Obres complertes. Vol. 4 E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Poesie und Drama
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 405

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

L'obra de Jacint Verdaguer és coneguda sobretot per les seves poesies més religioses, però a més de mossèn, Verdaguer era també un home nacionalista que estimava Catalunya. En aquest quart volum de les obres complertes de l'autor, es recullen tres dels seus llibres més importants: Atlàntida, Canigó i Pàtria. Les tres obres mostren una faceta diferent de Verdaguer en la que explora la història d'Espanya i Catalunya.-

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Obres complertes. Vol. 4

La Atlàntida.— Canigó.— Patria.

AB GRAN CURA ORDENADES Y ANOTADES

Saga

Obres complertes. Vol. 4

Copyright © 1906, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687545

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

LA ATLANTIDA

Excm . Sr . D. Antoni Lopez

Muntat de tos navilis en l’ala benehida,

busquí de les Hespèrides lo taronger en flor;

mes ¡ay! es ja despulles

de l’ona que hà tants segles se n’es ensenyorida,

y sols puch oferirte, si’t plauen, exes fulles

del arbre del fruyt d’or.

Jacinto Verdaguer , Pvre .

Vapor trasatlàntich Ciudad Condal.—18 de Novembre de 1876.

PROLECH

Vingueren grans terratrèmols e inundacions, y en lo curt espay de una nit la Atlàndida s’esfonzà dins la terra entreoberta.

Plató

Al llegir en un dels magnífichs diàlechs de Plató que Soló anava a cantar lo gran fet geològich del enfonzament de la Atlàntida quan la mort, per malaventura nostra, gelà ses inspiracions abans de nàxer, les colors de la vergonya me surten a la cara y’m sento caure de les mans mon petit llibre, convençut de que sols a la escalfor del sol de Grecia podía escriures, vora les metexes antigues fonts de la tradició que les ruines dels pobles, l’oblit y’l descrehiment han estroncades.

Ara, al tràurel a llum, veig ab recança quant sumptuós edifici hauría sortit d’exes hermoses pedres, si haguessen caygut en una mà de mestre, y que hi hauría terra de sobres pera axecarhi un roure en l’endret ahont he plantat aqueix reboll, que encara que reboll com es, anyívol y mal arrelat, me costa més que si l’hagués regat ab sanch de les venes.

Era en les primeres volades de ma jovenesa, y per lo tant més perdonable, quan, poch satisfet de mes cançons y corrandes, gosí posar les mans en aquexa obra, arreconat com vivía en un mas de la plana de Vich, sens haver vist més terra de la que s’ovira des d’un marlet de les serralades que la enrotllan, y conexent la mar com si sols la hagués vista pintada; mes axò y mon poch seny me posaren la ploma a les mans; altrament may m’hi hauría arriscat. Mon apartament dels grans centres y ma falta d’experiencia literaria, y, més que rès, l’espectacle sempre nou de la naturalesa, que ab les coses més petites dona imatge de les coses més grans, me feren pendre’l vol a la bona de Déu, sens adonarme del poch delit de mes ales. Les antigues cròniques de Catalunya y d’Espanya, de que m’agradava escartejar sobre tot les primeres fulles, m’ompliren la fantasía d’aquells fets que, de tant llunyers y embolcallats ab la calitja dels temps primitius, la historia va oblidant y perdentne’l compte, y en una obra ascètica de Nieremberg llegí per primera vegada, entre’ls grans càstichs ab que Déu ha flagel-lat la terra, l’enfonzament de la que tants sabis geòlechs y botànichs veuen jayent al fons de la conca del Atlàntich.

