau lletjament com un petit embut demunt lo nas. Açò, y lo mantell negre que duhen a la ciutat, los dona més ayre de fantasmes que de dones.

Tots los espanyols qui han estat a Port-Said conexen lo Sr. Artola, únich compatrici nostre, empleat en lo Canal y un dels vells de la Empresa, puix no se n’ha mogut des de’l primer colp de magall que s’hi donà, y tal volta, l’home qui’n sab millor la historia; historia curiosa, dramàtica e interessant per demés, que té ja escrita y que, segons entenguerem, no trigarà pas gayre a estampar. Donchs ell, ab una amabilitat tota espanyola, nos ha ensenyat los magatzems de la Empresa, que estàn a son càrrech, ahont hi ha depòsit de deu mil obgectes, de ferre, fusta, cànems, etc., que’s necessitan o poden necessitar-se en la obra immensa del Canal. En lo taller que està adjunt, treballan 500 operaris; ses màquines són de gran força y de les derreres invencions, destinades totes a adobar y construhir les dragues y vaporets, a reparar los vapors que hi van y s’hi estalonan cada día, que en va cercarían adob des de Hong-Kong a Liverpool. Allò es un rusch d’abelles d’Europa dintre’l desert de la Africa.

La draga principal, única en son genre, es una maravella. Llença la ayga terrosa, la sorra y lo fanch 80 metres lluny. Està illuminada per tres fars elèctrichs, perque puga treballar tant de nit com de día, y es tota de ferre y com féta de una sola peça. Vista de un xich lluny y a la derrera llum del día, me sembla un pelicà monstruós movent son béch enorme a una y altra banda de ses sorrenques vores. Aqueix aucell místich y estrany, que veig ací en Egypte per primera vegada, m’ha posat esta comparació al cap de la ploma.

Cap a Jaffa, II d’Abril.

Decididament lo Patriarca Sant Francesch, amich dels pelegrins, vol acompanyar-nos a la Terra Santa, de la que es digne y providencial guardador. Entrant a Port-Said, nos digueren adeusiàu los dotze simpàtichs Pares Caputxins que volan a la conquesta espiritual de les Carolines; al sortir-ne, en lo vapor deles Messatgeríes Franceses, nos hi dona’l Déu vos guart altre fill de Sant Francesch, més elevat en la gerarquía de la Ordre, lo sabi, humil, piadós y amabilissim P. Farnesin, visitador dels Convents de Palestina. L’acompanya lo venerable frà Buccelli, conegut per sa eloqüencia y sos escrits. Venía abatut per una llarga y penosa malaltía, y plè de fè, s’aconhortava en mitg de la mar, ab aquelles misterioses paraules del psalm lxiv: Spes omnium finium terræ et in mari longè, que esbrinava sabiament, trobant-hi una góta de mel pera sa tribulació, quan se vegeren allà d’allà blavejar los cims de la terra anyorada. Montana Judeæ, exclamà ell, que’ns parlava en llatí, signànt-nos-les ab lo dit.

Sóta un vel de tristes bromes que esqueya molt bé a aquexa terra viuda y desolada, se’ns apareix, ab les primeres llums del día, la terra promesa de Moysès, la patria del Messíes esperat y desitjat per tots los pobles, y ¡ay! solament aquí desconegut y rebutjat, ¡la terra predilecta del Altissim! que ingrata li pagà tant y tant incomprensible amor ab una corona d’espines y una crèu. M’agrada veure un munt de boyra sobre la terra deicida; al front de la que, havent conegut a Jesucrist, lo dexà per Mahoma, verament li escàu un negre turbant de núvols. Mes no triga a esquexar-se la boyrada, retirant-sea negres borrallons que’s van esblanquehint y apetitant al bés de foch del sol de Palestina.

Jaffa, 12 d’Abril.

Tan bon punt tiràm les àncores a fons, los barquers moros, cridant, baladrejant y movent sos braços, com si vinguessen al abordatge, assaltan lo vapor per los dos costats; agafan los farcells y maletes que troban, estiragassant-les un per cada ança y prenént-se-les de les mans com a cosa propia. Lo dret que s’han pres sobre’l bagatge l’estenen sobre’l pobre viatger, disputànt-sel y estirant-lo un per cada braç, cap a ses barques, ab un brugit y cridoria que axordan.

La bona sort de navegar ab lo Pare Visitador, y sa gran amabilitat, fan que tingàm lloch en la barca del convent, ab tan bona companyía, y la de dos Pares espanyols, que venen a cercar-lo. Los acompanyan dos geníssars, o soldats turchs, que viuen al servey dels dos convents de Jaffa y Jerusalèm. Van vestits de blau ab ribet blanch, armats de son alfanch y de llur alt bastó ab porra d’argent cisellat, ab que davant la comitiva ferexen les lloses del carrer y les escales del convent, al estil dels armats de nostres solemnes processons de Divendres Sant.

Lo convent, que dú sobre la porta’l rètol: Hospitium latinum PP. Franciscanorum Terræ Sanctæ, es un símil de la vila, per ses pujades y baxades, escales, passadiços y terrats, que domina aquell port plè d’esculls, y aquella mar, blava com son cel, que’ns acaba d’escupir en tan encantadora platja.

Lo temple no té rès de monumental; mes, segons diuen, està fet de pedres del palàu de Herodes de Cesarea. Los paraments nos han fet duptar de si estavam en Espanya. En lo pali del altar major, que deu ser present d’algún català, se llegeix lo nom de Barcelona; les casulles, dalmàtiques y roba blanca són espanyoles, com les de gran part dels santuaris de Terra Santa.

En lo portal del convent se veuen també les armes d’Espanya, però lo més espanyol de la casa són los tres Pares, Benet, Bonaventura y’l President, Casto Amado, simpàtich fill de la Rioja, que havent servit vuyt anys al rey, en temps d’Espartero, ha vingut a servir a Déu en milicia millor, regint, fà vint anys, aquest convent, marxapèu de nostra santa Esglesia en Palestina. Son caràcter respòn a son nom de Amado, puix es l’home més amable del món, y qui estima es estimat. En aquest port s’embarcà la Verge anant a Éfeso, segons la Venerable Agreda; vuytcents anys abans s’hi havía embarcat Jonàs, que fugía de la obediencia del Senyor, trobant fexuga pera ses espatlles la missió de profeta.

