La Atlántida E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Poesie und Drama
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 137

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

Uno de los poemas más conocidos de Jacint Verdaguer. La Atlántida, formado por 10 cantos, narra la historia de España a través de sus mitologías. El poema empieza cuando un joven Colón sobrevive a un naufragio y, al llegar a la costa, se encuentra con varios marineros. Estos le hablan de las pericias de Hércules por Iberia, del hundimiento de la Atlántida y de la creación, con ello, del mar Mediterráneo. El poema acaba con la resolución de Colón para partir y descubrir nuevas tierras.

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

La Atlántida

POEMA

Saga

La Atlántida

Original title: L'Atlàntida

Original language: Catalan

Copyright © 1886, 2021 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687644

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

EXCM. SR. D. ANTONI LÓPEZ

Muntat de tos navilis en l’ala benehida,

busquí de les Hespèrides lo taronger en flor;

mes ¡ay! es ja despulles

de l’ona que hà tants segles se n’es ensenyorida,

y sols puch oferirte, si’t plauen, exes fulles

del arbre del fruyt d’or.

JACINTO VERDAGUER, Pbre.

Vapor trasatlàntich «Ciudad Condal» — 18 de Novembre de 1876.

PROLECH

(de la segona edició)

Vingueren grans terratrèmols

y inundacions, y en lo curt es

pay d’una nit l’Atlàntída s’en

fonzà dins la terra entreoberta.

Plató.

Al llegir en un dels magnífichs diàlechs de Plató que Soló anava a cantar el gran fet geològich del enfonzament de l’Atlàntida quan la mort, per malaventura nostra, gelà ses inspiracions abans de nàxer, los colors de la vergonya’m surten a la cara y’m sento caure de les mans mon petit llibre, convensut de que sols a la escalfor del sol de Grecia podía escriures, vora les matexes antigues fonts de la tradició que les ruines dels pobles, l’oblit y’l descrehiment han estroncades.

Ara, al tràurel a llum, veig ab recansa quant sumptuós edifici hauría sortit d’exes hermoses pedres, si haguessen caygut en una mà mestre, y que hi hauría terra de sobres pera axecarhi un roure en l’endret ahont he plantat aqueix reboll, que encara que reboll com es, anyívol y mal arrelat, me costa més que si l’hagués regat ab sanch de les venes.

Era en les primeres volades de ma jovenesa, y per lo tant més perdonable, quan, poch satisfet de mes cansons y corrandes, gosí posar les mans en aquexa obra, arreconat com vivía en un mas de la plana de Vich, sens haver vist més terra que la que s’ovira desde un marlet de les serralades que l’enrotllan, y conexent la mar com si sols l’hagués vista pintada; mes axò y mon poch seny me posaren la ploma a les mans; altrament may m’hi hauría arriscat. Mon apartament dels grans centres y ma falta d’experiencia literaria, y, més que rès, l’espectacle sempre nou de la naturalesa, qu’ab les coses més petites dona imatge de les coses més grans, me feren pendre’l vol a la bona de Deu, sens adonarme del poch dalit de mes ales. Les antigues cròniques de Catalunya y d’Espanya, de que m’agradava escartejar sobre tot les primeres fulles, m’ompliren la fantasía d’aquells fets que, de tan llunyans y embolcallats ab la calitja dels temps primitius, l’historia va oblidant y perdentne’l compte, y en una obra ascètica de Nieremberg llegí per primera vegada, entre’ls grans càstichs ab que Deu ha flagellat la terra, l’enfonzament de la que tants sabis geòlechs y botànichs veuen jayent al fons de la conca del Atlàntich.

A l’ombra de sos tarongers, ¡qu’enciseres me semblaren les Hespèrides, amor de l’antiga Grecia, que feren sospirar tan dolsament les lires de sos poetes! ¡qu’esgarrifós lo Pirineu entre les flames, però que temptadores y belles les ones d’or y plata que de ses foses entranyes regalaren! ¡que gran Hèrcules allargant ab lo sepulcre de Pyrene la cordillera a que ha dat nom, batent a colps de clava’ls gegants de la Crau en la Provensa, atuhint a Gerió y al líbich Antheu, esparverant les Harpíes y Gorgones, y, en son darrer treball, esportellant la montanya de Calpe, tanca del Mediterrà, y abocantlo com un riu en la vehina Atlàntida, aqueix pont llevadís que Deu trencà per incomucar en èpoques de corrupció’ls mons, tornats a unir en lo més hermós dels segles moderns pels titànichs brassos de Colon.

Aqueix, aterrant les columnes del Non plus ultra y esquexant la cortina de la Mar tenebrosa, me semblà la més gentil corona del poema qu’ab massa coratge gosí empendre, comensantne d’escriure’ls primers cants.

