Obres complertes. Vol. 6 E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Poesie und Drama
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 521

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

El sisè volum de la col·lecció d'obres de Jacint Verdaguer. L'autor, mossèn i poeta prolífic, va publicar també molts textos de no-ficció. En aquest volum es recull el seu diari de viatges per Europa i els textos autobiogràfics que el mossèn va escriure durant el temps que va ser suspès de les seves llicències com a sacerdot. S'afegeixen en aquest llibre un conjunt de poesies breus que caracteritzaven, segons Verdaguer, la bellesa pura de la geografia catalana. -

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Obres complertes. Vol. 6

Excursíons y Víatges. — Folk-Lore Mossèn Jacínto Verdaguer en defensa propría Ayres del Montseny

AB GRAN CURA ORDENADES Y ANOTADES

Saga

Obres complertes. Vol. 6

Copyright © 1907, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687521

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

EXCURSIONS Y VIATGES

A MOSSEN JACINTO VERDAGUER

Estimat amich: Poch vos ho pensavau tenir un títol més a la llista de les vostres obres; y ja ho veyèu, aquí us surt un llibre bò y llést, y fét ab materials vostres, batejat per mí y ab llicencia del Ordinari: no hi falta sinó la llicencia del autor, y axò es lo que vinch a demanar-vos.

Quan vaig empenyar-me en que-m dexesseu publicar a La Ilustració Catalana les vostres notes de viatge, ab prou feynes creguereu que valguessen la pena d’estampar-se: eran apuntacions escampades per quaderns y carteres de butxaca, apenes inteligibles, en mólts endrets, pêl qui no tingués ben coneguda la vostra lletra; eran, segons vos, impressions deslligades, sense fórma presentable, ni importancia de cap mena; però, més tossut jo en demanar que vos en negar, cedireu a la fí. — ¿A vos us agradan? donchs, ¡alabat sía Déu! aquí les teníu,—me diguereu, y vaig endur-me-n los papers, més content que un góç ab un òs.

Tót llegint-les y corregint-ne les proves, pensava entre mi que era una bona llàstima que s’haguessen de quedar per sempre més en les columnes d’un periòdich; per axò vaig determinar fer-ne un volúm, que ja me l’imaginava jo interessant y agradable com ha sortit. Vaig pensar que si us demanava permís, potser trobaríau que les notes no merexían enquadernar-se, y abans que me-l neguesseu, me-l vaig pendre.

Lo llibre es fét; aquí lo teníu. Compto que no us desagradarà y me perdonarèu la llivertat que m’he presa. No desaprovarèu pas lo que ja ha aprovat la Autoritat Eclesiàstica.

Estich content perque ab la méva atrevidencia he proporcionat una altra obra a la nostra literatura. Tóts los amichs me-n daràn les gracies, com vos les dona per la vostra bondat aquest amich de veres que us admira y estima

Francesch Mathéu .

___________

EXCURSIO AL ALT PALLARS

CASTELLBO

Castellbo es l’únich poble important que se troba anant des de la Sèu d’Urgell a Sant Joan del Herm. Es important per sa posició alterosa y extranya demunt d’altes roques, per sa fesomía d’Etat Mitjana, y sobre tót per sa historia, lligada llarch temps ab la dels comtes de Foix. Ells comanaren als vescomtes de Castellbò la heretgía albigesa, que com taca d’oli s’extenía, a sa influencia, en exes valls tranquiles y plenes de fè alguna hora, com després ho tornaren a ésser, gracies a Déu. Tres frares dominichs que hi anavan a predicar fóren rebuts pêls heretges a cops de pedres.

Dos d’ells eran de les antigues families de Moyà, La Cadireta y Planelles. Los dos són venerats publicament, y lo primer té una imatge en un temple de dominichs de Roma. Mossèn Parassols ha publicat los goigs de cada un d’ells, dignes, per cert, d’ésser més coneguts.

A la entrada del poble hi ha una crèu gòtica de pedra, trepada, bellíssima, que surt a rebre al viatger com dihent-li que ja no hi ha heretges ni guerrers foxos, ni de cap mena, en Castellbò, hont sols hi ha avuy bons cristians y pobres treballadors de la terra. Lo castell que s’axecava en mitg de la població y dominava la vall ha desaparegut gayre bé per complert, dexant dominar en ella la esglesia, que no es del tót indigna d’aquell temps. Es de gran prèu l’altar gòtich de Santa Caterina, y no despreciable lo del Roser. En la sagristía hi ha una caxeta folrada de llautó, que té en tóts costats gravada la imatge d’una dama apuntant una sageta a un cavaller.

S’hi conserva, encara que no com se mereix, la casa dels comtes de Foix, hont se veu una finestra gòtica notable.

Les armes de Castellbò són un castell quadrat ab una B y una O a cada banda.

Lo meteix día, a les tres de la tarda, sortirem de Castellbò cap a Aubet. Sendes y Arabell se veuen a una banda y altra del camí. Santa Crèu es lo derrer poble que se troba pujant a Sant Joan. La pujada es dreta y penosa, trobant-se, abans d’arribar al cim, grans boschs de pins y bedolls que dominan tot aquell pahís. Dalt de la serra, entre los pins, començan a barrejar-se abets, que-ls dominan tot seguit, axecant-se drets y alts fins a les bromes.

RUBIÓ

Es una amplíssima montanya, que dèu lo nom a un poble insignificant que sèu en sa falda a la banda de llevant. Té altres y altres pobles, y negres y interminables pinedes, en ses vessants. Es tan alta que fóu escullida entre tótes pera la triangulació del pahís, com ho díu la torra que hi resta; mes acaba d’una manera prosayca: no té la punta de la montanya de Saloria, la corona de roca del tossal de Turbó, les Osques de Cabrera, ni lo bech d’aucell d’un dels cims de la serra de Begues, que no li sé lo nom. Es, per dir-ho en una paraula, un gegant sense cap.

Des d’allí se veuen les principals montanyes de Catalunya: l’interminable Montsech, a mitg-día y ponent, derrera la serra de Boumort; les serres de Bohí, la Malehida, Montvallier, Estats, cap al nort; y a llevant les serres de Cadí y de Maranges.

Des d’aquesta altura un se pot formar una idea del Pallars. Lo Noguera Pallaresa, que n’ha tret la meytat del séu nom, passa, a ponent, per sóta exa gran montanya; y ell nos ensenyaría lo Pallars millor que ningú, acompanyant-nos a tots sos pobles y valls, recons y reconets, si tinguessem temps pera fer-ho; mes ara lo seguirèm solament, y encara de travers y corrent, en les tres branques principals en que se ramifica aqueix ríu, dividint en tres valls principals l’alt Pallars.

Des de Rubió baxarem a Sant Joan del Herm pêl dret, axò es, pêl camí que hauría seguit un gros penyal que hi féssen rodolar des de la cima.

Tóta aquella vessant immensa fà vint y cinch anys estava coberta d’abets, com un cap jove de cabells, que abrigavan la montanya. Era l’abetar més gran de Catalunya per sa extensió, y lo més notable per la altura y groxudaria de sos abets descomunals, anomenats, en tóta nostra montanya, gayre bé com en la Palestina los cedres del Liban; donchs una torbera, com diuen allà, o un terbolí infernal, que hi passà de dèu a onze hores de la nit, ne trencà la gran part, los arrencà, transportantlos ab son gran pà d’arrels a llargues distancies, llençantlos a dreta y esquerra, torçuts, malmesos y exonats. Més avall los abets eran més alts y espessos, y, no podent la ventada arrencar-los tóts, los trencava arràn de terra o un troç amunt y’ls llençava córrechs avall, a fexos, com si fóssen cames de blat de moro. Capbussats y confoses les branques del un ab les arrels del altre, jauen per aquells rostos a milers, com cadavres de gegants insepults, que lo foch dels pastors al istíu, y la humitat que-ls fà podrir al hivern, no poden fer desaparèxer de la terra. Tal me figuro lo camp de batalla dels titans després que lo llamp del cel los hagué fet caure a capbussons del cim de son orgull al pregón abím.

