Obres complertes. Vol. 7 E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Poesie und Drama
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 269

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

Un recull de poesies melancòliques, de salms tranquils i folklore català. Setè i últim volum de les obres complertes de Jacint Verdaguer, una de les figures més emblemàtiques i importants de la Renaixença catalana. Als seus últims anys, Verdaguer va fer les paus amb la seva pròpia fe i les poesies que es troben en aquest volum tornen a l'espiritualitat dolça de les primeres.-

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Obres complertes. Vol. 7

AB GRAN CURA ORDENADES Y ANOTADES Al Cel. — Eucarístiques. — Flors de María Veus del Bon Pastor

Saga

Obres complertes. Vol. 7

Copyright © 1908, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687514

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

AL CEL

ALS QUI PATEXEN

Appropinquavit regnum coelorum.

Math., 3, 2.

Los qui patíu en esta vall de llàgrimes,

¿per què-n contàu los díes y les hores?

Passaràn vostres penes com un núvol

y aprés vos somriurà amorós y tendre

lo Cel, que es lo somriure del Altissim.

Axecàu-hi los ulls los qui estàu tristos:

allà us espera l’alegría eterna,

allà totes les llàgrimes s’exugan:

la pena es lo preludi de la Gloria.

Malalt que estàs clavat de peus y braços

en lo llit espinós de l’agonía,

mira ses portes d’or. ¿Te semblan llunyes?

Donchs una crèu petita te-n separa.

Los qui estàu desterrats y en captiveri,

miràu allí l’esplèndida sortida,

ahont extén ses ales estrellades

la llivertat dels Angels companyona.

Veníu a reposar sota-ls ombrívols

arbres sagrats que cap hivern esfulla,

los qui us sentíu afadigats y lassos.

Orfens, veníu: allà teníu un Pare.

Los ulls que l’han de veure, ¿per què ploran?

¿Passareu fam y set sobre la terra?

No-n passarèu ja més: d’incorruptible

menjar diví les taules són parades.

Abandonats del món, no us abandona

qui us ha criat: sóu los qui més estima;

de sa amor n’es penyora l’Evangeli.

Pobrets de Jesucrist, que les engrunes

del calaix demanàu de porta en porta,

veníu a alçar los ulls a l’estrellada.

¿Veyèu eix escampall de pedrería?

Es la del mostrador: la gran riquesa,

los munts d’or y de perles són a dintre,

y exa tenda d’atzur es casa vostra.

___________

PRÒLECH

J. M. J.

Vull anar al Cel: per axò n’he escrit aquexos cants d’anyorança. No voldría anar-hi sol: per axò los publico ara y-ls trach a faró, tal vegada sense ser-ne gayre merexedors. Aquí podría acabar lo pròlech d’aquest llibre. Mes digàm-ne alguna cosa més.

No sé quin atractíu té per les criatures lo voliol, aquella cuqueta rodona y vermella que-s posa en los lliris, y més encara en les mates de boix, sobre tot en les altes montanyes. A Cerdanya l’anomenan marguerida, y a Blanes li donan lo poètich nom de gallineta de la Mare de Déu. D’altres insectes los noyets ne fugen ab pôr y ab prou feynes los gosan tocar; al voliol lo cercan entre les fulles, lo cullen com una pedra preciosa y, sense fer-li mal, lo fan servir de joguina. Quan jo era petit, a dotzenes de vegades, ab los altres noys, los anavam a caçar entre-ls lliris del hort, sobre la blancor dels quals semblavan talment rubins. Quan sortosament ne trobavam un, nos lo posavam joyosos a la mà, que ell ab peu llest s’afanyava a recórrer, tantost a la dreta, tantost a la esquerra, tantost de part d’amunt a la cara de la mà, tantost de part de sota. Posavam la mà de dits cap a terra, y ell seguía caminant, caminant; la clohíam, y ell, a les fosques, trescava sense parar un punt. Quan conexíam que-s cançava de fer anar sos peus de mosca, posavam la mà de dits enlayre, y ell, cercant un repèu pera pendre volada, se-n pujava amunt, amunt sempre. Quan era al cap-d’amunt del dit polser, se trobava baix encara, y s’enfilava al índex, y quan arribava al bell cim del índex se-n pujava al dit del cor: allí donava dues o tres voltes, y, no veyent un pujador més alt, s’aturava. Axecava sa closca vermella picada de negre, que-s partía en dues portelles, treya de sota unes aletes petites com dues llentíes y primes com tels de ceba, y, ajudant-li a extendreles ab una bufada, prenía lo vol, mentres nosaltres li deyam: «Voliol, voliol, ensenya-ns lo camí del Cel.»