Los jardins de Jaffa, que tal són sos voltants, són verts y ufanosos com la horta de Valencia. Hi verdejan los tarongers y llimoners, carregats de flors d’argent y fruytes d’or; les moreres al costat del cactus, y’l magraner que ab sa vermella flor recorda la de la rosella, la flor catalana, que m’agrada veure esbadellada ací en Orient, quan en nostre pahís encara no poncella.

13 d’Abril.

A mitja tarda sortím de Jaffa, atravessant sos vergers, veritable oasis de Palestina. A 15 minuts de camí se troba una font, al nort de la qual, a dues centes passes, hi ha un cementiri abandonat, ahont se creu que hi havía la casa de Tabitta, resuscitada per Sant Pere. Allí s’aplega’l poble en romiatge tots los anys, lo quart diumenge aprés de Pasqua.

Entràm en la immensa plana de Sarón, celebrada en lo Càntich dels Càntichs; està estesa entre les montanyes de Judea, lo Carmel y les dunes de la platja blanquinoses y tristes. En exa plana Samsó incendià los blats dels filisteus, quin pahís tením a mà dreta. Exes montanyes lo vegeren triomfant, y l’endemà vergonyosament presoner en braços d’una dona enemiga de sa patria.

La herba y lo blat verdejan bellament en tota la encontrada, y entre ells groguejan los rubèlichs, flor que enjoya també los camps de la costa catalana. Alguna olivera perduda cendreja ací y allà, y a excepció d’algún arbre, que no conech, semblant al pí, cap mes se’n veu. Veusaquí lo que resta de la hermosura de Sarón que retràu Isaías: Decor Carmeli et Saron.

Lo primer que s’ovira del poble de Ramlèh, la antiga Arimathea, es la Torre dels Quaranta Màrtyrs. La casa de Nicodemus està convertida en capella del temple dels Pares Francescans, ahont he tingut la ditxa de celebrar la Missa. Gayre bé tots los frares del convent són espanyols: los qui no ho són, y sos sirvents, fins un negre gegantí vingut de Nubia, parlan castellà.

Des de Ramlèh, ahont arribarem a mitja tarda, anarem a visitar Lydda, ab la bona companyía del P. Abuga, secretari de la Custodia (avuy Custodi de Terra Santa). A mitg camí, sota d’un roure, vegerem una familia de leprosos, que a grans y llastimosos crits nos demanà caritat. ¡Quin espectacle! Eix mal terrible, desconegut entre nosaltres, los va rosegant de mica en mica la pell, los ossos y articulacions, y’ls va mutilant horriblement y a quiscú de sa manera. ¡Pobres! y ab prou feynes saben lo nom de Jesucrist, lo Fill de Déu, que nat en son propi pahís, ab una sola paraula goría los leprosos de son temps.

Lydda, patria y lloch ahont, segons la tradició, fóu martyrisat Sant Jordi, per Dioclecià, guardà molt temps ses reliquies, en un temple caygut y axecat de ses ruínes dues o tres vegades. L’actual té’ls tres àbsides y grans fragments del antich, y està reconstruhit per los grechs cismàtichs que’l possehexen. Acompanyat per un pope a la cripta, que es ahont nasqué, he orat ab tot l’afecte de la meva ànima per Catalunya, terra estimada d’ahont es patró; per mon poble, ahont té una de ses poques ermites, ahont celebrí, acompanyat de mos pares y de germans, que ja no tich en la terra, ma primera Missa. Que’l soldat gloriós de la fè toque’l cor dels guardians del séu breçol que fan a la ombra de la heretgía la són de la mort.

CAMÍ DE JERUSALÉM

13 d’Abril.

Amoàs. Restan d’aquexa ciutat, antiga Emmaüs, les ruínes d’un gran temple, dedicat als set germans Macabeus, aquí ahont Judas guanyà la cèlebre batalla a Georgias, general d’Antíochus.

L’àbside es rodó per dins y cayrat per fora, y com post d’enormes pedres, alguna de tres metres de llarch.

Latrun, poble vehí d’Amoàs, ab qui segons frà Lievin, formavan la ciutat de Nicòpolis, recorda ab son nom una tradició notable. La Sagrada Familia caygué en aqueix lloch en mans d’una colla de lladres. La esposa del cap de colla se sentí moguda a la vista del Infant Jesús, y demanà a la Verge que en la ayga ahont lo banyàs hi dexàs banyar un fillet séu llebrós. L’hi banyà y restà gorit de la lepra del cos, com més tart, a una paraula de Jesús, fóu gorit de la lepra de la ànima: puix aqueix noyet fóu Dimas, lo bon lladre.

Lecanú crèu que açò succehí venint d’Egypte la Sagrada Familia, d’hont, segons ell prova, tornaren per mar, desembarcant en Ascalón o Jamnia. Axís s’esplicarían les tradicions de llur passatge per Latrun, Ramlèh y Carmel, difícils de lligar d’altra manera.

Ací donàm l’adéu a la oberta y hermosa plana de Sarón, y començàm a pujar les montanyes de Judea, escalada digna de la ciutat santa de Jerusalèm.

En la vall del Terebinte, vora avall del torrent, ahont Davit cullí les cinch pedres pera enviar-les ab la fona al front de Goliat, davant una posada esperan al Pare Visitador, un representant del Cònsul francès y altre del austríach, acompanyats de sos respectius geníssars. Ells, lo drògman y los geníssars dels convents de Jaffa y Sant Salvador, muntan a cavall y’s posan tres per banda, davant la carroça del Pare Visitador.