Algún n’hi ha, entre-ls qui jauen, que, més sortós, al caure ensopegà lo forcat d’un germà séu més fort, y s’aguanta encara y treu algún rebrot d’esperança, com malalt sostingut en los braços de sa familia. Com ningú replantà aquell bosch, hont pochs abets jóvens se veuen, ha de desaparèxer per força com los antichs abetars de Camprodón, de Lanós y d’altres mil endrets de nostre Pyrinèu, hont aquest arbre avuy ni es conegut. Si algún ne renaix ací, les cabres dels comuns vehins cuydan d’escapsar-lo; y, decapitats aquells gegants de la creació, quedan renocats y confosos ab los bedolls y ginebres que cobrexen la montanya.

Al ermitatge de Sant Joan no hi ha document anterior al fatal any vuyt. Uns quants retaulons de relléu, clavats en l’altar major, que es nou, semblan denotar que hi havía allí ermitans vestits ab un caputxó, cenyit ab una corda. ¿Sería antigament un erm, hont algunes ànimes bones se retirarían dels embolichs del món? L’arxíu de Castellbò, plè de documents y virginal encara, podría respondre a exa pregunta.

A la tarda del meteix día, ab un guía de Donadríu, baxí la serra fins a trobar lo ríu de Santa Magdalena, que seguirem, tenint de passar-lo penosament dèu o dotze vegades fins als cortals de Civís, hont se forca. Prenguerem lo branch del nort, y cap al tart entrarem en los cortals d’Os.

Lo camí es penós, però magnífich: l’abetar y pineda de Sant Joan s’hi extén per cada banda de ríu, en cada fondalada, desplegant paysatges y vistes dignes del llapis d’en Doré. Allí ningú talla los arbres: quan se cançan de viure s’ajauen als peus del altres. Si cauen sobre lo ríu, fan de passera a les vaques o als metexos llóps que s’escauen de passar-hi; si cauen sobre los viaranys, los tapan, obligant al pastor o viatger a fer una llarga marrada. Mitja hora abans d’arribar als cortals de Civís trobarem a la esquerra la capella de Santa Magdalena, verament primitiva, com la de Cortals d’Os; mes en cap d’ells hi ha rès de notable. Era fósch quan hi arribarem. Com nos convenía reposar, trucarem a la primera casa que trobarem: no hi havía ningú; trucarem a la segona y a la tercera: fóu en và; obrirem la quarta, que estava solament ajustada: estava deserta. Férem un crit davant d’una agrupació de cases: ningú respongué. No se veya fum ni foch, ni altra claror que la de les estrelles; no se sentía lladrar un goç, ni belar una ovella, ni miolar un gat: semblava talment una ciutat encantada. Quan ja estavam aconsolats de dormir a la serena, en una casa apartada del poble vegerem obrir-se-ns la porta y convidar-nos a entrar un jove de divuyt anys, alt y ben plantat. Entrarem dins, y, fent-nos gran extranyesa, vegerem que estava sol ab dues minyones, porqueres d’ofici com ell. Un catecisme de la Sèu d’Urgell, que ell havía dexat obert sobre l’escorn pera obrir-nos la porta, nos féu l’efecte d’una àncora de salvació pera aquell simpàtich y bon jove. Ab una plana d’aquell llibret, ab sols los manaments de la lley de Déu, salvarían la ànima y lo còs un sens fí de jóvens, que en nostres ciutats cada día s’emporta ayga avall lo ríu de les passions.

SALORIA

L’endemà, a les sis del matí, emprenguerem la pujada d’exa aguda y hermosa montanya. Del contrafort del oest ne salta una cascada bellíssima en forma de cabellera, cayent d’una altura considerable. A mitja serra se troba una font abundosa y fresca; no tant, però, com una altra que rega uns verts y hermosos pradells a la banda de mitg-día. La font y-ls pradells s’anomenan de la Regina.

Lo panorama es igual, si no millor, que lo de Rubió. Lo Pyrinèu se dexa veure des del cim de la vall d’Aràn fins a Soldèu, clapejat de congestes tót ell, y blanchs de néu sos cims més elevats. Lo Pallars no-s veu tant com des de Rubió, per quedar Saloria a un costat; mes, en cambi, se poden seguir totes les grans y petites serres d’Andorra fins a Maranges. A mitg-día se domina la serra de Bescaràn, y al extrém del pelat y feréstech Cadí, com un punt final digne de tan enorme ratlla, se vèu la montanya de La Bansa. La serra de Fornols li fà costat. Se vèu Rubió a la vora, Boumort més lluny y Montsech a ultim terme, y més aprop valls rihentes y hermoses, aygues y fonts, pradells y boscuries immenses.

Al ésser un quart avall del cim de Saloria nos girarem extranyats, sentint-hi uns grans crits d’alto. Era un carrabiner qui-ns alcançava ab la illusió de que portavam fràu, y al atrapar-nos s’enfadà de mala manera al veure que era un capellà aquell qui de lluny havía près per un paquetayre. Des de Saloria prenguí lo camí de La Tor, y dues hores abans d’arribar-hi

contemplava-ls màrgens y boscuries,

y, derrera-ls pradells de la Regina,

una esmeragda en forma de petxina

tóta plena de perles y de flors:

es la vall delitosa de Saturia:

quan ab son bés primer l’alba la rosa,

sembla l’aurea conquilla en que flayrosa

sortí del mar la reyna dels amors.

Lo plà no es més gran que lo de Nuria; mes, sense veure-s’hi gayre bé cap roch, tót ell es enherbat. Lo fener o herbey, des de lo més alt de la serra que-l volta per nort, llevant y mitg-día, baxa en línies córbes y suàus com les d’una gran petxina a reunir-se al sud-oest. La color verda es viva com d’herba regada sovint. Sols algún escamot de blanques ovelles o de rósses vaques lo clapeja. No he vist en los Pyrinèus una vall més bonica de nom y de fet que la pera mi encantada y inoblidable vall de Saturia.

Des d’allí baxí a La Tor, poble arreconat y de mala mort que dèu lo nom a una torreta negra y vella que lo domina per occident y sembla dur lo segell del temps de la Reconquesta.

Lo camí que treu d’aquells caus de món es dolent com lo camí que hi mena; en lo més alt y enasprat d’ell se troban dues creus gravades en la roca viva pêl bisbe Voltas, castellà, qui, al sortir de la visita pastoral dels pobles d’Os y Tor, se-n despedí pera no tornar-hi, dihent: Si puedo salir de aquí, no quiero más osos ni toros.

Al cap devall d’aquella serra se troba lo poble de Nuris, dominat a mitg-día pêl Saloria, que se veu des de l’arrel, encara ab algunes congestes de néu. Fins a mitg còs, hont li arriban les montanyes vehines, està vestit de pinedes. Aquí lo día 11 de Juliol, en que m’hi ensopego, començan a segar los blats; en La Tor encara hi verdejan; de manera que la cullita d’un any no serveix pera ésser sembrada l’altre, tant temps està lo blat en la terra.