Axò meteix que jo deya a aqueix simpàtich insecte, abans de sortir del paradís de la infantesa, ¡quantes vegades ho he repetit després en lo llarchy travessós viatge de la vida! ¡Quantes vegades ho he dit a la matinera calandria, al veure-la en les primeres hores dels dies d’istíu enarborar-se com una fletxa tot cantant, com fins a perdre-s de vista! ¡Quantes vegades, en ma curta vida marinera, ho he dit a la àliga de mar, al veure-la encelar-se entre-ls núvols de la tempesta! ¡Quantes voltes ho he dit a les estrelles erradívoles, que, mudant-se de lloch, com díu la gent senzilla, semblan obrir-nos la vía cap amunt ab sa lluminosa estela! ¡Quantes vegades, al ensopegar una d’aquexes poques ànimes angelicals que estàn de pas en lo món, com les orenetes, li he dit al veure-la-n sortir: «Anima, bona ànima, ensenya-m lo camí del Cel!»

A la gran amor que sempre he sentida per ell, com si m’hi atragués un imàn extraordinari, s’han unit, fent-me d’esperó, los desenganys que he rebuts en la terra. Veusaquí l’origen y lo per què d’aquest nou llibre, que es la segona part de les Flors del Calvari, germà d’aquelles aspres quexes y fill d’aquelles penes y dolors. Lo Cel es la corona de la vida atribulada y la única y bella explicació del enigma de les amargors que-s passan en esta vall de llàgrimes. La idea del Cel està íntimament lligada ab la de la crèu, com la conseqüencia a la premisa, com la cullita a la sembra, la flor a la arrel y la aureola de raigs a la testa del màrtyr.

Un día Déu permeté que s’ennuvolàs de cop mon hermós esdevenir; passí penes tan fondes que posaren en perill la meva existencia, y tan llargues, que encara duran, y Déu ajud’ fins que s’acabaràn. No cal pas contar-ho tot: lo tracte que se-m donà sobre la terra m’obligà a cercar refugi en lo Cel, y, pera distraure mon cor y enteniment de les miseries d’ací baix, me posí a contemplar ab les llàgrimes als ulls la sobirana bellesa del palàu de nostre Pare celestial, y, encara que ab lo cor plè de neguit, me posí a cantar com los pelegrins de Terra Santa, que, dexant enrera la mar tempestuosa, los perillosos esculls de Jafa y lo poble d’El-Latrum, plè de llegendes tan poch falagueres com son nom, arriban a la envista de Gerusalèm: M’he alegrat de les paraules que se m’han dites: anirèm a la casa del Senyor. Nostres peus entraràn per tos atris, oh Gerusalèm. Y ¿còm no cantar, ovirant més d’aprop la sortida d’aquest desterro y la entrada en un sejorn hont lo neguit es desconegut? ¿Còm no cantar, tenint en perspectiva la regió benaventurada de les eternes alegríes?

Admirable comportament lo de la divina providencia ab nosaltres. Ella expressament omple de pedres y voreja d’espines los camins d’ací baix, pera que, en compte d’afectarnos-hi, axequèm los ulls allí dalt, y a cada pas que fem vers la felicitat terrena nos posa un entrebanch pera que, vulgas no vulgas, la cerquèm allà ahont es, ¡mes ay! ¡sempre endebades! Com més fel se barreja als plahers de la terra, més s’acostan los llavis a la copa emmetzinada.

Conta Homer, en la Odissea, que-ls companyom d’Ulises trobaren tan bons los fruyts del lotus que s’oblidaren de llur patria, fins a no recordar-se-n més. Lo meteix Déu, en la Sagrada Escriptura, feya retrets als israelites de que, distrets ab les floretes del camí, no li sentían grat de la terra de promissió.