A la ombra de sos tarongers, ¡que enciseres me semblaren les Hespèrides, amor de la antiga Grecia, que feren sospirar tan dolçament les lires de sos poetes! ¡que esgarrifós lo Pyrinèu entre les flames, però que temptadores y belles les ones d’or y plata que de ses foses entranyes rodolaren! ¡que gran Hèrcules allargant ab lo sepulcre de Pyrene la cordillera a que ha dat nom, batent a colps de clava los gegants de la Crau en la Provença, atuhint a Gerió y al líbich Anthèu, esparverant les Harpíes y Gorgones, y, en son derrer treball, esportellant la montanya de Calpe, tanca del Mediterrà, y abocantlo com un ríu en la vehina Atlàntida, aqueix pont llevadíç que Déu trencà pera incomunicar en èpoques de corrupció’ls mons, tornats a unir en lo més hermós dels segles moderns pêls titànichs braços de Colóm.

Aqueix, aterrant les columnes del Non plus ultra y esquexant la cortina de la Mar tenebrosa, me semblà la més gentil corona del poema que ab massa coratge gosí empendre, començantne d’escriure’ls primers cants.

Cent vegades volguí recular, com qui entra en una balma esglayadora d’hont ningú ha escandallat los abismes; cent vegades dexí caure defallit lo món de mes pobres inspiracions rostos avall, y altres cent vegades, com Sísifo, torní a pujar vers la alterosa cima lo fexuch pès tant mal midat a mes espatlles de poeta. En exa lluyta terrible en que, vençut o vencedor, sempre era jo qui rebía les espurnes, una malaltía’m féu dexar los dolços ayres de la patria per les ones de la mar, no tant amargues pera mi d’ençà que breçavan mos flayrosos somnis, y ab càntichs y música m’hi cridavan hermoses visions de jovenesa. Passaren falagueres o aterradores davant mos ulls enlluhernats, y caygudes les barreres de mes montanyes anyorades, mon horitzó poètich s’examplà com un cel que s’esboyra.

Vegí Càdiz, la de cent torres d’evori, Abila y Calpe, que semblan dos gegants que acaba de despartir lo Mediterrà d’una arrambada, obrintse pas entre llurs peus de marbre. Al ferreny Montgó y al cap Finisterre demaní ses llegendes mitg oblidades ja com los pobles que les dictaren, y al Betis y Guadiana recorts de les terres sumergides per ahont degueren allargar ses argentades cintes; orí davant les sagrades cendres de Colóm, que des de sa tomba miserable, vergonyosa pera nosaltres a quï regalà un continent, sembla guardarnos encara la perla de les Antilles; voregí les Azores y altres illes atlàntiques, que, com a pilastres del gran pont romput, ensenyan encara’l front ratllat pêl llamp de la venjança divina.

Entre ells m’afigurí veure als Atlants alçapremar aquelles roques y esculls, llençantlos contra’l cel, y ab brams y cridadiça pujar, caure, y ab los bocins de llur pelàsgica torra rodolar al abisme de les ones; y no cal dirho, mon poema s’acabà per ell meteix, com una d’exes petxines que cada día, cançada de brunyirles, la maror llença a la platja, y bé o mal arrodonit, vèusel aquí.

¿Hauré deslluhit y fet malbé aquexes esbalahidores tradicions, tresor de les centuries, escampat com les perles en les marines espanyoles? ¿Hauré esfullat aquexes flors cullides la matinada de ma vida en les valls y garrigues de la patria? ¡Oh! si la àliga m’hagués dexat ses enlayrades ales, si hagués tingut la cadena d’or de la inspiració dels grans poetes; d’aquexes perles, malaguanyades en mes mans barrueres, li n’hauría fet un collaret de sultana, y ab exes y altres més ben triades flors hauría coronat son front de reyna. Ara ella’m perdó si goso posar a ses plantes mon manadet d’espigolera vora les daurades garbes del camp, sempre assoleyat y benehit de Déu, de sa literatura.