L’endemà arribí a Ainet. Es lo poble hont he vist la fè més fonda y arrelada, les costums més senzilles y patriarcals. Allí se presta (Déu li pach) a acompanyar-me y ensenyar-me lo Pallars lo Dr. Domenjó, catedrátich del Seminari de la Sèu, y conegut poeta y orador. Lo guía que prenèm es un tal Ventura, de berretina musca, ermilla de coll dret y calça curta. Té cinquanta-cinch anys y no-n fà pas gayres que matà un ós en lo bosch de pins davant del poble.

La ribera avall es ben plantada de saules, pollancres, albes, frexes, arbres fruyters a hermoses fileres al costat de verdosos prats. A mitja hora d’Ainet se troba Arahós, galanament asseguda vora lo ríu. Tota la vall té a cada banda montanyes de ferre que li han donat lo nom de vall Ferrera.

Lo ríu de vall Ferrera embranca més avall ab lo de la ribera de Cardós, sóta lo poble de Tirbia, lo més important d’aquelles valls. Son nom vé de Tervía, per encontrar-s’hi los camins de Ferrera y lo de Llaborsí y lo de Cardós.

Per mitg-día lo domina Montesclado, montanya contrafort del Saloria, que té lo poble d’aquell nom en la falda. La esglesia es moderna, com tót lo que hi ha en ella.

VALL DE CARDÓS

La entrada de la vall, per hont passa lo ríu d’aqueix nom, es estreta y s’anomena Forat de Cardós, nom que donan també a una cova qui hi ha a la esquerra del camí, níu d’encantades, segons la gent del poble.

Una hora amunt, entre belles prades y camps, que donan son vello d’or ara meteix a la falç dels segadors, se veu lo poble de Ribera, dominat per un campanar bisantí, ab finestrals gòtichs de gran efecte: algún d’ells està dividit per ayrosa y simpàtica columneta. Lo campanar bisantí d’aqueix edifici, que fóu monestir de templaris, té la gravetat dels de Ripoll y Cuxà y la bellesa dels qui s’axecaren dos segles més tart. Es, sens dupte, dels més bonichs de nostre Pyrinèu.

Surri no té rès de notable. Una cara séva domina la vall, y en una altura vehina apar que hi ha hagut una torra.

Férem nit en Anàs, hont lo millor es la naturalesa. Prades verdoses y fresques y frexedes vorejan lo ríu, y pinedes, abetars y bedollars cobrexen la serra més amunt. A la fundació d’aquest senzill poble va lligada una petita rondalla que pot ésser veritat. En Nibrós, avuy pobres cortals d’Estahón, entre la vall de Cardós y la d’Esterri, hi havía un senyor qui tenía tres filles, que dotà ab tres heretats, que llavors eran tres boschs: Anàs, Estahón y Bonastarre. Aquests punts arribaren a ésser pobles, y ho són los dós encara, mes lo Nibrós desaparegué en un gran terratrèmol.

En Bonastarre, sufragania d’Anàs, hi ha un retaule gòtich d’algún valor y part d’un altre no despreciable; los dos són de la decadencia. Sobre Anàs hi ha dues torres cavades en la roca viva, hont hi caben quatre o sis persones: la una s’anomena Cova de la Boja, per haver-s’hi allotjat, temps enrera, una infeliça qui havía rebut del cap. En la vall hi ha algunes coves axís, de les quals la gent no sab dir rès. Serían d’èpoques primitives?

Lo ríu continua abundós, y la ribera verda y plena d’arbres. Dues hores amunt trencarem a la esquerra, passarem per una font, anomenada del Matrimoni, y atravessarem la serra, plantada de pins y algún abet. La boscuria s’espesseix fins demunt Burgo, poble lo més mal colocat que s’haja vist, dintre un canal per hont una alta montanya se desayga. La rectoría es al mitg de la vessant; de manera que quan vé un temporal lo rector ha de sortir de casa, per l’imminent perill d’ésser xafat en ella; puix ab la ayga del torrental baxan uns enormes palets de riera, grossos com moles de molí, que ells anomenan molars. Tres o quatre se-n podrían portar la rectoría, tal es la llestesa ab que baxan, y un centenar se-n podrían portar lo poble, com un joch de cartes, montanya avall; y no sería extrany que algún día ho sentissem dir.

Derrera Burgo hi ha Llaborre, y sóta Escalarre, digne de visitar-se per son altar major y altre lateral gòtich.

Aquests tres últims pobles pertanyen ja a la vall d’Aneu.

ESTERRI

Sa capital es poble modern, assegut en un plà d’una hora y mitja de llarch, y un quart, segons los endrets, o mitja hora, d’ample; es vert y hermós; té més prats hont péxer ses nombroses ramades, que camps de conrèu; vora Escalarre hi ha un fener anomenat Prats del Comte. D’arbres no n’hi ha tants com n’hi caldrían, mes encara n’hi ha pera aconhortar-se-n. Aquell plà sembla haver estat un immens górch del ríu Noguera, que ell meteix ha anat omplint de terra ab temps y paciencia, tornant-lo de górch en estany, d’estany en ayga moll, y d’ayga moll en conrèu. Al hivern encara tót allò brolla y remintola d’ayga, com si la plana se recordés d’haver estat un estany. Lo temple d’Esterri era esglesia de convent, com la capella de Santa María, situada davant d’Escalarre.

Sant Pere, capella que està sóta lo castell de Valencia o de Pallars, era la antiga parroquial d’Esterri, y les ja velles cases del costat fóren les primeres del poble. Al nort de Sant Pere, també sóta lo castell, que-l domina per la banda de ponent, hi ha uns verdosos y freschs pradells que s’anomenan Clot de Gaines, y se regan tóts ab la ayga del Noguera. Per aquells fondals passava lo camí d’Aràn, des de la altra part del ríu, passant a aquesta per un pont, prop de la torra de Port Aràn, que es esberlada de dalt a baix com per un llamp. La roca viva en que sèu està segada al séu voltant, de manera que hi havía fosso, y, segons la gent del pahís, contrafosso. Demunt hi havía una altra torra o castell en l’anomenat serrat de la Torra o serrat de Port Aràn. Lo castell de Pallars era verament formidable, a judicar per lo poch que-n resta. Son perímetre es gran, quedant-ne grosses parets, una cisterna o presó fonda y poca cosa més.

Se troban per allí pedres arrodonides, bales primitives, que se tirarían pêls matacans y per un forat fet arràn de terra en lo troç de la muralla que queda, hont se-n vèu una entravessada.

Allò es un níu d’àligues espatllat per un temporal d’hivern; d’aquell casal de nostres antigues glories no-n quedan més que pedres escampades, entre les quals torna a sortir la roca viva, que va esquexant y llevant-se aqueix vestit que li serví pera una estona.

Un gessamí florit que trobí entafurant-me entre les ruines (n’envií un brot a nostre gran poeta Aguiló) fóu una góta de balsem per al méu cor trist y adolorit, recordant-me que no tot hi ha mort. En efecte: de la plèyade de guerrers, comtes y hèroes que tingué per breçol lo castell de Pallars, no tót ha mort en los llibres ni en la memoria d’aquells pobles. Exos y aquells vos parlaràn ab gran entusiasme de Sant Dot, bisbe de la Sèu, nascut dels comtes de Pallars en aquell castell memorable; y la tradició, que ha oblidat los cavallers y dames, les guerres y torneigs, recorda que anava cada día lo sant a apendre de lletra a Sant Esteve, convent que ha desaparegut, y que estava a la altra banda del Noguera, aprop de Port Aràn.

No en tótes les ruines trobarem exa flor de gessamí.