L’home es un presoner sobre la terra, puix la seva ànima, per son origen y per sa fí, es tota celestial; mes es un presoner tan fet a ses cadenes, als sofriments y a la presó, que s’esglaya de sentir obrir la porta de sortida. Està tan avesat a la fosca, que, trobant-s’hi bé, la cerca, y apila demunt séu núvols de tenebres pera no veure la serena llum de les altures. No recordo quin autor ha comparada la nostra ànima a un d’aquexos bonichs papellons que rumbejan sa hermosura per los vergers en los matins de Primavera. Mirèulo com desplega ses ales virolades; com puja al cim dels arbres y baxa a ran de les herbes, y vagarívol roda y va y vé d’una flor a la altra a assaborir la gota de manna que duhen amagada dintre son cor. Donchs, si l’agafan y li llevan les ales, no es més que una oruga fastigosa que s’arrossega per la pols. Ales, ales de fè y d’esperança pera volar faltan a la ànima en aquest temps de fredor, no pas caminadors ni crosses pera caminar, y menys trabes y grillons de dupte y negació pera arrelar-se y corsecar-se en lo desterro.

Per axò creyèm fer una obra de caritat, y la més gran de totes, parlant del Cel, escrivint-ne y cantant-ne. Les cançons de la cogullada y-ls refilets de la cuereta animan al llaurador que colga son grà en lo solch del goret, y la corranda que entona lo devanter anima als segadors en la sega y als viatgers que atravessan en caravana lo desert.

Cantant lo Cel, crech cumplir un precepte diví. En qualsevol ciutat ahont entrèu, díu Jesucrist a sos Apòstols, curàu los malalts y dihèu-los: Lo reyalme de Déu està aprop de vosaltres (Lluch, 8 y 9).

Ara més que may convé cantar a la afadigada humanitat la cançó de les dívines esperances; ara més que may cal parlar d’una altra Gloria als qui viuen y moren per la enganyosa gloria del món; ara més que may convé recordar als assedegats d’or que no ho es tot lo que lluu y que part d’amunt de la teulada hi ha altre or y altres bens de més valía. Cal dir als qui sofrexen que hi ha un lloch de repòs; als qui navegan, que hi ha un port segur; y als qui moren, que hi ha una resurrecció. Cal dir ben alt als richs que hi ha unes altres riqueses a guanyar fent caritat als pobres; y a aquexos cal dir-los-hi més alt encara que hi ha uns altres bens que esperar y que-s compran sofrint ab paciencia les penes d’aquesta curta vida y que són d’eterna durada.

¿Volèu saber què es lo paradís? Posàu-vos tota la ayga de la mar en lo palmell de la mà, y després vos ho diré.

Un Sant Pare de la Esglesia assegura que-ls pobres condemnats són més atormtntats per lo recort del Cel que per lo foch. Plus coelo quam gehenna torquentur.

¡Oh Cel, que dolç ets per los qui tenen lo cor amargat en esta vall de miseries! ¡Que hermós ets per los ulls que, plens de llàgrimes, volen mirar-te; que suàu per lo cor afligit que sab desitjar-te y amar-te! ¡Oh! ¡Qui-m donàs ales per volar a tos tabernacles! ¡Qui-m donàs la veu del rossinyol per cantar-te! Mes, pobres y humils com sían los hymines que en díes de prova m’inspirares, vaig a donar-los a llum, per convidar a mos germans que patexen, del càlzer de consolació ab que m’aconsolares.

Al estampar-los ara, cambío lo títol de Celisties, ab que foren escrits, per lo de Al Cel. Aquell era tal vegada més poètich: aquest es més encoratjador y sobre tot més cristià, y a més es lo títol d’un dels càntichs meus que s’han cantat més y se cantan y rodolan encara per Catalunya. Un sant relligiós que l’ensenyava a més de setcents noys en la ciutat de Manresa, morí fà catorze o quinze anys cantant aquexos mots de la resposta, que deuen fer de bon cantar en la hora de la mort: Al Cel, al Cel me-n vull anar.

___________

PRELUDI

Un día somnií que era una abella

y, papellonejant per l’hort del Cel,

anava d’una estrella a una altra estrella,

a bolves d’or cullint la dolça mel.

Anava del clavell a la vidalba,

de l’herba-de-la-crèu als romanins,

illuminats per la claror d’una alba

que no han vista jamay nostres matins.

Allà la flor de Corpus, que s’obría

entre mil altres flors en mitg d’un prat,

me feya recordar l’Eucaristía,

convit hont só dels Angels convidat.

Ací-m somreya una gentil poncella

que, esbadellant-se, s convertía en flor,

en flor del paradís, sempre novella,

que feya cada día nova olor.

Un Angel m’ensenyava una viola

y un lliri com la Verge hermós y blanch

aprop d’una flamanta joliola,

com Jesús ab sa túnica de sanch.