Atravessàm lo torrent sech del Terebinte y los cendrosos oliverars d’aquexa estreta y sinuosa vall, nos enfilàm a les montanyes que l’encaxan per la altra banda, y al cap d’una estona de pujar y baxar per ses aspreses, se’ns apareix de sobte la Ciutat Santa, que les llàgrimes m’aturan de veure. Stantes erant pedes nostri in atriis tuis, Jerusalem. Baxant de cavall, nos descubrím y resàm devotament lo psalm: Laetatus sum in his quae dicta sunt mihi: in domum Domini ibimus: «M’he alegrat de les paraules que se m’han dit: anirèm a la casa del Senyor.» Sempre m’ha fet impresió aqueix psalm de sentit misteriós y doble, mes may com ací ahont fóu dictat. Aquí los mots que fan referencia als atris de Jerusalèm, a les tribus que hi han pujat, a la pau y abundantia in turribus ejus, no’s poden pronunciar sense plorar; més que més per qui, illuminat per la fè, sobre les torres y murs d’aquexa ciutat, encara hermosa en sa desolació, allà dalt entre exes blanques boyres, en la blavor del cel veja baxar la nova y resplendenta Jerusalèm de que’ns parla lo capítol xxi del Apocalipsis. Déu méu, gracies infinites per haver-me dexat veure la de la terra, mes no es aquexa, no, la fí del méu viatge; quan sía arribada ma derrera hora, quan enfortida per l’aliment dels Angels ma ànima pecadora vaja a obrir les ales, dexàu-me cantar per segona vegada aqueix càntich diví, que ha acompanyat tantes ànimes pures en sa volada a la Jerusalèm celestial.

En lo quartel de la porta de Jaffa los soldats turchs presentan les armes al Pare Visitador; lo poble s’apila en totes bandes per vèurel passar, y no obstant de ser la major part de la gent de diferenta relligió, lo saludan ab respecte.

A la entrada de Sant Salvador l’esperan los Pares Francescans a la porta, precedits de la crèu alta y tres sacerdots ab capa pluvial. L’encensan y, entonant lo Te Deum, l’acompanyan al altar major. Aprés de orar, s’assèu en un humil trono a la dreta del altar. Lo Pare Custodi y tots los frares del convent han anat a besar-li la mà humilment, y ell als ordenats de presbiterat los ha tornat afectuosament lo bés a la galta. Aqueix es lo primer exèrcit francescà que he vist passar davant mos ulls: son bé una cinquantena, gayre bé tots del mitgdía d’Europa, ahont tenen una llar estimada, pares y germans que han dexat pera seguir al Patriarca dels pobres; alguns han posat cabells blanchs y s’han emmalaltit, lluytant sóta son gloriós penó, entre enemichs terribles y en un clima devorador; mes ells guardan, fà siscents anys, a la Esglesia lo sepulcre de Jesucrist.

ANADA AL JORDÀ

14 d’Abril

Arribarem ahir vespre a Jerusalèm y’n sortím avuy de bon matí, havent-ne vist solament lo carrer d’entrada y lo de sortida, y lo clar y esbarjós temple de Sant Salvador, ahont hem dit Missa. Al entrar al convent s’estava organisant una caravana al Jordà y nos hi allistarem, preveyent que si dexavam escapar aquexa ocasió, ben segur no se’ns presentaría may més.

Bethania es la primera població que trobàm al perdre de vista la Ciutat Santa. Voltades de figueres y olivers s’hi veuen una vintena de cases, entre les quals s’ensenyan les ruines de les de Simón Leprós y Llàtzer. En aquesta, Jesucrist fóu acullit moltes vegades per Marta y María, y en ella pronuncià aquella paraula, que es un resúm del Evangeli: Una sola cosa es necessaria.

La tomba de Llàtzer es lo principal monument de Bethania. Se baxa per una escaleta d’uns vint grahons y un vestíbul de quatre passes de llarch y poch menys d’ample: allí estava la llosa sepulcral, que Jesús manà traure abans de cridar ab vèu forta; Llàtzer, vina a fora.

Un xich més avall de Bethania se troba una roca ahont María y Marta sortiren al encontre a Jesús, que anava a veure a son germà difunt.—Si haguesseu estat aqui—li digueren,—nostre germà no s’hauría mort. Manà que l’acompanyassen davant la tomba, y allí plorà. «Jamay—esclama un autor,—Déu fóu més home que plorant sobre’l sepulcre de son amich: jamay l’home fóu més Déu que reprenent aquexa víctima a la mort.»

No trigàm a trobar al peu del camí, sóta una roca tallada a escayre, lo Camp de la Figuera malehida. Sortint de Bethania, Jesús, sentint ganes de menjar, s’hi acostà, y no trobant-hi més que fulles, la malehí. L’endemà, passant-hi ab sos dexebles, Sant Pere li digué: Mestre, miràu com s’es assecada la figuera que malehireu ahir.

A la dreta del camí se veu en una cima l’endret ahont Davit, fugitíu, fóu malehit per Semei.

La Font dels Apòstols es al fons de la vall del Sol, nom que li escàu molt bé, puix no recordo haver-lo sentit tan ardent en la vida.

Ací es ahont lo Salvador posà la escena de la paràbola del bon samarità. En totes exes valls y colls y montanyes no’s veu un arbre, ni una mata, ni un brot de farigola; la poca herba que hi ha està sense verdor, secardina y com socarrada per lo sol.

En la vessant de Gericó començàm a trobar alguna mata de fanal y de rebrolls estranys per nosaltres, mes les roques que fins ara veyam o endevinavam amagades sóta un vel de terra, surten com ossos a través de la pell.

De prompte les montanyes més atormentades y abruptes se separan, y des d’un coll veyèm ab tota sa magestuosa amplada la plana de Gericó, hermosa, verda y plena d’arbres, entre les montanyes de Moab y les de Judea.

La Font d’Elisèu està a aquesta banda de plana, regant-la amorosament y adornant-la d’una gran faxa de verdor. Mes que una font es un torrent que surt tot plegat de la terra; ses aygues, que eran amargues, fóren endolcides pêl profeta Elisèu, qui hi tirà un vas de sal, dihent en nom de Jehovàh: «Jo he purificada aquexa ayga, y la mort y la esterilitat no sortiràn més d’ella.»

Al O. de la Font hi ha una montanyeta, formada per les ruínes de la antiga Gericó.

