Idil·lis i cants místics E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Poesie und Drama
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 98

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

És un recull de poemes lírics i religiosos, on el poeta ratifica, per primera vegada, la seva imatge més mística i creient. El gruix de poemes del llibre són representatius d'aquesta voluntat de reflexionar sobre la fe religiosa des d'un testimoni propi i també la cerca de la veritat divina. El principal tema, que desenvoluparà en altres poemaris, és Jesús salvador i com la seva figura uneix la terra amb la figura de Déu.-

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Idil·lis i cants místics

EDICIÓ DE BIBLIÒFIL

Saga

Idil•lis i cants místics

Copyright © 1879, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687668

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

PROLECH

Rebut l’elegant volúm de poesíes novament estampades per Mossèn Facinto Verdaguer ab lo títol de Idilis y cants místichs, y al punt de posar la mà a la ploma per donar cumpliment a nostre propòsit d’enrahonar breument ab los llegidors de elles, nos acut la pregunta: ¿Què se pot dir de nostre poeta que tothòm ja no ho sàpiga? Per tota Espanya y fora d’ella es ara reconegut lo preu de ses obres, y no cal que-s faça sentir una nova veu que públicament lo prolame. Tant sols podrèm afegir, per nostra part, que no es d’enguany ni del temps més pròxim que-ls confidents de sa pensa endevinaren que aquell qui era llavors no gayre més que un noy havía d’arribar a fer quelcòm de bò. En la edat primerenca, en aquella edat en que, com l’aucell que encara no s’ha desempellegat de les brosses de son níu, no ha pogut l’ enginy trencar los lligams de la imitació, prou feya de bon conèxer que- l d’en Cinto (axís l’anomenavan y l’anomenan sos companys) correría més endevant llibert y rumbós. Poch temps passà, y l’aucell donà una llarga volada, y tots nos recordàm dels picaments de mans ab que fóu saludat lo senzill estudiant de la montanya, y dels merescuts llorers que coronaren son cap encara cobert ab la catalana berretina. Mes lo coblejador que llavors celebrava les rústegues usances de la terra y cantava aquella colla en que

lo més sonso...

faría cara a un gegant,

volgué pujar més amunt, y ab forces comparables a les del hèroe de son novell poema se posa a descriure lo gran cataclisme narrat per una antiga tradició, sens cap dupte mólt poètica y a que no mancan, a més a més, certes apariencies històriques.

Lo cantor de costums catalanes y de mitològiques llegendas se-ns presenta ara ab un plech de versos d’altra mena, ab una verdadera toya d’oloroses flors que han obert llurs fulles en un jardí que-ls Serafins habitan. ¿Què hi ha hagut de nòu? ¿per ventura ha cercat un camí divers o ha mudat de gust o de conceptes literaris? ¿ha volgut demostrar que es apte pêl conrèu de diferents genres y que ses mans poden cullir més d’una palma? No es res d’axò certament, y sense que ningú la diga, quiscú podrà descobrir-ne la causa. No hi ha hagut cap cambi, pus móltes d’aquestes obretes no han sigut fetes suara sinó que venen de lluny; no-s tracta d’examplar la fama literaria, pus ab lléu esforç s’hagueren arreplegat obres més diversificades y ja tingudes com a joyes de la renaxença catalana. Lo que s’ha proposat l’autor dels Idilis y cants místichs ha sigut presentar una tría de poesíes que fossen fidel espill del fons de la seva ànima, de ses aspiracions més pures y de son més fervent amor; per les quals poesíes no ha forçat sa imaginació a crear noves invencions que no sortissen per elles metexes, no ha cercat sorprenents belleses (encara que tot n’està sembrat), no ha volgut donar obres mestres (y algunes n’hi ha); sinó que s’ha contentat d’escriure ab senzillesa lo que son cor li dictava. Ha intentat, per dir-ho ab una paraula, seguir humilment les petjades del inspirat poeta dels Cantars y dels angèlichs autors de La llama de amor y de Las moradas.