D’un misteri volava a altre misteri,

d’un’amor robadora a una altra amor;

com un pit se m’obría l’hemisferi,

dexant-me beure en lo diví tresor.

Vola que vola de la rosa al lliri,

de flor en flor seguía jo-l verger,

del néctar regalat fent lo captiri

entre càntichs y música y plaher.

Fer-ne volía una rosada bresca,

per dir: «Prenèu-ne» a mos amichs del món;

«Prenèu-ne un rajolí d’exa mel fresca

del alt verger hont mes delicies són».

¡Mes ay, mes ay! Quan a plaher brescava,

caygut sobre la terra, m despertí,

y, en comptes de la bresca que us baxava,

sols trobo les cançons que veu-se aquí.

___________

¿VOLÈU QUE VOS LA CANTE?

Miscens gaudia fletibus.

En aquest món tothòm plora,

tothòm plora día y nit,

sinó les penes passades,

les penes que han de venir.

També he plorades les míes,

mes ara ja canto y rich:

canto les glories que espero

per los treballs que passí,

en lo camp de les espines

les flors que espero cullir.

Companys meus de captiveri,

¿no volèu cantar ab mi?

Los qui ploràu entre-ls pobres,

los qui frissàu entre-ls richs,

los qui-ls díes del desterro

contàu per los del neguit,

los passos per les caygudes,

los instants per los sospirs,

los qui estàu ab lo front núvol,

los qui teníu lo cor trist,

¿volèu que jo vos la cante

la cançó del Paradís?

IN PRINCIPIO

Cum me laudarent simul astra matutina.

Job, 38, 7.

Mogut un jorn d’inspiració suprema,

al bell matí del món,

volgué-l Senyor escriure son poema

del univers, que-s desvetllava, al front.

S’oferiren per pàgines soperbes

la terra y lo cel pur:

ella verdosa ab sa catifa d’herbes,

ell blavejant ab son mantell d’atzur.

Desplegant y plegant ses lluminoses

ales, vol ser sa rúbrica lo llamp;

ses miniatures volen ser les roses,

ses lletres de color les flors del camp.

A doll a doll rajaren de sa ploma,

feta d’un raig del rioler Abril,

l’espígol y-l timó de més aroma,

lo lliri de Florencia més gentil.

A raig a raig brollaren les estrelles

en la serena cúpola del cel,

ulls d’àngel que hi obrían les parpelles,

fronts virginals al axecar se-l vel.

Foren dolços murmuris les paraules,

y gemechs de coloma los sospirs,

y remoreigs de cignes sota-ls saules,

y coloquis de flors ab los zafirs.

Finía la posada a mitg escriure,

rodant per l’hemisferi l’astre d’or;

encara-s veya-l poncelló somriure

que ja sos llavis desclohía en flor.

Y per la verda y per la blava esfera

brollavan les idees de son dit,

com florida d’una altra primavera

que enjoyava-l verger del infinit.

De celistia y de llum dexava rastre

recorrent çà y enllà la creació,

y cada vers se convertia en astre,

cada estrofa en brillant constelació.

Y cada sol dexava per estela

sa lletra d’or o clàusula d’argent,

y l’àngel y l’aucell sa canticela

ací en la pols o dalt del firmament.

Y l’univers era un immens psalteri

que, ferit per un estre sobirà,

la música adollant per l’hemisferi,

ressonava en los dits de Jehovàh.

Vora-l breçol del home que naxía

quan lo poema de set cants finí,

entre onades de llum y d’armonía

Déu meteix en sa gloria s’aplaudí.

___________

ANÈM

Ja hi he navegat prou

per les mars de la terra,

de golfos de neguit,

d’onades de tristesa.

Barqueta mía, anèm,

anèm-se-n, barca meva,

cap a la mar del Cel,

avuy que està serena.

Ací navego a rem,

allí ho farèm a vela,

sens témer los esculls,

sens pôr de la tempesta.

¡Ay! en la mar d’ací

taurons hi ha y balenes:

en la d’allí tot són

blanquíssimes nimfees

florides en l’atzur

entre esgranalls d’estrelles.

En mitg del esgranall

lo bon Jesús m’espera.

Anèm-hi tot seguit;

anèm-hi, barca meva.

LA NIT Y-L DÍA

Ella es morena: demunt de sa testa

la flor del cel s’esbadella y se mor;

ròssech d’estrelles adorna sa vesta,

ríu que per sorra capdella grans d’or.