Des d’allí’ns dirigím a la montanya de la Quarantena, de pujada dreta y aspra. Oràm en la cova ahont orà Jesucrist per espay de quaranta díes, y després espayàm la vista des d’aquell balcó de roca, que fà rodar lo cap. Lo panorama es immens y d’un genre a que’ls occidentals no estàm acostumats. Les roques del voltant estàn vorades, y en exes balmes vivían, segons Sant Geroni, set vèrgens, quiscuna en la seva cova. Quan se’n moría una aparedavan sa cel-la, que’ls servía de tomba, y obrían una nova cova per una altra verge.

Còsroes posà en mans d’aquestes vèrgens la palma del martyri.

Un vol de coloms de bosch que passava per davant d’eix estrany asceteri m’ha fet recordar la blanca voladuria de ses ànimes al volar ab ses palmes y lliris al paradís.

L’amable solitari grech que víu en la cova, consagrada per Jesucrist, convertida fà molts segles en santuari, no té altra companyía que alguna merla manyaga que hi vola des de Sant Sabas, com per donar-li noves de sos companys de vida eremítica.

Gericó, la ciutat de les palmes, la que Josuè féu caure, després d’haver-la voltada set vegades, al sò de trompeta pronunciant després aquesta terrible maledicció: «Malehit sía davant del Senyor l’home que tornarà bastir aquesta ciutat», no s’ha axecat més. No fà gayre hem trobat son cadavre, o millor la pols de son cadavre, mal apilada al peu de la montanya de la Quarantena. Sos boscos de canya de çucre y de palmeres, sos balsamers, y sa Rosa per les divines Lletres celebrada, s’han assecat, y aquells antichs jardins s’han tornat un desert, bé que no tan complet com lo restant de Palestina, per estar entre’l Jordà y la Font d’Elisèu.

La Gericó d’ara està a dues hores de la primera y no la retira en rès. Més que una vila es un clap de cabanyes de rochs y fanch, ahont viuen trescents beduhins mitg despullats y d’aspecte salvatge. Hi he vista alguna dona duhent un botonet clavat al nas y fins un osset clavat en un de sos forats. Les criatures anavan o completament espellissades o nuhes.

Entre’ls aucells díu que hi ha la merla de Mar-Saba y’l rossinyol de Palestina; entre les plantes lo Spina Christi, arbre regular, l’arbre de Sodoma y lo baladre.

La flor que avuy porta lo nom de Rosa de Gericó ha sigut trobada per Frà Lievin en la montanya de Quarantena, y’n possehím un exemplar de que’ns féu present ell meteix. No es més grossa que un clau dinal; es de la metexa color, y s’obre instantàneament en la ayga.

A les dues de la nit partím de Gericó cap a les vores del Jordà; la llarga caravana es tot sovint trencada, sobre tot al arribar a la arbreda, que fà més negra la fósca de la nit, mes a crits y a ahuchs nos tornàm reunir. Al arribar a Guilgal o Galgala, lo día començava d’apuntar. Ací’ls israelites acamparen després de passar lo Jordà y adressaren dotze pedres en eterna memoria de tan felíç passatge.

Per aquí’s veuen les ruínes d’un antich convent de Sant Joan.

Arribàm al terme del pelegrinatge. Lo Jordà corre suaument derrera aquexos saules y tamarius.

Segons la tradició (y aquí copiàm a Frà Lievin, que la ha estudiada bé), en aquest lloch los israelites, quan entraren en la Terra promesa, atravessaren lo Jordà a peu exut, mentres les aygues de baix s’escolavan vers la mar Morta, y les altres s’axecavan y formavan com una montanya des de la vall d’Adòm fins a Sorthàn.

En aquest meteix lloch Elías, devent passar a la altra banda del Jordà ahont anava a ser enarborat en un carro de foch, ferí la ayga ab son mantell y la atravessà a peu exut en companyía d’Elisèu. Lo profeta al desaparèxer, dexà caure son mantell. Elisèu l’aplegà, y de retorn al Jordà ferí ab ell les aygues del ríu, com havía vist fer-ho a Elías; mes elles no’s dividiren. Llavors Elisèu digué: «¿Donchs ahont es ara lo Déu d’Elías?» Y ferint segona vegada les aygues l’obehiren y li obriren passatge.

Davit, perseguit per Absalón, atravessà lo Jordà acompanyat de sos fidels servidors.

Naamàn, capità de la armada siria, estant cobert de lepra, vingué, per ordre de Elisèu, a banyar-se en lo Jordà y gorí. Lo meteix Profeta féu pujar a la cara de les aygues del ríu un tascó de ferre que un noy, tot aterrant un arbre, hi havía dexat caure.

Una tradició no interrompuda designa aquest endret com lo lloch en que Sant Joan predicà la penitencia y batejà a Nostre Senyor Jesucrist.

Aquí, lo día 15, a la sortida del sol, tinguí la ditxa de celebrar la Santa Missa commemorativa d’aquest passatge ab lo Evangeli de Sant Joan: Vidit Foannes Fesum venientem ad se, et ait: Ecce Agnus Dei, ecce qui tollit peccata mundi. La impressió que fan los grans mots del Evangeli en lo lloch de la metexa escena, es superior a tota ponderació. Cent vegades he dit en mon viatge lo que dich ara, mirant-me en les aygues del ríu sagrat. Solament per llegir aquest Evangeli ací, dono per ben empleat lo viatge y’n dono gracies a Déu.

Un xich més avall, en la tofa d’arbres de vora’l Jordà he sentit cantar lo rossinyol, únich que he sentit a Palestina. Algún escriptor ha comparat al Nil lo Jordà, regant per totes bandes en temps primitíus aquexa fonda plana, que la Sagrada Escriptura compara al Egypte, dihent que era una vall fèrtil y com un jardí del Senyor. Mes sos crims horribles féren ploure sobre Sodoma y Gomorra çofre y foch del cel. Llavors Abrahàm, alçant-se del lloch ahont s’era entretingut ab lo Senyor, mirà Sodoma y Gomorra, y en tot lo pahís del voltant s’hi vegé una fumada espessa com la d’un forn que s’alçava de la terra. «Incrèduls o escèptichs, a nostra arribada al mar Mort, díu un sabi director de la Missió americana d’esploració, després de vintidós díes d’un exàmen rigorós, hem proclamat unànimement la veritat de lo que díu la Biblia sobre la destrucció de les ciutats d’aquesta plana.»