__________

Al despedirme, fà poch temps, del mar, breçol de mes derreres ilusions, tot assegurant los peus en los escalons del Moll de Barcelona, poch esperava jo una acullida tan amistosa y falaguera pera’l poema que, en mal endreçat manuscrit, duya sota l’axella, salabrós encara, y fent olor de quitrà y algues marines. Poch creya que, aprés de llegirlo una y moltes vegades en lo recó de la llar catalana, los propis lo mostrassen als estranys, ab una mà signant y fent ovirar ses curtes belleses, y ab la altra cobrint, benèvols, sos defectes y tares. Al amor de mos compatricis, representants de la patria y de les lletres, més que a mon pobre enginy literari, dech la felíç entrada de ma nau en lo port de la bona anomenada. Grans mercès ne sían dades a la Institució dels Jochs Florals, que li ha esbrossat y obert lo camí, a la Excma. Diputació, que li ha obert los braços, y a tants periodistes, crítichs y poetes que cobriren ab flors los brots sechs y espines de ma toya, y en ses ales la axecaren tant amunt, tant amunt, que de part d’allà dels Pyrineus, de la altra vora del Ebre y afins, ¡qui ho diría! de l’altra banda del Atlàntich, la han ovirada.

Avuy, al tràurel a la llum per segona volta, he procurat donar a alguns de sos quadros los derrers tochs y pinzellades, y entre altres, no sé si encertades adicions, hi afegesch, com epissodi, lo chor d’illes mediterrànees.

Lo que sí m’es plahent, y penso que no desplaurà a quants fullegen lo volúm de ma tan reduhida com afortunada obra, es la traducció castellana que la acompanya, bonich y primorós treball d’argenter, del qual no me’n dexa dir rès la modestia del qui ha de vestir també ab la riquesa de la llenga de Cervantes aquexes pobres y senzilles idees. Y aquí, per ben escayguda final de pròlech y capçalera de la Atlàntida, transcriuré la coral enhorabona del immortal cantor del Mirèio, sols pera honrarme ab sos conceptes triats y bellíssims, com tot lo que raja de sa pluma d’or.

Maillane (Bouches Du Rhône ).

18 de Juliet de 1877

Moussu e noble mèstre:

Vène de legi atentivamen La Atlantida , e vous mande tout-d’un-tèms l’expressioun de moun amiracioun la plus ardènto. Despièi Miltoun (dins soun Paradise lost) e despièi Lamartine (dins sa Chute d’un ange), degun avié trata li tradicioun primourdialo dóu mounde emè tant de grandour e de puissanço.

Voste pouèmo magnifi me fai l’efèt d’aquélis animau espetaclous que li minaire trobon dins lis entraio de la terro, e que, reconstituï pèr la paleountoulougìo, nous revèlon li mistèri ennega pèr lou Deluge. La councepcioun de La Atlantida es grandarasso e soun eisecucioun es resplendènto. Jamai la Catalougno avié fourni uno obro que countenguesse en elo autant de pouësìo, de majesta, d’amplour, de forço e de sagesso. Li tradicioun li plus antico e li plus venerablo de la terro catalano soun aqui acampado, ourganisado e reviéudado em’uno versemblanço estraourdinàri, e l’imaginacioun emé la sciénci embelisson meravilhousamen vòsti supèrbi descripcioun.

O valènt troubaire, avès largamen tengu li proumesso que dounavias en estènt jouine. Me rapelle encaro aquéli bèlli fèsto de Barcilouno ounte vous rescountrère, umble estudiant, portant la barretino vióuleto, e que venguerias à ièu emè tant d’entousiasme e de gràci. Tóuti, me n’en souvèn, countavon sus vous: ¡Tu Marcellus eris! e avès au centuple realisa lis esperanço que la patrio foundavo sus vous.

De tout moun cor vous mande mi felicitacioun emè mi gramaci. L’epoupèio souberaino que venès d’enaura dins l’ideau apartèn, noun soulamen á la Catalougno, mai encaro e subre-tout à la Reneissènço de nostro lengo; e lou Felibrige entiè se glourifico dins vosto obro.

. . . . . . . . . . . . .

Vous salude, bon e noble mèstre, e vous embrasse de tout moun cor.