Sa cabellera sedosa es y bruna,

son mantell blau es de perles sembrat,

sobre son pit lluhenteja la lluna

com falç d’argent entre espigues de blat.

Ros es lo día; sos ulls són de flama,

té per agafa lo sol en son pit,

sa ullada ardenta les messes inflama

si a terra mira de dalt del zenith.

En son viatge sovint s’estalonan

per les altures seguint-se dels cels;

d’ell ab les flors los jardins se coronan,

y ella l’atzur ensementa d’estels.

Déu los casà y es l’aurora sa filla;

té l’or del día y l’argent de la nit;

la llum y l’ombra la feren pubilla

y li brodaren tots dos lo vestit.

Del un y l’altre lesjoyes rumbeja

quan en son llit s’esparpella rihent;

de flors y estrelles sa vesta perleja,

y s’enfinestra al balcó del orient.

___________

LES ORENETES

Rapiemur cum Christo in aera.

sant pau.

I

Quan les fulles dels arbres

se van marcint,

si no rodolan seques

per los camins;

quan ja la rosa blanca

falta al jardí,

de néu per aparèxer

en algún cim;

quan arriba l’Octubre,

dexant llurs níus

totes les orenetes

a mils a mils,

sobre un arbre s’aplegan

en gros meeting.

Al ser allí aplegades

llençan un crit:

— N’es arribada l’hora,

nos cal partir

vers lo sol que s’allunya

d’aquest pahís.

Rihent allà-ns esperan

lo Maig y Abril.

¿Qui hi vol venî ab nosaltres?

¿Qui hi vol venir?

II

Cristians, orenetes

de Jesucrist,

criades per la Gloria

que no té fí,

¿no sabèu que en la terra

som pelegrins?

¿no us va gelant les ales

l’hivern humit?

Lo sol que ha d’escalfar-nos

es lluny d’ací;

mes va arribant lo día,

nos cal partir,

com elles, del desterro

d’aquest món trist.

¿Qui hi vol venî a la Gloria?

¿Qui hi vol venir

a niuar en los arbres

del Paradís?

___________

LA VÍA LÀCTEA

Què es aqueix ríu d’estrelles

que com anell guarnit de pedres fines

cenyeix l’immensitat del hemisferi?

Jo ho preguntí als mitòlechs,

y un respongué: — Es un raig de llet de Juno

caygut mentres donava-l pit a Hèrcules. —

Altre-m digué que Faetó, al caure

de son carro de foch, un astre, exint-se

de son camí ordinari,

socarrimà l’espay en sa carrera.

No gayre satisfet de la resposta,

ne demanava als filosops y astrònoms.

Me respongué Aristòtil: — Es un núvol

de vapors sechs que més amunt del èter

cabellera de flames arrossega.

—¡No! — digué un séu dexeble. — En lo principi,

al començar lo sol los seus viatges

per la volta estelífera, son carro

dexâ en lo firmament exa rodera.

— Jo crech — digué Demòcrit —

que es la claror dels astres que a miriades

en la blavor sidèrea s’acongestan

com sobre-l Nil los platejats nenúfars. —

Demaní son parer a Teofrastes,

y-m respongué: — Axò es la soldadura

ab que Déu encaxà-ls dos hemisferis

que forman l’estrellada. Per l’escletxa

que dexa lo cosit, la llum de dintre

del firmament brolla y traspua a fora. —

Demaní-l séu a un vell pastor de Nuria,

y-m digué que es la vía de Sant Jaume,

per hont, a son exemple,

les ànimes se-n pujan a la Gloria.

No sabía més lletra que ses cabres,

lo vell pastor de Nuria,

mes posí sa contesta lluminosa

demunt la d’Aristòtil

y la de tots los sabis de la Grecia.

___________

MIRANT LA ESTRELLADA

Pulchriora latent.

Diamants són los estels,

mes del gran tresor dels Cels

són no més lo que s’ovira;

los diamants són a dins;

ensenyàu-me-ls, Serafins,

alçant la blava cortina.

Veuré la Ciutat d’or pur,

les dotze portes del mur,

quiscuna una marguerida,

los fonaments de lleccí,

de topaci y de rubí,

de carboncle y d’amatista.

Ensenyàu-me l’Anyell sant

que es temple y sol clarejant

que la Ciutat illumina,

l’alta joya y lo joyer,

la mina y lo tresorer

d’aquells munts de pedrería.