Lo castell de Pallars era lo formidable centre d’un estudiat sistema de torres y forts que dominavan tót aqueix pahís. Quedan apuntats més amunt los de Port Aràn y del serrat de la Torra, que lo defensavan per llevant. Des de allí se veu lo campanar de Sorpe, que era fortificat. Sorpe se comunicava ab Castellasso, aquest ab la primera y segona torre de Borent, y la segona ab la d’Aloí, ultim poble de la ribera d’Espanya. Al mitg-día tenía les torres d’Isabarre, habitació dels barons de Batella; la torra de Burgo, que està ab la de Roca Blanca davant lo Mall de Rotlàn; aquesta se comunicava ab lo Pont de la Torra y aquella ab la Torra d’Escaló.

Sóta lo castell un repèu de la serra s’avança cap a mitg-jorn, dominat per ell y dominant ell meteix la vall, y sobre tot lo poble d’Esterri: se-n díu lo serrat de Simboi o de les Forques. Des d’allí prenían possessió de la vall los comtes de Pallars, fins que s’extingí tan ilustre prosapia; allí juravan respectar los furs del pahís, davant lo llibre que com un rich tresor se conserva en la Casa de la Vila. Lo comte havía d’estrenar aquell día una capa, que restava depositada a casa del notari Sanci.

Davant la casa del dit notari, que encara se conserva, hi ha la casa del duch, que es cremada fà poch, y sols ne quedan dos porxes, que ara s’han tapat ab una paret. Del pilar que sostenía los dos archs, que es de pedra y calç, ne diuen encara lo pilar del Comte.

Al costat del castell de Pallars o de Valencia díu que hi havía lo poble d’aquest nom, que se trelladà en època més moderna al punt hont es ara.

La tradició conserva lo recort de dos o tres altres pobles que han desaparegut en aquella vall. Sant Quirch de Rosé estava en l’endret d’aquest nom entre los pobles de Son y Jou: una peste l’assolà y dexà desert, no quedant més que una vella, que dexà aquells prats y bosch a Esterri, únichs que tenen encara de comú los habitants d’aquesta vila. En Port Aràn diuen que hi havía també un poble, que quedà derruit, no se sab com, restant lo conrèu dels vilatjans d’Esterri.

Arrèu era un poble que, com tants altres de les valls pyrinenques, fóu arrasat y esborrat per una allàu o esllaviçada de néu. La poca gent que-n sortí viva reféu lo poble un xich més avall, en un endret més abrigat de aquelles espantoses torrentades. Més amunt, vers lo port de la Bona Ayga, cada any hi cauen llamps, y sóta ses immenses onades de terra solidificades hi ha més d’un pobre viatger enterrat.

Part d’amunt del castellet y la torra de Port Aràn hi ha un córrech fósch, de gran fondaria, plè d’arbres y rochs; lo camí l’atravessa y s’anomena Torrent de Port Aràn. Allí, en mitg de tempestat, la fantasía popular veu un cavaller de foch y visions extranyes.

Isabarre està una hora amunt d’Esterri. Es notable la crèu de plata de les processons, de cinch o sis pams de altura, d’istil gòtich del bon temps, y finament treballada. Hi ha també dos canalobres de plata. Lo temple es sumament interessant: té de gòtich y bisantí; d’aquest ultim istil són uns capets que surten en la fatxada, un parell de filades de pedra de bonich efecte y un sepulcre de gran antiguitat que serveix de sient al costat de la porta. En ell hi ha una figura de lleó. Dintre lo temple hi ha, a mà esquerra, un altar gòtich de gran bellesa, y en ell una imatge bisantina de la Verge, d’hermosíssima forma y de gran devoció.

D’Isabarre a Borent hi ha mitja hora. No hi ha rès de particular, sinó un finestral gòtich en una casa y petits recorts pera l’artista en altres. La portalada de la esglesia es com tótes les de la vall d’Aneu, exceptuada la d’Isil. Lo castell d’Arrèu es una gran casa espitllerada, ben conservada encara. Allí posava lo duch de Medinaceli, qui apadrinà una noya de la casa, dexant-li la primia que cobrava dels tres pobles, Isabarre, Morèn y Sorpe. Exa noya se casà ab l’herèu de Presso de Burgo, y una filla seva portà a la casa Carrera de Borent lo dret de cobrar la primia, que ha durat fins fà poch temps.

Aquí fóu desterrada per sa metexa familia una gran senyora espanyola que havía donat que dir a la gent. Havent reincidit, fóu desterrada a Salau, poble francès de la altra banda del Pyrinèu, hont fundà un temple, prop del qual hi ha una pedra ab la data de 1056. Allí fundà un convent de monges, en que morí.

Se conta aquí també que, havent entès lo Duch que una filla seva estava en males relacions ab un moro anomenat Almançor, féu bastir una torra ab parets de dos metres de gruix, tancant-la dintre ses cambres, que sols rebían la llum del zenit. Li donà una cambrera pera cuydar-la, y ja no pogué veure a ningú més. Encara se-n díu la Torre de la Minyona.

Lo camí de Borent a Isil es verament hermosissim: camps, prades, herbes, arbres, torrents y cascades l’embellexen per tótes bandes.

La esglesia dels templaris es notabilíssima, d’una sola nau bisantina, elevadíssima, que se desprengué fà alguns anys, essent reparada ab taulons de fusta. Los altars laterals estàn posats entre-ls dos renchs de columnes que arrencan llises des de terra fins a la paret del temple, sostenint la teulada los archs botants que se veuen des de dintre.

L’altar major y-ls dos laterals, únichs que se conservan, son gòtichs del ultim temps y estàn a la intemperie.

Tót lo d’aquest edifici es rústech y fort com los monjos cavallers que lo fundaren. La fàbrica, en part es de pedra, y-ls revoltons de sóta la barbacana són d’un bonich istil. Paret amunt surten alguns hermosos capets, com pera aguaytar, ab agrahiment, los pochs viatgers y devots que visitan aquell temple, alguna hora tan concorregut.

Se conservan los troços de dues sepultures iguals a dues que se-n veuen a una y altra banda del portal de la esglesia d’Alòs.

ALOS

Poble que es a una hora més amunt d’Isil.

Lo temple, com la portalada, y tót lo de fora, es bisantí; a dins, tót es nòu.

En lo poble hi ha la gran casa d’Arnalot, més conegut pêl nom de Tort, que es provablement lo mercader de bestiar més rich de Catalunya. Ell fà anar bé o malament les fires d’aquell cantó de provincia, segons ven o compra, y té un sens fí de ramades y heretats; es molt estimat dels pobres, y apar que no posa fills al món sinó pera donar-los a la esglesia.

Sortint d’Alòs pêl camí de Montgarre, no se dexa may, en cinch hores de camí, la riba del Noguera, que es fresca y hermosa, com cap altra n’hi haja. Les montanyes de la dreta són les de la frontera d’Espanya, y-ls herbeys començan al cim y baxan com domaços verts fins al Noguera, que murmureja y rondina anguilejant per aquelles prades, y trona per aquells górchs d’aygues blaves y pures com aquell cel. A la esquerra es tót bosch des de Alòs a Montgarre, d’ayrosos abets y pins (n’hi ha de roigs), bedolls, moxeres, mates y verdor. A la dreta se veuen blanques congestes clapejant la verdosa y llisa cordillera.