F. Mistral.

INTRODUCCIO

S’encontran en alta mar un bastiment de Gènova y altre de Venecia y s’escometen en batalla. Sobrevé gran temporal y un llamp encén lo polvorí d’un d’ells que, esberlantse, arrocega també l’altre al abisme. Soldats y mariners se’n van a fons; sols ab prou feynes se salva un jove genovès qui, abraçat ab un troç de pal, pot pendre terra. Un sabi ancià que, retirat del món, vivía vora la mar, surt a rebre al nàufrech; lo guía a un rústech altar de la Verge y tot seguit a sa balma, feta de branques y roca, ahont lo retorna. Díes aprés, veyent al mariner capficat mirant aquelles aygues, li conta llur antiga historia per distràurel del passat naufragi.

Vora la mar de Lusitania, un día

les gegantins turons d’Andalusía

veren lluytar dos enemichs vaxells;

flameja en l’un bandera genovesa,

y en l’altre ronca, assedegat de presa,

lo lleó de Venecia ab sos cadells.

Van per muntarse les tallantes proes,

com al sol del desert enceses boes,

per morir una o altra a revolcons;

y roda com un carro’l trò de guerra,

fent en sos pols sotraquejar la terra,

temerosa com ells d’anar a fons.

Axí d’lstíu en tarda xafogosa

dos núvols tot just nats, d’ala negrosa,

s’escometen, al veures ab un bram,

y, atrets per l’escalfor de llurs entranyes

s’examplan acostantse, les montanyes

fent extremir al espetech del llamp.

Ab cruxidera y gemegor s’aferran,

com espatlludes torres que s’aterran

trinxant ab sa cayguda un bosch de pins;

y entre ays, cridoria y alarit selvatge,

ressona’l crit feréstech d’abordatge

y cent destrals rosegan com mastins.

A la lluyta carnívora y feresta

barreja sos lladruchs negra tempesta

congriada a garbí soptadament,

y revinclades ones s’arrestellan

demunt les naus, que cruxen y s’estellan

com un canyar dins esverat torrent.

L’espantosa abraçada més extrenyen,

y’s topan, se revolcan y s’empenyen,

acarades ses boques de volcans;

de l’hòrrida tormenta no s’adonan,

y escupint foch y ferre, s’abrohonan

a la gola d’abismes udolants.

Tal un racer de roures montanyesos

en temps d’istíu pêl llenyatayre encesos,

del huracà al ruflet devorador,

fà ressonar per conques y cingleres

plors y crits y grinyols d’hòmens y feres,

aspre gemech d’un petit món que’s mor.

Ofegant lo brugit de la batalla,

un llamp del cel espetegant devalla

de la nau veneciana al polvorí;

se bada y roda al fons feta un Vesuvi,

mentres romp la de Gènova un diluvi

d’escumes, foch y flama en remolí.

Càrrega y nau les ones engoliren,

y ab elles los taurons s’ho compartiren;

de mil guerrers sols lo més noy román;

entre escuma a flor d’ayga un pal ovira,

y, quan lo braç per amarrar-s’hi estira,

altra onada’l sepulta escumejant.

Mida l’abisme bracejant, y destre

ne surt muntat a un troç del arbre mestre

que gira hont bé li plau com un corcer,

y al terbolí’s rebat de les zumzades,

com vell pastor al mitg de ses ramades

de banyagayres bous que abeura’l Ter.

Los cetacis aflayran carn humana

que l’àliga de mar també demana,

fent parella ab lo corp; per tot arrèu

l’escometen recorts del cataclisme;

a cada pas lo xucla un nou abisme;

¿quí’l traurà de sa gola? sols un Déu.

Al cim d’un promontori que rosegan

les ones que a ses plantes s’arrocegan,

fugint del món dolent la vanitat,

vivía un relligiós de barba blanca,

del arbre del saber mística branca

que floría en la dolça soletat.

Llantia un día del món, al cel suspesa,

l’enlluhernà ab sos raigs, y en sa vellesa,

com per més bell renàxer mor lo sol,

dexat havía’l món y ses corones,

y niuà com alció sobre les ones,

de sa infantesa falaguer breçol.