Cent vegades volguí recular, com qui entra en una balma esglayadora d’hont ningú ha escandallat los abismes; cent vegades dexí caure defallit lo món de mes pobres inspiracions rostos avall, y altres cent vegades, com Sísifo, torní a pujar vers l’alterosa cima’l fexuch pès tan mal midat a mes espatlles de poeta. En exa lluyta terrible en que, vensut ò vencedor, sempre era jo qui rebía les espurnes, una malaltia’m feu dexar los dolsos ayres de la patria per les ones de la mar, no tan amargues pera mi d’ensà que bressavan mos flayrosos somnis, y ab càntichs y musica m’hi cridavan hermoses visions de jovenesa. Passaren falagueres ò aterradores davant mos ulls enlluhernats, y, caygudes les barreres de mes montanyes anyorades, mon horitzó poètich s’axamplà com un cel que s’esboyra.

Vegí Cádiz, la de cent torres d’ivori, Avila y Calpe, que semblan dos gegants qu’acaba de despartir lo Mediterrà d’una arrambada, obrintse pàs entre llurs peus de marbre. Al ferreny Montgó y al cap Finisterre demaní ses llegendes mitx oblidades ja, com los pobles que les dictaren, y al Bètis y Guadiana recorts de les terres sumergides per ahont degueren allargar ses argentades cintes; orí davant les sagrades cendres de Colon, que desde sa tomba miserable, vergonyosa pera nosaltres a qui regalà un continent, sembla guardarnos encara la perla de les Antilles; voregí les Azores y altres illes atlàntiques, que, com a pilastres del gran pont romput, ensenyan encara’l front ratllat pel llamp de la venjansa divina.

Entr’ells m’afigurí veure als Atlants alsapremar aquelles roques y esculls, llansantlos contra’l cel, y ab brams y cridadissa pujar, caure, y ab los bossins de llur pelàsgica torra rodolar al abisme de les ones; y, no cal dirho, mon poema s’acabà per ell mateix, com una d’exes petxines que cada día, cansada de brunyirles, la maror llensa a la platja; y, be ò mal arrodonit, vèusel aquí.

¿Hauré deslluhit y fet malbé aquexes esbalahidores tradicions, tresor de les centuries, escampat com les perles en les marines espanyoles? ¿Hauré esfullat aquexes flors cullides la matinada de ma vida en les valls y garrigues de la patria? ¡Oh! si l’àliga m’hagués dexat ses enlayrades ales, si hagués tingut la cadena d’or de l’inspiració dels grans poetes, d’aquexes perles, malaguanyades en mes mans barroeres, li n’hauría fet un collaret de sultana, y ab exes y altres més ben triades flors hauría coronat son front de reyna. Ara, ella’m perdó si goso posar a ses plantes mon manadet d’espigolera vora les daurades garbes del camp, sempre assoleyat y benehit de Deu, de sa literatura.

Al despedirme, fa poch temps, del mar, bressol de mes darreres ilusions, tot assegurant los peus en los escalons del Moll de Barcelona, poch esperava jo una acullida tan amistosa y falaguera pera’l poema que, en mal endressat manuscrit, duya sota l’axella, salabrós encara y fent olor de quitrà y algues marines. Poch creya que, aprés de llegirlo una y moltes vegades en lo recó de la llar catalana, los propis lo mostrassen als estranys, ab una mà signant y fent ovirar ses curtes belleses, y ab l’altra cobrint, benèvols, sos defectes y tares. Al amor de mos compatricis, representants de la patria y de les lletres, més qu’a mon propi enginy literari, dech la felís entrada de ma nau en lo port de la bona anomenada. Grans mercès ne sían dades a l’institució dels Jochs Florals, que li ha esbrossat y obert lo camí, a la Excma. Diputació, que li ha obert los brassos, y a tants periodistes, crítichs y poetes que cobriren ab flors los brots sèchs y espines de ma toya, y en ses ales les axecaren tan amunt, tan amunt, que de part d’allà dels Pirineus, de la altra vora del Ebro y afins ¡qui ho diría! de l’altra banda del Atlàntich, l’han ovirada.

Avuy, al tràurel a la llum per segona volta, he procurat donar a alguns de sos quadros los derrers tochsy pinzellades, y entre altres, no sé si encertades adicions, hi afegesch, com episodi, lo chor d’illes mediterrànees.