A una hora y mitja del camí part d’avall de la Molina dels francesos, hi ha les ruines quasi esborrades del convent de Santa Eularia. La gent del pahís crèu que hi ha enterrades grans galeríes, y sobre tót grans tresors. Uns esterrissenchs que hi cavaren sense profit uns quants díes (m’ho contava un d’ells metexos) trobaren reconades de caragols y petxines, y, creyent que eran dobles de quatre emmagicades, enviaren a cercar, pera desencantar-les y tornar-les a son propi ser, una dona sonàmbula o dormidora, com díu lo poble, que no hi arribà a anar. La expedició acabà malament; puix, segons la gent d’Esterri, los sortiren unes grosses mósques o tabachs, que-ls perseguiren fins a Alòs, embestint al principal d’ells, un tal Casanya, que morí, en efecte, als tres díes. Altres diuen que-ls sortiren uns demoniots petits, llestos, que-ls deyan en francès: Que voulez vous? que voulez vous?

Prenèu d’axò lo que vullgàu, mes no dexa d’ésser curiós veure com se va texint en nostres montanyes la llegenda de la Etat Mitjana, que se va destexint a la marina, per la eterna Penelope de la humanitat.

L’endemà, en companyía d’espanyols y francesos, cantarem ab tot lo fervor de nostre cor, davant la Verge de Montgarre, sos hermosos goigs:

Puix senyora anomenada

de Montgarre ésser volèu,

siàu-nos sempre advocada,

reyna del mont Pyrinèu.

Lo plà de Beret es l’herbey més gran d’aquexes montanyes: té dues hores de llarch y una d’ample. Lo forman dues grans montanyes, llises y verdes, clapades per molts pochs penyals ymolt bestiar. No es cap raresa que hi pasturen 60,000 caps en bon temps, que allí no dura gayre.

Allí naxen, a un quart de distancia, lo Noguera y lo Garona, quals noms són anagrama l’un del altre, y quals cursos seguexen direccions totalment oposades, com si se tinguessen pôr. L’ull del segón es mólt visitat pêls francesos, que retreuen la promesa d’aquell qui volía fer un pont de plata al Garona, bastant-li pera axò tres napoleons. Naix abundosament sóta una roca y forma davant un gran viot.

A cosa d’un quart a mitg-día se veu, plana avall, fondres un torrental, y ficar-se, com lo Guadiana, sóta terra, pera ressortir, més avall, sóta un serrat d’entranyes de marbre. Son llit y la misteriosa y accidentada volta que lo cobreix blanquejan, hermosament brunyits per la ayga, en la nit dels segles. Lo ríu se dexa veure un moment en tan rica y esculpturada finestra, y vergonyós torna a entrar en aquella tan bonica com extranya cova de fades, féta y compartida en diversos estatges y branques. Es un gran torrent lo que surt allí y allí s’endinza murmurejant, y lo marbre es blanquissim, ab ditades o tintes negrenques. Lo brunyit y lluhentor que li donà la naturalesa es digne de la mà del Esculptor diví.

Duescentes passes més avall se veu la vall d’Aràn.

L’APLECH DE MONTGARRE

Carta a Mossèn Jaume Collell.

Carissim Jaume: Día de doble festa ha sigut per mi lo de la Assumpció que acabo de passar en est devot Santuari, desconegut per mólts catalans, y quasi bé sostingut pêls francesos; y no puch dexar de dir-te-n quatre móts.

Montagarre està situat entre la vall d’Aràn y la d’Arèu. Es continuació del plà de Beret, hont solen péxer a últims de la primavera 60,000 caps de bestiar, y més notable encara per donar naxement al Garona y al Noguera, que, separant-se en son breçol, se-n van a regar tan distints pahisos. Aquest conduheix al ermitatge y al poble de Montgarre, lo més alterós del Pyrinèu. Poques ermites conech més ben situades; prats de color d’esmeragda y blats encara verts com ells la voltan per tóts cantons, fins a les pinedes que baxan des del cim de les dues branques de serra que l’abrigan per nort y mitg-día.

Entre dotze y una de la tarda d’ahir començaren a veure-s baxar dels ports la gent de la altra banda del Pyrinèu, que són los qui quasi per complert fan l’aplech. Los pastors se cobrexen lo cap ab un com solidèu de drap blau, que adornan devegades ab un brót d’herba; vestexen tricot blanquinós ab ribet negre y duhen esclops ab una enorme punta cap amunt. Los pagesos van ab trajo de burell o blau, des de la boyna fins als amples pantalons; portan sabates grosses y ben ferrades, y un bastó llarguissim, que saben rebatre quan los convé. Algunes berretines vermellejan entre les boynes y-ls casquets, y entre elles alguna de llarguíssima plegada ab dos dobles al cim del cap.

Les dones van vestides ab robes virolades, com en tót pahís senzill, y les franceses se distingexen de les espanyoles pêl mocador enrotllat al cap a manera de capsana. Les de Mamalé usan un trajo verament d’Etat Mitjana; vestit negrench y esporret ab devantal groch, nuhat ab llargues y amples cintes de la metexa color, corbata senzilla, blanquinosa y florejada, una caputxeta molt petita al cap, que-ls cau poch més avall del coll, y demunt una especie de cofia vermella. Les dones comparexen ab lo cistell al braç; los hòmens duhen la berena penjada al bastó.

De bona arribada van a visitar sa virginal patrona, y després al reverent administrador, qui-ls reb a la porta de la rectoría davant una taula coberta ab un drap vermell. Qui li encomana una missa, qui li dóna una almoyna pera la Verge, un li fà ofrena d’un gros formatge (n’hi he vist pesar de 29 lliures), l’altre una ovella o un crestó que mena a remolch per una banya. Per cada almoyna se-ls dóna una mesura de ví, present que a algú li semblarà extrany, no sabent que venen de passar lo port per llarch y dolent camí, en lo fort de la estiuada.

Se cantan després les vespres solemnement y se va a acompanyar la Verge per aquella vall hermosa, mostrant-la als pastors y pagesos, que s’hi encomanan; als boschs, que l’ombrejan; als prats, que reflorexen pera oferir-li millor catifa; a les montanyes verdes y al cel asserenat. Com ressona de pineda en pineda l’hymne Ave Maris Stella! Com responen lo ríu y la boscuria ab ses remors, los aucells ab sos càntichs y la naturalesa tóta ab batements d’alegría, com si li tornàs a exir lo sol! La santa imatge visita lo padró hont fà segles un bou la descobrí, y s’entorna en triomf a la capella.

A la nit a les dones se-ls permet, a falta de cambres, quedar-se en lo temple, que fan ressonar fins a altes hores ab hymnes y càntichs a la Reyna dels Ángels. Moltes passan la nit en oració, adorant sovint una imatge de la Verge que se dexa vora lo presbiteri, pujant a genollons a ses plantes des del cancell de la porta forana.

A trench d’alba se díu missa, combregant en ella quasi tot-hòm, y, com un exàm d’abelles al sortir en aquella hora del rusch, se-n van, quiscú per son cantó, girant-se encara des de les serres pera despedir-se una vegada més de sa patrona de Montgarre, que no veuràn fins al any que vé.

Jo, encara que no me-n sé anar, no trigaré a despedirme-n també; mes, hi tornaré l’any que vé? Podré tornar-hi may més? No ho sé; mes lo cor me díu que tornaré a veure a aquells fervorosos pagesos y pastors del cor del Pyrinèu, sinó en l’aplech de Montgarre, que dura sols un dia, en altre gloriós aplech que no ha d’acabar-se may, a les plantes, no de la imatge, sinó de la vera, única sobirana Reyna dels Ángels y dels hómens.

No obstant de que ma carta llargueja, no vullch dexar de contar-te un cas que he sabut del Reverent Rector d’aquest Santuari. Día de Sant Tomás de 1808, uns paquetayres havían fet nit a Montgarre. De bon matí sentiren tocar a missa; uns tenían són, altres jugavan y bevían; de divuyt que eran, quatre solament assistiren al sant sacrifici. Una estona després sortiren pera anar a passar lo port d’Orla, quan cau de la montanya de mà esquerra un sobrenéu o esllaviçada de néu, que-ls colgà y ofegà a tóts, menys los quatre afortunats que havían anat a missa.