La vall de la mar Morta es la depressió més fonda que’s coneix en la superficie de la terra; es 171 metres més baxa que Jerusalèm, de manera que’l camí per ahont n’hem vingut es una baxada continua: està á 393 metres sóta’l nivell del Mediterrà, lo que unit a la fondaria mitjansera de ses aygues, que es de 225 metres, fà que la depressió total sía d’uns 790 metres.

La tomba de cinch ciutats com Pentàpolis, havía de ser més gran que la tomba d’un home; havía de ser més ampla que la tomba d’una familia o d’una parroquia: s’hi havía d’enterrar los hòmens y les besties, les cases, los camps, boscos y jardins; sos temples y ses divinitats; sobre tot hi havían de cabre sos vicis monstruosos y son orgull.

Ses aygues són amarguíssimes, com si fóssen llàgrimes de desesperació de la gran víctima soterrada allí de víu en víu; y en ses vores, sens una herba ni un aucell, solitaries, nuhes, àrides y seques, sembrades de negres pedres d’asfalt que puden a çofre, se sent la farúm, la soletat, la tristesa y la terror de la tomba.

Sant Sabas, 15 d’Abril

Mitg monestir, mitg fortalesa, voltat d’altes y fortes muralles, Sant Sabas séu en lo rost d’un pregón y aspre congost, al fons del qual corre anguilejant lo torrent Cedrón, avuy, com gayre bé sempre, sens una góta d’ayga. Aprofita tot accident de la montanya pera oferir un sojorn de pietat als cinquanta monjos que l’habitan. Al mitg del rost, en un replà, sostinguda per enormes botarells, s’axeca la esglesia en forma de crèu grega. Sa ornamentació es riquíssima, mes sens art. Dos grossos salomons d’argent illuminan lo presbiteri, en quals parets no caben los senzills quadros moderns a estil del segle XIII.

Davant la esglesia s’axeca un petit oratori octògon, anomenat la Tomba de Sant Sabas, y un xich més lluny, en la metexa montanya, hi ha la cova-capella de Sant Nicolàu. La adornan alguns retaules antichs, un d’ells representant la horrible matança d’anacoretes en temps de Còsroes, prop de una restellera de sos cranis y reliquies que blanquejan derrera una rexa.

Després de visitar la capella que fóu habitació y tomba de Sant Joan Damascè, passàm a la Cova de Sant Sabas, altrement anomenada del Lleó. Havent-ne sortit un día lo Sant penitent, entrà a ocuparla un lleó. Tornà Sant Sabas tot resant, y, qui mal no fà mal no pensa, aprés de tancar lo llibre s’adormí. Lo lleó, volent ser amo de la cova, l’agafà per l’hàbit y l’arrocegà a fora. Lo Sant se desvetllà, entrà de nou a la balma y recomençà lo rés. Havent-se tornat a adormir, fóu altra vegada arrocegat al portal de la cova. Llavors lo Sant, dirigint-se al molestós animal, li digué: «¿No es prou gran la cova pera tots dos?» Lo lleó, fent-se càrrech de la rahó, se n’anà tot moix a ajaures ahont lo Sant li digué, y allí habitaren tots dos en bona companyía.

Un dels pochs arbres que s’hi veuen es una vella palmera, que, segons tradició, fóu plantada per Sant Sabas.

Alguns dels monjos viuen en petites balmes, ahont no hi ha més que una crèu de fusta y una rastora de palma; a un d’ells, fà quaranta anys no se l’ha vist fora d’ella, sinó pera anar a la esglesia o al refetor. Viuen en la més aspra penitencia, tenint privada la carn tots los díes del any, y llevant-se a cantar Matines, al sò d’una grossa planxa de bronzo sostinguda per dues cadenes de ferre, a la una de la nit, com es estil de la Ordre de Sant Basili, que seguexen. Los aucells del cel, ab qui’s deuen tractar gayre bé únicament, los nou mesos del any, baxan a pellucar les engrunes de pà en ses mans descarnades, com jo meteix ho he vist, fent-me recordar ab anyorament y recança los ermitans de nostre Montserrat, que feyan baxar del cel, ab pregaries més pures, no solament los cantadors aucells, sinó’ls metexos Angels.

No obstant, no es or tot lo que lluu; la pobresa monàstica regna en Sant Sabas, mes no hi falta qui té diners llarchs, puix cadascú fà bóssa a part y té dret de comprar y vendre per son compte. Alguns a cada pelegrinació que passa, surten a fer davant la porta, sobre una estora, sa paradeta de quadrets senzillament pintats, medalles, bastons y culleres. Axò sembla y es reyalment poca cosa, mes revela que en los monestirs cismàtichs no hi ha comunitat de bens, y sens ella per més virtut y penitencia que hi haja, es una ilusió la vida monàstica.

¡Que diferenta sería aquesta humil Tebayda abans de la degollació de sos ermitans per les tropes de Còsroes! ¡Quín chor d’alabances alçarían, cada matí, los quatre mil anacoretes, que, segons Quaresmius, hi vivían, y los deu mil que animavan les coves que, la una al costat de la altra, com cel-les d’una bresca, se veuen buydes a una y altra vora del córrech, fins qui sab ahont, servint avuy de cau a les guilles y xacals! ¡Los murmuris pregons y llunyans de les sagrades aygues del Cedrón, que mitgparteix exa mística regió, com lo torrent de Santa María partía en dues la Tebas y Tebayda de Montserrat, ab quines oracions y càntichs tan purs y flayrosos se’n pujarían al trono del Altissim! ¡De cada peu de mata brotaría una halenada de perfúm, de cada roca un sospir d’amor, de cada cor una posada del hymne més armoniós y bonich que haja sortit de la terra!

¿Vostres abelles hont són volades,

cel-les desertes, ruscos sens mel?

¿hont se’n volaren vostres niuades,

nius d’aureneta penjats al cel?

16 d’Abril

Sortida de Sant Sabas. Celebració en l’altar de la Magdalena en lo Sant Sepulcre.