Lo que sí m’es plahent, y penso que no desplaurà a quants fullegen lo volum de ma tan reduhida com afortunada obra, es la traducció castellana que l’acompanya, bonich y primorós treball d’argenter, del qual no me’n dexa dir rès la modestia del qui ha de vestir també ab la riquesa de la llengua de Cervantes aquexes pobres y senzilles idees. Y aquí, per ben escayguda final de pròlech y capsalera de l’Atlàntida, transcriuré la coral enhorabona del immortal autor de Mirèio, sols pera honrarme ab sos conceptes triats y bellíssims com tot lo que raja de sa ploma d’or.

Maillane (Bouches du Rhone).

18de Juliet de 1877.

Moussu e noble mèstre:

Vène de legi atentivamen L’Atlantida, e vous mande tout-d’un-tèms l’espressioun de moun amiracioun la plus ardènto. Despièi Miltoun (dins soun Paradise lost) e despièi Lamartine (dins sa Chute d’un Ange), degun avié trata li tradicioun primourdialo dóu mounde emé tant de grandour e de puissanço.

Voste pouèmo magnifi me fai l’efèt d’aquélis animau espetaclous que li minaire trobon dins lis entraio de la terro, e que, reconstituï pèr la paleountoulougìo, nous revèlon li mistèri ennega pèr lou Deluge. La councepcioun de L’Atlantida es grandarasso e soun eisecucioun es resplendènto. Jamai la Calalougno avié fourni uno obro que countenguesse en elo autant de pouësìo, de majesta, d’amplour, de forço e de sagesso. Li tradicioun li plus antico e li plus venerablo de la terro catalano soun aqui acampado, ourganisado e reviéudado em’uno versemblanço estraourdinàri, e l’imaginacioun emé la sciènci embelisson meravihousamen vòsti supèrbi descripcioun.

O valènt troubaire, avès largamen tengu li proumesso que dounavias en estènt jouine. Me rapelle encaro aquéli bèlli fèsto de Barcilouno ounte vous rescountrère, umble estudiant, portant la barretino vióuleto, e que venguerias à iéu emé tant d’entousiasme e de gràci. Tóuti, me n’en souvèn, countavon sus vous: ¡Tu Marcellus eris! e avès au centuple realisa lis esperanço que la patrìo foundavo sus vous.

De tout moun cor vous mande mi felicitacioun emé mi gramaci. L’epoupèio soubeirano que venès d’enaura dins l’ideau apartèn, noun soulamen à la Catalougno, mai encaro e subretout à la Reneissènço de nostro lengo; e lou Felibrige entié se glourifico dins vosto obro.

………………………………………………

Vous salude, bon e noble mèstre, e vous embrasse de tout moun cor.

F . Mistral.

INTRODUCCIÓ

S’encontran en alta mar un bastiment de Gènova y altre de Venecia y s’escometen en batalla. Sobrevé gran temporal y un llamp encen lo polvorí d’un de ells que, esberlantse, arrossega també l’altre al abisme. Soldats y mariners se’n van a fons; sols ab prou feynes se salva un jove genovès que, abrassat ab un tros de pal, pot pendre terra. Un sabi ancià que, retirat del món, vivía vora la mar, surt a rebre al nàufrech; lo guía a un rústech altar de la Verge y tot seguit a sa balma, feta de branques y roca, ahont lo retorna. Dies après, veyent al mariner capficat mirant aquelles aygues, li conta llur antiga historia per distràurel del passat naufragi.

Vora la mar de Lusitania, un día

los gegantins turons d’Andalusía

veren lluytar dos enemichs vaxells;

flameja en l’un bandera genovesa,

y en l’altre ronca, assedegat de presa,

lo lleó de Venecia ab sos cadells.

Van per muntarse les tallantes proes,

com al sol del desert enceses boes,

per morir una ò altra a revolcons;

y roda com un carro’l trò de guerra,

fent en sos pols sotraquejar la terra,

temerosa com ells d’anar a fons.

Axí d’estiu en tarda xafogosa

dos núvols tot just nats, d’ala negrosa,

s’escometen, al veures, ab un bram,

y, atrets per l’escalfor de llurs entranyes,

s’axamplan acostantse, les montanyes

fent estremir al espetech del llamp.

Ab cruxidera y gemegor s’aferran,

com espatlludes torres que s’aterran

trinxant ab sa cayguda un bosch de pins;

y entre ays, cridoria y alarit selvatge,

ressona’l crit feréstech d’abordatge

y cent destrals rosegan com mastins.

A la lluyta carnívora y feresta

barreja sos lladruchs negra tempesta

congriada a garbí sobtadament,

y revinclades ones s’arrestellan

demunt les naus, que cruxen y s’estellan

com un canyar dins esverat torrent.