Altres coses te contaría d’est Santuari; mes, com veus, lo paper m’escasseja y’l temps també. Teu en Jesús y María

Jacinto .

Montgarre 15 d’Agost de 1883.

LA ROMERIA ESPANYOLA

I

Amitja matinada del sospirat día 10 d’Octubre, com s’havía prefixat, llevarem ancles pera empendre lo romiatge, saludant a nostres amichs y coneguts que a estols y a llargues fileres per tótes les vores del moll nos guaytavan, agitant en l’ayre los mocadors blanchs y bellugosos com les ales de les gavines que a nostre entorn volatejavan. L’illustrissim senyor Bisbe de Osca, dignissim president de la peregrinació, entonà la Salve, y tot seguit l’Ave Maris Stella, que cantarem tóts y férem ressonar pêl cel ab tot l’entusiasme y la fè de nostres cors, casualment al passar per davant la capella de la antiga Verge del Port, tan oblidada avuy com venerada y visitada dels barcelonins en lo temps de nostra grandesa.

Anarem virant y allunyant-nos de la terra estimada, lo Montjuich anà abaxant sa marletada cresta, y la cordillera del Tibidabo anà apetitant-se a les plantes del Montseny y Montserrat, que hores y hores després se perderen també entre lo bromeig y la calitja de la tarda. Per més que un haja tingut cent vegades de dexar exes platges amigues, sempre dol haver-se-n de despedir, encara que sía per pochs díes; mes en aquest viatge, en que una altra patria nos espera part d’allà de les aygues, com derrera la Mar Roja la terra de promissió, una patria que es la de tóts, qual nom tóta la vida des del breçol tením escrit al cor ab lo nom dolcissim de la nostra, confesso que lo comiat de les montanyes que-ns vegeren nàxer no es de molt tan dolorosa. Amichs dexàm en exa platja y altres amichs nos esperan en aquella; aquí se quedan nostres germans y altres germans de la metexa fè allí nos cridan; aquí dexàm nostres pares, y allà, ab los braços oberts, nos espera lo pare de tóts los catòlichs, lo gran Lleó XIII, successor dels Apòstols y representant de Jesucrist en la terra.

L’endemà a punta de día uns quants jóvens sacerdots mallorquins, que en distingit aplech nos acompanyavan en la devota peregrinació, entonaren L’Aubada, preciosa lletra de nostre bon amich en Mariàn Aguiló, posada en música per l’aplaudit compositor Tortell, autor de varies delicadíssimes peces d’istil relligiós molt cantades pèls seminaristes de Palma. La que tinguerem lo gust de conèxer es una verdadera melodía matinal, rica y dolçament lligada a les bellíssimes estrofes dedicades a la estrella de la auba.

A entrada de fósch del meteix día atravessarem l’estret de Bonifaci, contemplant a la claror de la lluna los descarnats paysatges de Còrcega y de Cerdenya, que, vistos més de lluny, ja-ns havían entretingut tóta la tarda.

L’endemà, día 12 d’Octubre, la costa italiana se presentà als nostres ulls illuminada per les primeres llums de la matinada, sóta un cel blavench y serè com lo de Càdiz y Sevilla; no tan riallers nos reberen sos fills, qui, ab rahó o sense rahó, nos tingueren tres díes a les portes de Civitavecchia sense dexar-nos-hi entrar. Fortes pluges y ventades, y fins un petit temporal, nos hi esperavan; mes tot ho hem passat, gracies a Déu, ab cristiana resignació, passant lo temps, com en lo decurs del viatge, ohint la santa missa, resant trisagis y parts de rosari y contemplant, com Moysès, les montanyes del pahís hont no podíam arribar.

Ara ja tením llivertat de saltar en terra y no deurèm trigar a fer-ho, perquè molts pelegrins ja estàn ab la maleta als dits y un estol de llanxes nos espera sóta la escala del vapor.

Port de Civitavecchia, 15 d’Octubre.

II

Día eternalment memorable serà pera tóts y cada un dels pelegrins espanyols lo del dijous 17 d’Octubre.

A les vuyt del matí la major part d’ells reberen ab tota devoció lo Pà Eucarístich de mans del Emm. Cardenal Borroméu, després d’ohir la séva missa en lo meteix altar de la Càtedra de Sant Pere.

L’illustrissim senyor Bisbe d’Urgell, que tantes proves d’afecte nos ha donat, després de dirigir-nos la séva sagrada paraula, nos acompanyà, cantant lo Miserere, al sepulcre de Pius IX, ahont, de genolls en terra, resarem un De profundis, que provablement servirà més pera nostres ànimes que pera la séva immaculada.

Dues hores després, passant per la porta de bronze, nos dirigirem per les escales del Vaticà vers la Sala Ducal, destinada a la audiencia pontificia.

A dos quarts d’una, rodejat de cardenals, arquebisbes y bisbes, vegerem entrar a Nostre Santissim Pare Lleó XIII, fent ressaltar la blancor de sa sotana y de sos cabells les vestidures morades y vermelles episcopals y cardenalicies. Nos dirigí una mirada paternal y s’assegué en un senzillissim trono sóta un dosser de domàs vermell. Nostre dignissim president, lo senyor Bisbe de Osca, li dirigí en nom de tóts un afectuós discurs recordant-li nostres antigues glories relligioses y oferint-lil’òbol de nostra amor filial.

Després de la lectura del discurs s’axecà Sa Santetat, y ab front serè y ab la mitja rialla als llavis, acompassadament, pera que lo sentissem y entenguessem, nos dirigí un discurs en italià.

Donada la benedicció apostòlica a aquella imponent audiencia y rebuts los homenatges y ofertes dels delegats de mólts bisbes d’Espanya, Sa Santetat se dignà baxar humilment entre nosaltres, tenint per cada hú una expressió amorosa, una mitja rialla, donant-nos a besar sa mà sagrada y encenent nostres cors en amor a Jesucrist y a la Santa Esglesia.

Alguns li demanaren en particular la benedicció pera sa familia o pera sos pobles, altres lo saludavan ab expressions d’entusiasme, y los qui no sabían trobar en tanta emoció les degudes paraules pera dirigir-se-li, li parlavan ab llàgrimes de goig y satisfacció com may ne rajaren de nostres ulls.

Verament semblava lo bon pastor del Evangeli afalagant ses ovelletes, tot pexent-los la herba dolcíssima de la celestial doctrina. Anyells del remat de Jesús que-ns hem vist una estona entre sos braços: abans hem de donar de góta en góta la sanch de nostres venes que dexar evaporar aqueix afecte de nostre cor; primer hem de donar la vida, que sortir ni una hora ni un instant de tan deliciosos pasturatges, pera assaborir les emmetzinades herbes del vici y del error.

Lo dissapte 19 d’Octubre nos fóu novamet concedida la honor d’ésser admesos en la sobirana presencia del Summum Pontífice en una de les galeríes del Vaticà.

Pera que tóts nosaltres, del primer al derrer, tinguessem la sort de veure-l a plaher y besar-li la mà, nos féren colocar per diòcesis a lo llarch d’aquell artístich y ben ornat corredor.

Agenollats en terra l’esperavam, cada un en son lloch, y Ell benehint-nos, preguntant-nos, exhortant-nos y entretenint-se ab tóts, anava proseguint sa vía, començant pêl primer de la dreta y acabant per l’ultim de la esquerra.