A les dues de la tarda som convidats a veure passar la pelegrinació dels moros a Nebi-Mussa, antich convent fundat per Sant Euthimi, ahont una llegenda arabesca col-loca la tomba de Moysès. Díu que Déu li prometé allargar-li la vida fins que ell meteix se ficàs a la tomba. Passaren anys y més anys, ell se féu vell y més vell, y com may se ficava a la tomba, may se moría. Una vegada passant per exa montanya, al pich del sol, entrà per reposar en una cova, ell ignorava que en altre temps havía servit de tomba. L’Ángel de la mort, que anys havía no’l dexava de petja, al vèurel dintre la balma, tancà la entrada, y Moysès quedà en ella soterrat.

La vera tomba del Llegislador dels juheus està en lo mont Nebo, part d’allà del Jordà, segons testimoni de la Biblia; mes un santó, que no volía anar tan lluny, se llevà un matí dihent que Mahoma aquella nit se li era aparegut, dihent-li que’l sepulcre de Moysès no estava en lo mont Nebo sinó en lo Nebi-Mussa. Des de llavors cada any s’hi fà un romiatge, que dura vuyt díes, quedant-se los pelegrins en la montanya, los richs en hermoses tendes, los pobres al sol y a la serena.

L’espectacle de la sortida es verament imponent. Dues hores abans, la porta de Sant Esteve ha estat trayent espectadors que’s col-locan entre ella y la montanya de les Olives, en les dues vessants de la vall de Josafat. Los cims de les torres, les emmarletades muralles, les finestres y terrats de les cases vehines, les parets dels camps, los màrgens desiguals de vora’l camí, tot es un formiguer de gent curiosa, que, vestida de festa, ha sortit a pendre comiat dels qui, més venturosos, van al gran pelegrinatge.

Precedeix la comitiva un esquadró de cavallería vestida a la europea; a no ser lo birret egypci, que no estàm acostumats a veure demunt testes bajetades, y la mitja lluna que lluheix en les xapes de ferre dels cinyells y en los botons de ses casaques, no la pendríam pas per cavallería mora. Derrera ella vé la infantería y alguns prohoms de Jerusalèm ricament vestits. Al sò de la música de regiment, que toca ayres estranyíssims per nosaltres, passan penons y banderes molt semblantes a les de nostres processons, y prop d’elles uns quants feréstechs santons fent contorsions y ganyotes, y cantant en mitg d’una gran multitut d’una manera esgarrifosa. Sense ordre ni concert passan hòmens richs a cavall, pobres a peu ab ses dones y maynada, y en mitg d’una altra agrupació de pelegrins vé lo gran santó de la mosquea d’Omar, vestit de túnica, mantell y turbant verts, fent lluhir en ses mans una terrible visarma, que ab un petit colp podría obrir lo cap y quelcòm més a un home. Veus aquí les insignies de la santedat per aquexa raça fanàtica, sórda y cega; ramada d’hòmens que’l profeta Mahoma junyí a son carro en son triomf a través de la Africa, la Assia y la Europa.

Les dues o tres xarangues que seguexen la comitiva se componen de bombo, que tocan ab dues manetes ó brochs un a cada cara del atronador instrument, y dos o tres parells de platets de sò esquerdat, que axordarían les pedres. Ofega de tant en tant aqueix desconcert y rebombori una forta canonada.

En los pelegrins com en los espectadors ¡quina varietat y hermosura de vestuaris, cncara que molts sían apedaçats y fins esquexats! ¡Quín veremar sería pera nostres pintors y artistes, que, afamats de bellesa, s’han de desdejunar ab la vista del napolità que toca la arpa y del pastor dels Pyrineus que baxa a fer ballar l’ós en les places de Barcelona!

Los mahometans partexen al romiatge ab tota sa fè y entusiasme primitíus. No’s veu pas ombrejar sos fronts cap núvol de dupte: ells no duptan pas. Rès hi fà que tóta la Palestina conegués altra tómba de Moysès, que es la única y vera; rès hi fà que no s’hagués escrit ni dit un mót en contra; ho digué un santó al sortir del llit, y encara que no ho acompanyàs ab cap rahó ni testimoni, encara que no fós una veritat de les escrites en lo Coràn, fóu acceptada per unanimitat sense sospita; los àrabes no sospitan. Llur fè es cega, tan cega que no hi vol veure, y accepta de la metexa manera lo que té rahó de ser com lo que es contra tóta rahó.

Quan Mahoma los prohibí la discussió ab los cristians sobre materies de Relligió, sabía lo que’s feya; com home de gran talent y previsió devía conèxer que no era prou forta la obra que fundava pera posar-la en perill: lo Mahometisme, com certs aucells que fugen de la claror, necessita la nit d’ignorancia pera viure, es una boyra que’s desfaría y s’evaporaría si s’exposàs a la llum del sol de Jesucrist.

Bethlèm, 18 d’Abril

Massa bona es la carretera que hi acompanya avuy al viatger des de Jerusalèm, fent anyorar lo camí vell que anguilejava per vinyes y jardins, encaxonat entre dos màrgens guarnits d’etzevares y rosers. Era mal empedrat, plè de rochs, desigual y axaragallat; mes guardava les petjades de Davit y Salomó, y les encara més sagrades de Jesús, Joseph y María, que hi passarían més d’una vegada.

Una tradició nos presenta la Sagrada Familia a mitg camí, reposant a la ombra d’un Terebinte que s’inclinà respectuosament davant l’Infant Diví, fent-li ab ses branques un ombríu dosser. Los pelegrins no passavan may sense abraçar y besar l’arbre ditxós, y guardavan ses fulles y escorça com reliquies, fins que, fent-li mal d’ulls tot açò, lo moro amo del camp, un día que’s llevà de mal humor agafà una destral y’n féu llenya. En lo meteix lloch una mà cristiana ha plantat un altre terebinte que, d’aquí a alguns anys, farà ombra als pelegrins tot recordant-los tan bella y piadosa tradició.

Al peu de la montanyeta que corona lo monestir de Sant Elías, se troba lo Pou dels tres Reys, ahont se’ls aparegué de nou la Estrella que se’ls havía amagat al entrar a Jerusalèm. Som al estrém de la plana de Rafaím o dels Gegants, ahont Davit baté dues vegades los filisteus y cremà llurs ídols.