Derrera eix aparador

jo us veig a Vos, oh aymador

de ma ànima adolorida;

mes puix, aymador sens par,

vos hi volèu desposar,

si l’haguesseu d’enjoyar

sía en exa argentería.

___________

POLS

¡Oh qué poco es lo de acà!

¡Oh qué mucho es lo de allá!

No les miràu pas, ulls meus,

d’aquest món les vanes coses,

vanitat de vanitats,

d’ayga tèrbola bombolles.

Comparàu sa lluhentor

ab los joyells de la gloria:

són menos que fochs follets,

són menos que grans de sorra

que, posats al peu del ríu,

una zumzada s’emporta,

mentres lluhen allí dalt,

sempre rihentes y hermoses,

les llentiqüeles del cel

com brillants sobre una joya.

¿Y per aquells grans de pols

perdríam esta corona?

___________

A LES ESTRELLES

Indica mihi quem diligit anima mea.

Cant., 1.

Com vos sento sonar en mes orelles,

armòniques estrelles,

cascabells d’or del carro de la nit,

quan per regions d’ignotes meravelles

a volar se m’emporta l’esperit!

¡Com vos sento sonar! Dolça armonía

breçant l’ànima mía

se l’enduu d’un espay al altre espay,

d’un día soleyòs al altre día,

per mars de llum que no finexen may.

En la boscuria la coloma blanca

vola de branca en branca;

jo navego allí dalt de món en món;

com arbre l’univers per tot arranca,

y un sol veig nàxer hont un altre-s pon.

Un sol que, sobirà d’altre sistema,

duu mons per diadema

y un ample rossegall d’estels divins,

com al sortir del fons del mar la trema

porta corals y pexos argentins.

Lo Cel es lo gran ríu que per arena

brillants y perles mena

al fons de sa zumzada transparent,

que, magestuosa, nítida y serena,

camina de llevant cap a ponent.

Jo vaig seguint d’aquella mar sens riba

l’onada fugitiva

de música, de vida y de claror;

de tant en tant, font de claror més viva,

trobo, entre naus d’argent, una illa d’or.

Gentil constelació com una flota

sovint del èter brota,

ses esteles d’argent entrellaçant,

com la nota melòdica ab la nota

de Palestrina en lo solemne cant.

Y cels ab cels més amples s’escalonan,

y sols que s’hi coronan

de gerarquíes de satèlits reys,

y, seguint uns als altres, s’estalonan

per la brida guiats d’eternes lleys.

¡Mes, ay! enlloch mon esperit reposa:

d’estrella més hermosa

jo cerco-ls ulls, jo us cerco a Vos, mon Déu.

¡Oh cels! ¿Hont es sa tenda lluminosa

en eix desert sens fí, si la veyèu?

Del diví altar si sóu lo cortinatge,

mostràu-me ja l’imatge

que cerco aletejant de día y nit;

prou de blavor, prou de llustrós fullatge:

ensenyàu-me la Flor del infinit.

¡Senyor, Senyor, per veure s inflamada

de vostra soleyada

se daleix la meva ànima en lo món!

¡Oh! Que sía una gota de rosada

que-l Sol, al veure en sa mirada, s fon.

___________

LA PARLA DEL CEL

Són llenguatges del desterro

los llenguatges d’aquest món:

l’un porta drinch de cadenes,

l’altre duu baf de presó,

l’un té mots que semblan d’odi,

l’altre que són de rencor,

l’altre lladruchs de blasfemia

més feréstechs que-ls del llop.

Lo llenguatge de la patria

es festívol y sucrós:

es pastat de mel d’abelles

y parrupeig de coloms,

de raig de llum sense fosca,

d’alegría sens tristor,

es d’aleteigs y armoníes

y murmuris d’oracions,

de cants y música d’àngel

y sospirs de rossinyol,

que es la parla de la Gloria

lo llenguatge del amor.

___________

CAP AL TART

La llum del jorn en grossa revinguda

d’onades d’or s’escola al occident,

entre núvols vermells escorreguda

que l’ultim bes del astre rey encén.

Y s’hi aboca lo jorn com dins una urna

y s’emblaveix lo cel descolorit,

dexant brotar ençà y enllà una espurna

del sol rohent que l’occeà ha engolit.