A tóts se-ns donà un petit opuscle en que estavan reproduhits lo discurs que pronuncià lo senyor Bisbe de Osca en l’anterior recibiment y la resposta que meresqué de Sa Santetat Lleó XIII. Als conductors del pelegrinatge se-ls entregà una medalla de plata. Voltada la galeria, lo Summum Pontífice se despedí de la multitut donant-li una solemne benedicció.

Roma, 21 d’Octubre de 1878.

__________

RECORTS DE LA COSTA D’AFRICA

NOTES D’UNA CARTERA DE VIATGE

La sortida, 5 de Març de 1883

A l sortir de Barcelona, la montanya de Montjuich sembla una proa immensa que talla les onades cap a llevant, com ha dit un gran poeta; mes, com ses companyes, Sant Pere Màrtyr, lo Tibidabo y Montalegre, se va apetitant a cada rodada del hèlice, dexant veure les veres montanyes. Montjuich sembla tót seguit abaxar-se, abaxar-se y pendre la forma d’una barca de pescadors anclada per una nit en exa costa, níu d’àligues de nostra marina, una llanxa penjada en los vaxells del alt port d’exes serres; y les que a Barcelona rodejan semblan petits rebolls al costat del roure, petites arrels de nostres cordilleres que van a perdre-s en la mar.

Montseny se dexa veure cada punt més y més coronat, com lo vell patriarca, de sa cabellera d’argent, que baxa espatlles avall, y son company Montserrat axeca ab sos cent braços de tità lo trono de nostra reyna y patrona pera que benehesca exes terres y exes mars, exes montanyes y exes valls d’hont lo català trau la força y los esplets; exos boschs hont se tallan los arbres mestres de nostres naus y les jàceres de nostres fàbriques; y exos pobles que blanquejan a la derrera llum del sol, com voladuries de todons que van a jóch.

Benehíu-me també a mi, hermosa Reyna de la terra que més estimo; benehíu mos companys de viatge, mentres jo us saludo del intim del méu cor ab l’Ave maris Stella.

6 de Març

Al passar davant de Montgó, que, com un sentinella avançat guayta lo cap de Sant Antoni y lo gólf de Valencia, surt lo sol per entre les montanyes d’Ibiça, que són forcades, formant dues puntes agudes y dues altres montanyes més planes. Semblan los maciços marlets d’una ciutat enfonzada.

Montgó es verament imponent: es alt y d’ampla tossa, que sembla més estreta mirant-lo des de mitg-día; una de ses arrels fórma lo cap de Sant Antoni. A banda de ponent té Denia, blanca y hermosa, com una mora que, banyant sos peus en la ona del Mediterrà, s’hagués quedat aquí sorpresa per la host victoriosa del rey en Jaume.

Algún poble rival de Xavia, que està a la altra banda de la montanya, havía inventat la malèvola rondalla següent:

Denia y les poblacions del peu de Montgó se disputavan en altre temps exa soperba montanya. Los de Xavia, pera atraure-la millor, la lligaren ab una gran soga, que anavan estirant ab tóta llur força. Estiraren tant y tant, que se-ls trencà la soga; y com llavors seguía de cada cap sense destorb, cregueren que era talment la montanya que seguía.

Mirada des de Denia sembla acabar en forma de tall de destral. No cal dir que, com tótes les montanyes de la costa, està molt faltada d’arbres y vegetació. En Les Planes, repèu del Montgó que forma lo Cap de Sant Antoni, en altre temps hi vivían ermitans gerònims fins al nombre de dotze, com en nostre Montserrat. Encara se poden veure ses coves solitaries; mes són ruschs d’hont les abelles han fugit.

Les montanyes Aitana y Puig Campana són blanques de néu fins de mitg en amunt, lo meteix que les que forman l’amfiteatre al centre del qual sèu també, vora la platja, Altea. En la més alta, que es Aitana, la néu hi està llisa com a Puigmal y Montseny en les més fredes hivernades; més la néu sols es sa corona, a lo més son capell; son vestit es de llum daurada de mitg-día, de veres onades de claror que hi rodolan entre lo blau clar del cel y lo blau fósch de la mar. Més enllà se veu Benidorm, y Alacant ab prou feynes s’ovira, per quedar amagat derrera les ones, tant lluny ne passàm.

Passant, una estona després, per davant del hermós palmar d’Elx, D. Climent Miralles, un dels nostres companys de viatge, me contà esta tradició:

Estant-se un cavaller anomenat Francisco Cantó passejant per la platja de Tamarit, vora Santa Pola, o, segons altra versió, estant de sentinella en la torre del Pinet, que domina tóta aquella costa, vegé aparèxer sobre les aygues y arribar una blanquinosa barca sense rems ni timó. La anà a veure y trobà en ella una arqueta, demunt de la qual hi havía àngels pintats; y dintre, sóta un rètol que deya Só per Elx, hi havía una hermosa imatge de Nostra Senyora de la Assumpció y un llibre ab les cobles que se cantan en la funció que des de llavors lo poble li dedica los díes 14 y 15 d’Agost de cada any.

En devota processó anà tóta la gent del poble a cercar la miraculosa imatge en la vehina platja, que pera ebre-la s’adornà de lliris blanchs, que tornan a florir cada any los díes en que la reyna de les flors trepitja per primera vegada aquella hermosa riba.

Hermosos noms catalans se barrejan ab los moros en la nomenclatura dels pobles y punts notables de la costa des de Vilajoyosa y Mont Ifac, més conegut per Gibraltaret (per ésser imatge, encara que humil, de Gibraltar), fins a Santa Pola, Cap Roig y Sant Pere del Pinetar, més enllà del endret d’Oriola (1).

Illa Grossa (sic) sería lo magnífich punt final del domini de nostra llenga en lo litoral de ponent, si no hi hagués més enllà Capnegre, poble situat entre Cap de Palos y Mar Menor y l’illot Escombrera, que, pera fer nosa als barcos, està mal clavat davant meteix de la ciutat de Cartagena, com un guarda-rodes davant d’una porta. Illa Grossa, segons d’hont se mira, pren la figura d’un dofí de cap gros, com nos los pintan los antichs, que neda rumbós cap a ponent. En ella no hi ha més habitants que conills, gavines y aucells de mar, que poden fer-hi níu sense gayre pôr de perdre la niuada, com en nostres costes.

Derrera la Illa Grossa s’extén la Mar Menor, estany immens que comunica ab la mar, en benefici dels pescadors, qui-n trauen les palles llargues, y en perjudici dels pobres pexos que s’hi troban presoners, pagant cara la curiositat de ficar-se en un carrer sense sortida.

Part d’allà vénen les illes Hormigas del Cap de Palos, que semblan continuació de la costa.

En la punta de Cap de Gata, prop d’Almería, se vèu una gran taca guixosa, que ha donat al promontori lo nom de Punta de Vela Blanca. Contan que en la època del combat de Trafalgar la esquadra inglesa, passant per allí, una nit de lluna, la prengué per una vela veritable y li envià dèu o dotze canonades, fins que, venint lo día, vegé que no era més que una roca.

Abans que la Punta de Vela Blanca, hem vist dues oviradores montanyes, vehines de la costa, anomenades Los Frailes, y abans que aquexes ha passat per davant nostre un tossal escapsat y planer en forma de taula de gegants, nomenat Mesa de Roldàn.

D’ells, donchs, nos acaba de contar un pilot andalús aquexa rondalleta, que, petita com es, per referir-se a nostre inoblidable don Jaume, no volèm dexar al tinter.