Des d’ací se veu encara lo Sant Sepulcre y’l mont de les Olives; mes transeamus usque ad Bethleem: «Arribèmnos fins a Bethlèm», ciutat que veuen per primera vegada nostres ulls, blanca, resplendenta y col-locada en un cim com la gloriosa corona de Judea.

A mà dreta del camí trobàm abans de gayre la hermosa Tomba de Raquel, que’ns recorda la degollació dels Ignocents ab aquella paraula tan bella y tan trista de Jeremías: Vox in Rama audita est; Rachel plorans filios suos et noluit consolari quia non sunt: «Fins en Ramà se sentiren les veus, molts plors y alarits: Raquel plora a sos fills, y no’s vol aconsolar perque no hi són.»

Bethlèm o Beit-Lehem, com l’anomenan sempre los del pahís, es una ciutat cristiana, gayre bé catòlica. La crèu no s’amaga davant la mitja lluna, com a Jerusalèm, sinó que s’alça magestuosa, se multiplica y, com en nostres pobles antichs, se va a posar, com un signe sagrat, demunt lo portal de les cases y sobre’l pit de les bethlemites. Ja al arribar se sent la civilisadora influencia cristiana; la gent no s’aparta astorada, ni’ns aguayta ab ulls plens de llàstima y menysprèu, sinó tot lo contrari, la major part nos envían un afectuós Déu vos guart en sa llenga, un buona sera o bon soir que’ns roba’l cor. La mitja rialla que apunta en tots los llavis, nos díu que estàm entre germans; y no solament nos somríu la gent, sinó les finestres obertes, les hortes plenes de verdor, los carrers plens de gent; los arbres, la ciutat y’l bon Jesús y tot a dalt del cel.

Avuy es diumenge y no cal dir que la gent està endiumenjada. Los hòmens duhen turbant de seda virolada en que domina’l groch, y túnica ratllada de vermell, y sobre ella un abrigall semblant a nostre gambeto, negre ab ratlles blanques de dalt a baix; lo duhen senzillament posat sobre les espatlles, sense ficar los braços en les mànegues. Los noys usan gorreta egypcia, túnica ratllada de vermell, y no duhen gambeto fins que són grandets. Lo trajo de les bethlemites es més original y rich encara. Estreta túnica blava vionada, paltó de seda vermella ab ratlles d’altres colors y ab dibuxos àrabes al coll y pit. Dexan penjar esquena avall lo vel blanch de les musulmanes, que sobre son cap, a efecte d’algún postís especial, pren la forma d’una corona suaument inclinada enrera. Ab aqueix trajo, ajudat de son ayre noble y reposat, fan recordar algunes pintures antigues de la Mare de Déu.

Les jóvens solteres cenyexen son front ab un rengle de monedes petites de plata o d’or, y unexen sóta la barba los dos béchs del vel ab cadenes de plata, y més sovint ab una penjoyada de mitges pessetes o escuts d’or, que’ls cauen en artístich escampall, jugant, bellugant-se y dringant sobre son pit. Lo vestit de les noyes de pochs anys es encara més agraciat y bonich: suprimexen lo paltó, y, si’n duhen, es curt fins a cintura y vermell ab ratlles negres y blaves. La túnica es blava també, ratllada de vermell y vert y cenyida ab faxa vermella. Sobre’l pit duhen un quadrat vermellós de bellissim dibuix que recorda l’ephod dels sacerdots hebreus.

Los noys catòlichs besan la mà als sacerdots, y aprés la posan humilment sobre son front, com demanant la benedicció. Vullch notar aquí, y açò’ns ho contà un venerable Relligiós, que quan naix un noy a Bethlèm sos pares cristians, y fins y tot los moros, lo tenen vuyt dies estès sobre la palla, en un llitet fet esprés, a imitació del bon Jesús.

La Cova.—Acabo d’entrar en la sagrada Cova del Senyor; mos ulls han vist lo que mon cor somniava des de que estich al món. ¡Ab quín reculliment un s’agenolla en aquelles lloses hont s’agenollaren los pastors y’ls àngels la nit de Nadal! ¡Ab quina fruició se posan los llavis ahont lo bon Jesús posà los peus al arribar a la terra! ¡Com fluexen les llàgrimes ací ahont vessà les primeres lo meteix Déu fet home! Lo lloch ahont nasqué està cubert de marbre y voltat d’una planxa de plata en fórma d’estrella ab aquexes paraules, que fan saltar lo cor d’alegría: Hic de Virgine Maria Jesus Christus natus est: «Aquí Jesucrist nasqué de María Verge.»

La sagrada Cova es d’uns 12 metres de llarch per 4 d’ample; està coberta de marbres y domassos que fan anyorar la roca nuha. Està plena de mística foscor, trencada per trenta dues llanties que hi vessan una llum semblant, segons Schubert, a la de la lluna en una nit de primavera, o millor, a la celistia d’aquella nit benehida de la que nasqué’l día més hermós que vegeren los segles.

Una cosa entristeix en eix primer Santuari de Jesucrist, y es que en lo lloch ahont nasqué, solament sa verdadera Esglesia se veu privada de celebrar los divins Sacrificis. Dos dies jo he tingut la sort de celebrar en l’altar del Pesebre, que està a quatre passes; mes, per ser Setmana Santa, no he pogut dir la Missa votiva d’aquest sagrat lloch, sinó la de Passió. Lo siti era’l de la nit de Nadal; estava en la metexa balma que elegí per palàu lo Diví Messíes. Sa Mare Santíssima y Sant Joseph li feyan companyía en aquell antre; venían los pastors d’aquell voltant y’ls Reys d’Orient a adorar-lo; los àngels cantavan Gloria in excelsis Deo; mon cor y mos llavis l’anavan a cantar també, mes en lo Missal no llegía més que móts de dolor y de tristesa. Lo teatre es del Naxement, mes ¡ay! ¡los díes són los del Calvari!

La Cova del Naxement s’allarga y ramifica sóta la penya, formant altres coves ahont la tradició troba altres recorts. La capella de Sant Joseph, la dels Sants Ignocents, les tombes de Santa Paula y de Santa Eustaquia, la tomba de Sant Geroni; son oratori ahont se donava a la contemplació y al estudi. En lo jardí del convent se ensenya un taronger plantat per ell, no gayre lluny de la Escola hont ensenyava als noys.