Y quan de nits la tempestat brugía,

dant far als pobres nàufrechs, encenía

la trèmula llanterna del altar;

y’ls qui ab ull plè de llàgrimes la veyan:

—Ja som a port,—agenollantse deyan;—

vèusela allí l’Estrella de la mar.—

¡María! ella es lo nort del jove tendre

que sentint en son cor la vida encendre,

ab més coratge rema y més delit;

y al raig crexent de la celistia hermosa,

veu de més prop la terra somniosa,

com verge a l’ombra d’un roser florit.

S’hi acosta pantejant, mira y remira;

mes ¡ay! lo promontori que hi ovira

sembla un penyal per l’ona descalçat;

recula esferehit, com qui entre molça

d’un fresquívol verger, rosada y dolça,

ha vist un escorçó mitg amagat.

Desviantse ab molt gréu de l’aspra serra,

cerca ab dalè més planejanta terra,

mes son cor jovenívol no pot més;

en ses venes la sanch s’atura y glaça,

y, l’esma ja perduda, al pal s’abraça,

sentintse caure de la mort al bés.

Mes alça al llantió l’ullada trista,

y a sa claror verda planicie ha vista,

per rèbrel, sos damassos desplegar;

rema d’ayre y, de sopte, amorosides,

fins l’ajudan les ones, enternides

de vèurel tan hermós agonitzar.

Gronxantlo, com en braços de sirenes,

lo posan en blaníssimes arenes,

de jonchs y coralines en coxí:

quan, com ull amorós en gelosía,

d’entre’ls cingles de Bètica sortía,

per veure’l món, l’estrella del matí.

En lo sorral òu remoreig de passos,

y ¡oh santa Providencia! obrintli’ls braços

lo venerable vell se li apareix.

—Vina, li díu; al primer raig de l’alba

te vullch acompanyar a la que’t salva,

per qui la primavera refloreix.—

Un viarany que’s clòu entre falgueres,

los guía a un bosch d’alzines y oliveres,

del munt platxeriós turbant gentil;

hont veu, entre’l brancatge que floría,

sota cortines d’eura y setelía,

d’un altar de la Verge’l camaril.

Entra’l nàufrech al místich oratori,

y, fent d’un aspre tronch reclinatori,

cau als peus de l’Imatge de genolls;

y per ses galtes tendres y colrades

pêls besos del Mestral y les onades,

corren de goig les llàgrimes a dolls.

Dins un esquey, frontera a la capella,

una cel-la’s desclòu, cel-la d’abella

entre’ls braços molçosos d’un penyal;

allà de fruyt mengívol lo convida,

sobre jonça apelfada, encara humida

per la pluja batent del temporal.

Vora la mar semblava’l cap de serra

lo mirador del cel sobre la terra;

un día que rodavan pêl bell cim,

veyent lo vell al mariner pensívol,

lo crida a seure sota un roure altívol,

ahont no arriba’l salabrós ruxím,

Y obrint lo llibre immens de sa memoria,

descabdella’l fil d’or d’aquesta historia,

de perles d’occident pur enfilay;

y’l jove, per qui Europa era poch ampla,

de l’ànima les ales més exampla,

com l’àliga marina al pendre espay.

De mitg-día ab los raigs la terra envolta,

com vella’ls fets de sa infantesa escolta,

y’l mar, mitg adormit, axeca’l front;

tot barreja sa música al gran càntich;

lo vell semblava’l Geni del Atlàntich,

mes son gentil oyent era Colóm.

___________

CANT PRIMER L’INCENDI DELS PYRINEUS

Exposició. Lo Teyde. Espanya naxent. La v è u del abisme. Invocació al Déu de les venjances. Naix un gran foch entre Roses y Canigó, fent pastura de boscos y ramades. La maça de Rolant. L’incendi abriga’l Pyrinèu d’un cap al altre. Hèrcules s’hi acosta aprés de batre’ls gegants de la Crau, y d’entre les flames trau a Pyrene. Exa díuli ser cap de brot de la niçaga de Túbal y reyna d’Espanya, tot just destronada per Gerió, qui per segarli millor l’avantatge, veyentla fugir a la montanya, ha calat foch a ses boscuries. Pyrene mor y Alcides li alça un mausolèu de roques al extrém de la cordillera, allargantla fins a la mar. Regalims d’or y d’argent que dels ruhents cingles baxaren a les planes. Conflent y Portvendres. L’hèroe se’n baxa cap a Montjuich, ahont s’embarca, prometent fundar una gran ciutat al abrich d’aquella serra.