A Serra Callosa, d’Alacant, hi hagué un convent de frares menors, que se dedicavan ab gran fruyt a convertir a nostra santa relligió los fills de Mahoma. Lo Conqueridor n’hagué esment, y, cridant a sa tenda lo pare guardià, li digué que li demanàs la mercè que volgués pera son convent. Lo pobre relligiós li respongué que se tindría per molt ben pagat si li donàs tela pera fer unes tovalles pera una taula y drap pera vestir dos frares. «Vos ho concedesch,—digué don Jaume,—ab tal que los dos frares no sían los del Cap de Gata y la taula no sía la de Rotlàn.»

La maravellosa llegenda del Hèrcules de la Etat Mitjana, que se troba en tótes les valls del Pyrinèu, des de Massanet de Cabrenys fins a Roncesvalls, rebróta en les vores del Mediterrà, hont ha donat nom també al Cabezo de Roldàn, que he vist no sé hont; al Monte Roldàn, que s’axeca a ponent de Cartagena, demunt la illeta de Las Palomas, y en la Coltellada de Rotlàn, que es una gran fesa o portella, oberta en forma de rodera d’un carro colossal, al bell cim d’una montanya.

Bad í a de Càdiz, 8 de Març

La Càdiz de mos recorts es més hermosa que la que avuy se-ns ha aparegut venint del Estret a punta de día. Lo cel estava boyrós y no-ns ha dexat gosar de sa singular hermosura. En díes serens, quan un s’hi acosta, li sembla que veu sortir de les aygues una ciutat encantada, féta de marbres blanchs, o de borrallons de néu congelats, en rengles de cases y palàus, de miradors, torres, torretes y campanars que alçan lo front cel amunt qui més pot, desafiant la enlayrada torre de Tavira, la cúpola y los campanars de la Sèu, coronats de lluhenta mitja-taronja.

10 de Març

Sortida de Càdiz, al clarejar. A les onze hem arribat davant del Cap Espartel, y costejant hem anat acostantnos a Tànger. La costa es de les més hermoses del món, verda com una esmaragda en algún punt, emboscada en altres, y en pochs cultivada. La etzevara y la figuera de moro donan caràcter tropical a aquella vegetació.

A dos quarts de dotze anclavam en lo port de Tànger. ¡Que blanca y hermosa se presenta des d’ allí la ciutat, mal recolzada en la petita montanya que en semicercle s’alça vora meteix de la platja! Llevat d’unes quantes cases modernes que s’han interposat entre ella y la mar, cercant la millor vista, tót es nou allí pera lo viatger europèu: lo castell y les cases, los palàus y les barraques de la platja, los campanars y-ls temples; y tót blanqueja com en una mar de llét.

No trigaren a venir-nos a veure quatre moros en dues pobres barques sense timó, com tótes les d’aquell port, veritable imatge d’aquell pahís y d’aquella raça infortunada. Ab ells vingué a veure-ns l’intèrpret Leví, simpàtich juhéu d’uns vint anys, petit y axerit, xerrayre y falaguer. Se-ns mostrà poch amich de sa relligió (ell se deya lliberal) y amich de la nostra, lo meteix que provablement dirà als moros y protestants y a quisvulga que acompanye, pera fer-los plaher, o, millor dit, pera fer-los caure los quartos més de bon grat. Sía com se vulga, nos serví admirablement.

TÁNGER

Pochs àrabes vegerem remar en llurs esmoxtades barques, y en cambi ne vegerem mólts mitg ageguts en lo sorral de la platja, mirant arribar les ones y la gent sense fer-ne altre estat, ni sortir d’aquella extranya somnolencia que domina los algún día terribles fills del Profeta. En aquesta desfeynada posició ne vegerem a dotzenes pujant a la Fonda Continental, sobre tót a la porta y amunt y avall del carrer, davant la casa del Santó d’Aixam, que, tal volta per nostre bé, no poguerem veure. En les finestres se veuen cares jóvens y fins hermoses; més fora de casa sols se veuen vells esclaus afilerats y asseguts a terra, com extranya guardia d’honor, a una y altra banda del portal. Diuen que està casat ab una inglesa, qui abans d’emmadirar-se li féu prometre que no pendría cap més dona. Ell li prometé; mes, recordant tal vegada l’adagi de que «lo prometre no fà pobre», y aquell altre: «lo promès es una veta que tot estirant se peta», ara ja-n torna a tenir una trentena. Extranya santedat aquexa, y més extrany y degradat lo poble que s’hi avé, ho aplaudeix y ho venera. Axís equivocan també la idea del pecat; qualsevol cançonería la tenen per tal, com lo dexar-se retratar les dones, lo dexar veure la cara, etc., y en cambi no tenen per pecat lo que ho es segons la lley de Déu, ni lo que ho es segons la lley natural.

Per tót portier o cortina portalera, los cafès tenen a la porta un filat d’amplies malles y de fil prim, que no pot aturar les mosques ni la vista dels qui passan pêl carrer, ni la claror, ni rès. A dintre posan la taça sobre un mal tamboret o escambell, y arreconats a la paret passan enrahonant hores y hores. Entrarem en un, sols pera veure una cobla de músichs del pahís. Aquests estavan asseguts a terra fent una rodona. Lo més vell, de nas corbo y de cara venerable, tocava un violí semblant als nostres; altres dos tocavan bandurries, l’un polsant-la ab los dits, com se fà ab la guitarra, y l’altre fent plectre d’una ploma; un altre tocava un pandero d’un pam escàs de diametre, y-ls dos restants, a falta d’instrument o d’habilitat, picavan de mans al estil andalús. Tóts cantavan al unissò, los jóvens ab veu més forta, una especie de cançó relligiosa, repetint a cada estrofa la metexa solemnial y devota tonada.

Jo no entenía una paraula d’aquella extranya lamentació; mes sa solemnitat, sa melancolía dolça, son sabor de pobles y de temps antichs se m’imposava y no sabía moure-m d’aprop d’ells. De tóta la música, la popular es la que més parla al méu esperit per sa ingenuitat inspirada y per sa enamoradora senzillesa; mes no recordo que may n’hagués sentida d’altra ab tant gust. Me semblava sentir una tonada de fà mil anys cantada per músichs desenterrats ab llurs instruments mal afinats y polsosos; me semblava sentir la derrera elegía dels barts del mahometisme plorant sobre les tombes dels conqueridors d’Espanya y de mitg món, que s’han amagat sóta la terra avergonyits de sa niçaga, cayguda de les cimes del poder al abím de la miseria. Parexía aquell cant la trista y dolorosa lamentació d’un Geremíes mahometà regant ab llàgrimes les ruines d’aquell poble extraordinari.

Sense parar un moment entonaren alguna altra cançó, amorosa y guerrera; mes sols me quedí ab lo recort de la primera, que encara rodola per mon esperit.

Pujarem a la Alcaçaba, que per la banda del nort domina la població y la petita badía. Una tradició del pahís assegura que fóu ideada pêl meteix arquitecte que féu la Alhambra de Granada. Axò es exagerat, a mon parer; mes encara que no tinga ni de mólt la inspiració y riquesa d’aquexa meravella espanyola, no dexa de tenir-ne lo gust, l’ayre de germanor, la retirança d’època. Per un gran portal, guardat de part de dins y de part de fora pêls ferrenys soldats del pahís, entrarem a un gran pati que en Espanya anomenaríam claustre, d’altes columnes corinties de marbre blanch. Demunt d’exos pilars s’axecan los archs y les voltes àrabes, aquells en joganera retallada silueta, y aquestes en delicadissim cel ras, fet d’agrupacions d’onades que en la Alhambra y en l’Alcàçar de Sevilla són d’or.