L’espantosa abrassada més estrenyen,

y’s topan, se revolcan y s’empenyen,

acarades ses boques de volcans;

de l’hòrrida tormenta no s’adonan,

y escupint foch y ferro, s’abrahonan

a la gola d’abismes udolants.

Tal un racer de roures montanyesos

en temps d’estiu pel llenyatayre encesos,

del huracà al ruflet devorador,

fa ressonar per conques y cingleres

plors y crits y grinyols d’homes y feres,

aspre gemech d’un petit món que’s mor.

Ofegant lo brugit de la batalla,

un llamp del cel espetegant devalla

de la nau veneciana al polvorí;

se bada y roda al fons feta un Vesuvi,

mentres romp la de Gènova un diluvi

d’escumes, foch y flama en remolí.

Càrrega y nau les ones engoliren,

y ab elles los taurons s’ho compartiren;

de mil guerrers sols lo més noy roman;

entre escuma a flor d’aygua un pal ovira,

y, quan lo bras per amarrarshi estira,

altra onada’l sepulta escumejant.

Mida l’abisme brassejant, y destre

ne surt muntat a un tros del arbre mestre

que gira hont be li plau com un corcer,

y al trebolí’s rebat de les zumzades,

com vell pastor al mitx de ses remades

de banyegayres bous qu’abeura’l Ter.

Los cetacis aflayran carn humana

que l’àliga de mar també demana,

fent parella ab lo corb; per tot arreu

l’escometen recorts del cataclisme;

a cada pas lo xucla un nou abisme;

¿quí’l treurà de sa gola? sols un Deu.

Al cim d’un promontori que rosegan

les ones qu’a ses plantes s’arrossegan,

fugint del món dolent la vanitat,

vivía un religiós de barba blanca,

del arbre del saber mística branca

que floría en la dolsa soletat.

Llantia un día del món, al cel suspesa,

l’enlluhernà ab sos raigs, y en sa vellesa,

com per més bell renàxer mor lo sol,

dexat havía’l món y ses corones,

y nià com alció sobre les ones,

de sa infantesa falaguer bressol.

Y quan de nits la tempestat brugía,

dant far als pobres nàufrechs, encenía

la trèmula llanterna del altar;

y’ls qui ab ull plè de llàgrimes la veyan:

— Ja som a port, — agenollantse deyan; —

vèusela allí l’Estrella de la mar. —

¡María! ella es lo nort del jove tendre

que, sentint en son cor la vida encendre,

ab més coratge rema y més dalit;

y al raig crexent de la celistia hermosa,

veu de més prop la terra somiosa,

com verge a l’ombra d’un roser florit.

S’hi acosta pantejant, mira y remira;

mes ¡ay! lo promontori que hi ovira

sembla un penyal per l’ona descalsat;

recula esferehit, com qui entre molsa

d’un fresquívol verger, rosada y dolsa,

ha vist un escorsó mitx amagat.

Desviantse ab molt greu de l’aspra serra,

cerca ab dalè més planejanta terra,

mes son cor jovenívol no pot més;

en ses venes la sanch s’atura y glassa,

y, l’esma ja perduda, al pal s’abrassa,

sentintse caure de la mort al bes.

Mes alsa al llantió l’ullada trista,

y a sa claror verda planicie ha vista,

per rèbrel, sos domassos desplegar;

rema d’ayre y, de sobte, amorosides,

fins l’ajudan les ones, enternides

de vèurel tan hermós agonisar.

Gronxantlo, com en brassos de sirenes,

lo posan en blaníssimes arenes,

de jonchs y coralines en coxí,

quan, com ull amorós en gelosía,

d’entre’ls cingles de Bètica sortía,

per veure’l món, l’estrella del matí.

En lo sorral ou remoreig de passos,

y ¡oh santa Providencia! obrintli’ls brassos

lo venerable vell se li apareix.

— Vína, li diu; al primer raig de l’alba

te vull acompanyar a la que’t salva,

per qui la primavera reiloreix. —

Un viarany que’s clou entre falgueres,

los guía a un bosch d’alzines y oliveres,

del munt platxeriós turbant gentil,

hont veu, entre’l brancatge que floría,

sota cortines d’eura y setelía,

d’un altar de la Verge’l camaril.

Entra’l nàufrech al místich oratori,

y, fent d’un aspre tronch reclinatori,

cau als peus de l’Imatge de genolls;

y per ses galtes tendres y colrades

pels besos del mestral y les onades,

corren de goig les llàgrimes a dolls.

Dins un esquey, frontera a la capella,

una celda’s desclou, celda d’abella

entre’ls brassos molsosos d’un penyal,

allà de fruyt mengívol lo convida,

sobre jonsa afelpada, encara humida

per la pluja batent del temporal.