Cova de la Llet.—Està un xich apartada del convent y convertida en capella. En ella, segons la tradició, se retirà la Verge en los primers díes de la persecució de Herodes. Alletant al bon Jesús dexà caure algunes gótes de llet en la terra, que’n prengué la color y la virtut de donarla a les dides que no’n tenen. La prenen ab aqueix fí les beduhines com les cismàtiques, les mores com les catòliques. Allí a la vora hi ha la Cisterna de María. Contan que una dona hi pouava ayga quan s’escaygué de passar la Verge qui, venint de lluny y assedegada, li’n demanà y li negà; veus aquí que les aygues, que eran fondes, anaren pujant, pujant, fins que la Verge’n pogué beure.

Cova dels Pastors.—Es a quinze minuts de Bethlèm, sóta la costa hont està assentada la ciutat, en un camp anomenat de Booz per haver-s’hi escaygut l’idili de Ruth, la Moabita. Allí estavan los pastors, quan l’àngel se’ls aparegué dihent-los: Nolite timere. Ecce enim evangelizo vobis gaudium magnum, quod erit omni populo: quia natus est vobis hodie, Salvator qui est Christus Dominus, in civitate David. Et hoc vobis signum: Invenietis infantem pannis involutum; et positum in praesepio. Et subito facta est cum angelo multitudo militiae coelestis, laudantium Deum et dicentium: Gloria in altissimis Deo; et in terra pax hominibus bonaevoluntatis: «No tingàu pôr, puix vos porto una nova que serà de gran alegría pera tot lo món. Y es que’ns ha nat Jesucrist lo Salvador, en la ciutat de Davit. Y aqueix serà lo senyal: trobarèu l’Infant embolcat y posat en un pesebre. Al meteix punt s’uní al àngel una gran milicia celestial alabant a Déu y dihent: Gloria a Déu en lo més alt del cel, y en la terra pau als hòmens de bona voluntat!»(St. Lluch, cap. ii .)

Hebrón, 19 d’Abril.

De bon matí dexàm la terra dels pastors, hont nasqué lo Fill de Davit, que havía de ser lo Pastor de tots los pobles, pera visitar la terra dels patriarques, sos antepassats en quant home. Lo camí pedregós anguileja per entre petites montanyes sense arbres, mes no sense herba y matisser que verdeja y ab sa gentil florida sembla voler amagar los ossos de la terra. Al peu del camí raja, bé que molt prim, la font Ain-diroueh, ahont segons provabilitats, Sant Felip batejà l’Eunuch de la reyna de Etiopía.

Kherbet en Nassara (ruínes dels cristians) portavan algun temps lo nom de poble de María, per haver-hi passat una nit la Mare de Déu anant a Egypte.

Hermoses vinyes y oliverars nos acompanyan a les portes de la ciutat d’Hebrón, que sèu al fons d’una vall, entre dues montanyes, a la vora d’un torrent que’n devalla.

Son gran monument es la Mosquea d’Abrahàm, que’ns haguerem de contentar mirant-la per fora, menys afortunats que nostre compatrici Alí-Bey, lo primer europèu que hi entrà y’n féu una complerta descripció. Allí hi ha la Cova de Makpelah, que Abrahàm comprà per enterrar-hi’l cos de sa esposa Sara, fent-ne aprés sepulcre séu y de tota sa familia.

Són notables los cenotafis d’Abrahàm, de Isaach, de Jacob y de sa esposa Rebecca.

Des de part d’amunt de la Mosquea donarem un cop d’ull a la vila, que sembla una restellera de cases que se’n pujan les unes sobre les altres pera acostar-se a la mesquita principal. Los carrers són, no cal dir-ho, torts, plens de bruticia y de pedres, y tan aviat s’obren com un camp a la claror del día, com se clouen sóta una negra volta que s’esfonza, convertits en pestilenta y fosca claveguera. Los habitants, que són tan fanàtichs com actius e industriosos, no miran ab bon ull als goços cristians, que axís poch amorosament nos anomenan, y a no ser lo bakchiche, sempre simpàtich al oriental, nos traurían de la ciutat dels patriarques a puntades de peu com als goços de debò.

Una antiga tradició fà d’aquexa encontrada breçol y tomba de Adàm. Hi habitaren los Enacites, gegants fills d’Enach, que fóren desfets per Josuè. Mes lo nom gloriós que la omple encara tota es Abrahàm. Quan, per manament del Senyor, sortí de Caldea, plegà sa tenda y anà a viure prop de la vall de Mambré, que es a Hebrón. (Gen. xiii , 18.) Allí se li aparegueren los tres àngels en figura humana. Vos portaré ayga, los digué Abrahàm, vos rentarèu los peus y reposarèu a la ombra d’aqueix arbre. Aqueix arbre, segons alguns autors, es la actual Alzina de Mambré o de Abrahàm.

Té set metres de circunferencia, y en les sinuositats de sa superba soca s’hi amagaría un home, com una sargantana en la escorça d’una serment. Lo tronch, que no es pas gayre alt, s’esbadía en tres branques que s’axecan quiscuna com un arbre gegantí; mes una d’elles es ja morta, y la fullosa capsada, digna corona de la vall, comença d’escantellar se. Son altissim cimeral s’asseca, y sens ésser profeta se pot assegurar que l’únich gegant que résta del temps de Enach, no trigarà a caure. Ses aglans són diferentes de les de nostres alzines; sa clofolla es més grossa, y son fruyt petit y més de mal traure. Una noyeta mahometana me n’ha vingut a oferir una, demanant-me bakchiche, y jo a més li he fet present d’una medalleta de la Verge que ha ensenyada a son pare, qui conexent-la ha dit Mirjam.

Hortus Conclusus.—Tornant des de la vall de Hebrón a Bethlèm, com si diguessem des de la tomba de Abrahàm al breçol de Jesús, passàm a saludar en Ras-el-Ain (Fons Signatus) la imatge de Salomó, grahó digne de la escalada de la historia divina. Es de quinze escalons la que baxa a la Font segellada