No-ns toca a nosaltres parlar més, sinó contemplar ab admiració, y si axí se pot dir, ab certa enveja al qui víu en tan alta esfera, y enviar una nova enhorabona al amable y bò y, encara que jove, verament respectable poeta.

M. Milá y Fontanals.

Barcelona, 20 de Març de 1879.

Dues paraules nos permetrèm dir en esta nova edició ( 1 ) dels Idilis, no com afegit al pròlech immerescut ab que nostre sabi mestre y estimat amich D. M. Milà s’ha dignat enriquir-los, sinó més aviat per donar-li-n les gracies a ell y a quants han contribuit a axecar-los de la pols del séu no res a una altura hont may haurían pujat ab ses propries ales.

La bona arribada que per tot arrèu se-ls ha feta, nos obliga a desmentir als qui diuen, com ho hem sentit cent y una vegades, que en nostres díes no se sent la poesía mística. No solament se sent encara, grat sía a Déu, a pesar del materialisme que puja per cobrir-ho tot com onades d’una maror crexent, sinó que s’estima com lo recort de les nits serenes de la primavera en les tormentoses vesprades del hivern, com la memoria de la hermosa ignocencia després del pecat.

Y si la poesía del present llibre, que poch més té de mística que lo nom y la bona voluntat del autor, ha sigut aplaudida ab tot l’entusiasme, traduhida, imitada y llegida ab les llàgrimes als ulls, com més d’un nos ho ha confessat, ¿quina acullida tindría la que fós mística de debò, ardenta com la flama del amor diví, pura com la olor del espígol que se sembra en lo trespol de les ermites y com l’encens digna de cremar devant lo tabernacle del Altissim?

Mes (fà tristesa lo pensar-ho) aquexa branca florida del arbre de la poesía, la més divina de totes, la que porta més or del Cel en les ones armonioses de sos versos, la que naix més amunt y més amunt se-n puja la ànima, dexant-li saborejar en esta vida alguna gota del càntich nupcial de la gloria, no té cultivadors: es un verger en herba, es una font hont gayre bé ningú va a pouar.

¿Quants idilis dormen amagats, com aucells ab lo cap sota la ala, en les brancalades dels archs de nostres temples gòtichs y en los claustres en ruina de nostres convents y monestirs? ¿Quantes llegendes, que may ningú despertarà, dormen en les pàgines de les Acta Sanctorum, tan plenes de bellesa per dins com de pols per fora en los prestatges de nostres biblioteques, llibre d’or que ha fet dir al meteix Renàn exa coneguda frase: «una cel-la ab la colecció dels Bollandistes es lo paradís?»¿Quants hymnes y cançons d’amor trauen lo cap y baten les ales, per volar a qui-ls cride, entre-ls inspirats conceptes de la Imitació de Jesucrist, los celestials col-loquis del Amich y l’Amat, les angèliques visions de Santa Gertudis y santa Teresa y sobre tot en lo llibre en que l’Esperit Sant ha examplat més les seves ales, lo Càntich dels càntichs, plé encara de perfums del Líban y de Sión, com a etern jardí de les ànimes enamorades? ¿Quins epitalamis tan purs ensenyarían los Serafins, que voltejan a voliors lo sagrat viril, al poeta ditxós qui-ls sabés escoltar y apendre?

¡Y si n’endolcirían de penes y-n donarían d’alegríes aquelles notes sagrades; volant de mas en mas y de vila en vila, com novelles niarades del Edèm ab lo bech plè de dolçor y de tendresa, parlant y duhent missatges del Amor dels amors a tants ignorants y sabis que no-l conexen! Ab eix balsam del Cel, si se-n curarían de cors que les espines de la terra han ferit y per qui no tenen cap medecina totes les herbes remeyeres del món! ¡si-n reviurían ab exa rosada suàu de cors que la febre del or, la set del plaher y-l gel del dupte van assecant y fent malbé! ¡si n’hi han d’esperits solitaris en mitg de les grans ciutats que fugen del brugit y s’arreconan en la soletat dels séus pensaments, a qui la soptada visita de la musa mística podría revelar lo món del Infinit, lo centre de tot amor, la font de tota vida que cercan y anyoran, tal volta sens adonar-se-n!