Si de la mar minvassen les onades,

bé lluhirían perles al bell fons;

donchs, més y de més belles n’ha dexades

la llum del día al traspassar los monts.

Lo raig del jorn bé-n mostra d’hermosures;

totes s’amagan per dexar lluhir

als que trauen lo cap per les altures,

àngels de flama en pòrtichs de zafir.

Les flors que l’alba mostrarà a plà y serra,

¿què valen comparades a un estel?

La llum del día es per mirar la terra,

la de la nit per contemplar lo cel.

CAMINANT

Melior est mors, quam vita amara.

Mitg segle fà que pêl món

vaig, camina que camina,

per escabrós viarany

vora-l gran ríu de la vida.

Veig anar y veig venir

les ones rodoladices:

les que venen duhen flors

y alguna fulla marcida,

mes les ones que se-n van

totes s’enduhen ruines.

De les que-m venen demunt

¿quina vindrà per les míes?

Una barca va pêl ríu

d’una riba a l’altra riba:

fà cara de segador

la barquera que la guía.

Qui-s dexa embarcar, may més

torna a sa terra nadiua,

y-s desperta al altre món

quan ha feta una dormida.

Barquereta del bon Déu,

no-m faças la cara trista:

si tant meteix vens per mi,

embarca-m tot desseguida;

lo desterro se-m fà llarch,

cuyta a dur-me a l’altra riba,

que mos ullets tenen sòn

y-l caminar m’afadiga.

___________

¿QUÈ-N TRACH?

Talem scientiam discamus in terris quae nobiscum perseveret in coelis.

sant geroni.

Del mar en los abismes

sovint s’enfonza-l pescador de perles,

y sempre-n trau alguna. Jo m’enfonzo

cada vesprada en la siderea cúpola

del èxtasis en ales,

resseguesch les fondaries infinides

y totes les regions del hemisferi,

y, ¡ay de mil, ¿quina gemma ne solch traure?

¡Oh, sí! ¡oh, sí! La gemma que n’he treta

gemma es de gran valía:

no s compra ab plata ni or, ni ab cent reyalmes:

es vostre amor, oh Criador altissim,

la perla sense preu del Evangeli.

___________

LA LLUNA

La luno es un soleu

que ha perdù sa perruco.

Adagi provençal.

Del cel un día en la planicie blava

se posaren los astres a dançar:

jo no sé pas quin astre se casava

ab no sé quina estrella

del món la primavera al apuntar.

L’Estrella del cap-vespre, somniosa,

dóna la mà a l’Estrella del matí:

l’Orion que floreix com una rosa

s’aparella ab lo Sírius,

lo lliri blanch del sideral jardí.

Ab sos amants satèlits giravolta

cada amorós planeta resplendent,

y, arrossegant sa cabellera solta,

lo vagarós cometa

dexa estela de foch, pêl firmament.

Voltejan la Polar ses companyones,

com busques d’un horari gegantí;

prop del Tauro-s rumbejan pariones

les Hiades y Plèyades;

lo Cigne s’acomboya ab lo Delfí.

Ab son anell immens Saturne juga,

y ab ses vuyt llunes que no minvan may,

com un joglar tirar enlayre puga

sa rutlla y ses pilotes

que pujan y devallan per l’espay.

Vora la Lira d’or fan la sardana

sis atxes resplendents en lo zenit,

brillants de la Corona que Ariana

dexà en lo cel sospesa

perquè en son front la rumbejàs la nit.

Pare del día, l Sol dança ab la Lluna,

que era allavors esplèndida com ell;

sa cara, un temps, com ara no era bruna;

sos ulls guspirejavan,

y era de raig de l’alba son cabell.

Parlavan de son garbo les estrelles,

los metèors retreyan sa rossor,

y, com esbart de cèliques abelles,

los astres festejavan

de son jardí l’enlluhernanta flor.

Al sentir-se llohar de tan hermosa,

esbalahida dexà caure-l vel

ab que fóra llavors poncella closa,

y un crit de meravella

féu ressonar la cúpola del cel.

Lo Sol s’engeloseix, tira a sa cara

de ses antigues cendres un grapat,

que enterboleix sos ulls y l’enimascara:

astre-s quedà la Lluna,

mes sense llum, com un carbó apagat.

Des de llavors, com una flor d’ubaga,

rodant per les tenebres de la nit,

sempre la Lluna pàlida s’amaga

del astre hermós del día,

si-l troba pêls camins del infinit.