Déu trucant a les portes dels cors, vox Dilecti mei pulsantis, desvetlle aviat als qui corrent a la olor de sos perfums, han de despenjar dels pilars del santuari les tant temps hà mudes y polsoses harpes de sant Foan de la Creu y de Ramón Llull, als qui hajan de fer baxar lo foch del Cel per reviscolar les literatures que, per falta del oli de la fe s’apagan, com la llanterna de les vèrgens fàtues del Evangeli ( 2 ).

Mentrestant jo dono les gracies als crítichs y lletrats de casa, y especialment als de fora casa, qui han escoltat benèvols mos assaigs.

Grans mercès a tots y en particular al jove escriptor (a qui los vells diuen mestre) y esperança de les lletres patries, Sr. Menèndez Pelayo, de qui, per lo mólt que m’honra, copiaré exa nota ab que parlant de la poesía mística de nostra terra, tanca son discurs de recepció en la Real Academia Espanyola:

«Por razones fáciles de comprender, no he hablado de los escasos poetas místicos del siglo presente. Séame lícito, no obstante, hacer, aunque en forma de nota, una excepción, no de amistad, sinó de justicia, en favor de la preciosa colección de Idilios y cánticos místicos de Mosén Facinto Verdaguer, alta gloria de la literatura catalana, y superior, en mi concepto, á su tan celebrado poema de la Atlántida. Sin hipérbole puedo decir que no se desdeñaría cualquiera de nuestros poetas del gran siglo de firmar alguna de las composiciones de ese volumen: tal es el fervor cristiano, y la delicadeza de forma y de conceptos que en ellas resplandecen.»

J. Verdaguer, Pvre.

Cor de Jesús, hort coronat d’espines,

dexa-m fer una toya de tes flors,

y rosada ab tes llàgrimes divines

dar-la a olorar als místichs amadors.

Cor de Jesús, oh cítara sagrada

que abeura en ríus de música lo Cel,

sías font de mos càntichs regalada,

y rajaràn més dolços que la mel.

Cor dé Jesús, oh llibre de la vida,

breviari d’amor del Serafí,

¡oh qui pogués d’aqueix amor sens mida

transcriure algunes pàgines aquí!

Diada del Sagrat Cor de Jesús de 1878.

_______________

CANT D’AMOR

Inveni quem diligit anima mea

(Cant. III.)

Dormíu en la meva harpa, hymnes de guerra;

brollàu, hymnes d’amor:

¿com cantaría-ls núvols de la terra

si tinch un cel al cor?

Jesús hi pren posada cada día,

li parla cada nit,

¿y no batrà ses ales d’alegría

l’aucell d’amor ferit?

Sos braços amorosos me sostenen,

dintre sos ulls me veig,

y místiques paraules van y venen

en celestial festeig.

Barrejan nostres cors sa dolça flayre,

com flors d’arbre gentil

breçades a petons pêl meteix ayre,

l’ayre de Maig y Abril.

Ja l’he trobat a Aquell qui tant volía,

ja-l tinch lligat y près;

Ell ab mi s’estarà de nit y día,

jo ab Ell per sempre més.

Se-m fonen a sos besos les entranyes,

com néu al raig del sol,

quan, cayent son vel d’or a les montanyes,

axeca al cel lo vol.

Jesús, Jesús, oh sol de ma alegría,

si-l món vos conegués,

com girassol amant vos voltaría,

de vostres ulls sospès.

Jesús, Jesús, oh balsam de mes penes,

mirall del méu encís,

sían sempre exos braços mes cadenes,

eix Cor mon paradís.

Qui beu en vostre pit may s’assedega,

Jesús sempre estimat,

¡oh! ¡quan serà que jo a torrents hi bega

per una eternitat!

Oh hermosura del Cel, des que us he vista

no trobo res hermós;