___________

PLUS ULTRA

Estello, fai-te clara,

car cerque moun camin.

Alla d’allà del espay

he vist somriure una estrella

perduda en lo front del cel

com espiga en temps de sega,

com al pregón de l’afràu

una efímera lluherna.

— Estrelleta, — jo li he dit, —

de la mar cerúlea gemma,

¿de les flors del alt verger

serías tu la derrera?

— No só la derrera, no:

no só més que una llanterna

de la porta del jardí

que creyas tu la frontera.

Es sols lo començament

lo que prenías per terme.

L’univers es infinit,

per tot acaba y comença,

y ençà, enllà, amunt y avall,

l’immensitat es oberta,

y ahont tu veus lo desert

exams de mons formiguejan.

Dels camins del infinit

són los mons la polsinera

que puja y baxa a sos peus

quan Jehovàh s’hi passeja.

___________

DESITG

Videbimus et amabimus.

sant agustí.

Quina roda tan ampla y grandiosa

la roda de zafir del firmament,

que la nit ab ses llàgrimes arrosa

com lliri blau al cim de Fontargent!

¡Que n’es d’armoniosa sa rodada,

de dolça, d’argentina y de suàu!

Los qui heu un cop sa música escoltada,

¿la música terrena no us desplàu?

¿Donchs en quin obrador d’argentería

se tornejà l’espurnejant zafir?

Lo mener ignorat que-l produhía,

¿no-n tornarà de nous a concebir?

Exa corona esplèndida y suprema,

¿qui de la terra la texí al voltant?

¿Qui encastà a sa florida diadema

exos claus d’or y pols de diamant?

Exa mitja taronja sobirana

¿qui del gran temple l’ha bastida al front?

¿Qui li cenyí de llums exa capsana,

claraboya estelífera del món?

¿Qui arborà d’aqueix talem les pilastres

y en l’altura penjà sos cobricels,

illuminats ab ciris que són astres,

enfestonats ab flors que són estels?

¡Oh! En lo pregón del místich santuari,

derrera les cortines del altar,

jo oberta veig la porta del sagrari

y una ullada de foch llampeguejar.

Del tabernacle aurífich que-ns separa,

Senyor, Senyor, arrebossàu lo vel,

y dexàu-me-la veure vostra cara,

llum de les llums, vida y amor del Cel.

___________

NAVEGANT

Veni in altitudinem maris,

tempestas demersit me.

Psalm 49, 3.

I

Quan jo anava per la mar,

de Barcelona a l’Habana,

¡del huracà rufalós

bé-n sentía de cops d’ala!

Mes lo que m feya patir

era-l mal de l’anyorança

al veure-m tants díes lluny

de la terra catalana,

y li deya al mariner

que vetlla dalt de la gavia:

— Mariner, bon mariner,

tu que tens los ulls de l’àliga,

¿no veurías verdejar

les riberes de la patria? —

II

Ara no vaig per la mar,

aquella sols era d’ayga,

la de la vida es pitjor,

puix es de fel y de llàgrimes.

Les marors són més crudels,

són més feres les zumzades,

quan me tiran per demunt

rodoladices montanyes;

a no dar-me Déu la mà,

m’haurían fet de fossana.

¡Encara-n veig venir més,

la tempesta no s’acaba,

ja decàu mon esperit,

ja brandoleja ma barca!

Orenetes que pêl cel

axecàu tant la volada,

¿no les veyèu verdejar

les riberes de la Patria?

___________

IN EXCELSIS

Vèrgens y sants, oh cignes que volàu

del hemisferi en la blavor cerúlea,

¿no-m diríau, si us plau,

a aqueix estany diví per hont s’hi puja?

Si s’hi puja volant,

dexàu-me-les un jorn les vostres ales;

si s’hi puja estimant,

encenèu-me en l’amor de vostres ànimes.

¿Quin filador l’ha filada,

quin texidor l’ha texida

la tenda de satí blau

ab que la terra s’abriga?

Sería d’or lo teler,

lo fil de raigs de celistia,

y la llançadora l sol

que hi barreja llum del día,

de llevant a sol-ponent,

tramès entre mans divines.

___________

EXCELSIOR

Ad te levavi oculos meos,

qui habitas in coelis.

Psalm 132, 1.

Trobador de Catalunya,

vaig de castell en castell,

del pinet de la meva harpa

dexant volar los aucells,

fent-hi cantar los idilis

y a mos lays llençar gemechs.