Veus exa mar que abraça de pol a pol la terra?

en altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;

encara’l Teyde gita bocins de sa desferra,

tot braholant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí’ls titans lluytavan, allà ciutats florían,

per tot càntichs de vèrgens y música d’aucells;

ara en palaus de marbre les foques s’hi congrían

y d’algues se vestexen les prades dels anyells.

Aquí extengué sos màrgens lo continent hesperi,

quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sab;

lo sol, però, que mida d’un colp d’ull l’hemisferi,

era petit per vèurel a plêr de cap a cap.

Era’l jou d’or que unía les terres ponentines

y, cor de totes elles, com font del paradís,

los dava clares aygues a beure y argentines,

y en sos immensos braços dormía’l món felíç.

Per ella’s trasmetían, com per un pont amplíssim,

d’un maig etern en ales, ses críes y llevors,

aucells de rós plomatge, de refilet dolcíssim,

dels aromers la flayre, canturies y tresors.

Rey n’era Atlas, aquell qui de la blava volta

los signes a una esfera de jaspi trasplantà,

y del sol y del astre que més lluny giravolta

la dança misteriosa y armònica explicà.

Per çò, dels fills de Grecia la somniosa pensa

lo veya, com montanya, tot coronat d’estels,

y ajupit, sens decaure, devall sa volta immensa,

servant ab ferma espatlla la màquina dels cels.

En gegantesa y muscles sos fills li retiraren,

mes com un got de vidre llur cor fóu trencadíç;

puix aprés que’ls realmes y tronos revoltaren,

també’l de Déu cregueren sería escaladiç.

Mes una nit bramaren la mar y’l trò; de trèmol

com fulla en mans del Bòreas, l’Europa trontollà,

y despertada a punta de día al terratrèmol,

d’esglay cruxintli’ls ossos, no veya’l món germà.

Y assaborint lo tebi recort de sos abraços,

semblava viuda dirli:—¡Oh, Atlàntida! ¿ahont ets?

Com solía, ahir vespre m’endormisquí en tos braços,

y avuy los meus no’t troban, d’esgarrifança frets.

Hont ets?—Y ¡ay! hont l’hermosa solía’ls cors atraure,

lo pèlach responía:—Jo l’he engolida a nit;

¡feste enllà! entre les terres per sempre’m vullch ajaure;

¡ay d’elles! ¡ay! si m’alço pera examplar mon llit!—

Li carregà fexuga l’Omnipotent sa esquerre,

y’l mar d’una gorjada cadavre l’engolí,

restantli sols lo Teyde, dit de sa mà de ferre,

que sembla dir als hòmens: — ¡L’Atlàntida era ací!—

Eix màstil del navili romput illes rodejan,

de Jezabel impura com rebatuts quarters;

quan al passar los segles sa gran desfeta vejan,

diràn:—¡Miràu hont para la vía dels plahers!

Fóu lo gegant que pintan ab tot l’Olymp en guerra;

l’ixent sol ab sos braços tocava y’l que’s pòn:

y no content de extrènyer, com dintre’l puny, la terra,

d’estels volgué pujarsen a coronar son front.

Mes del Tronant brunzenta, derrocadora flama,

de sa escala de cingles sospesos l’estimbà

al mar bullent de çofre y ones de foch, hont brama,

retorcentse a la càrrega fexuga d’un volcà.

Y a tu ¿quí’t salva, oh níu de les nacions iberes,

quan l’arbre d’hont penjavas al mar fóu sumergit?

¿quí’t serva, jove Espanya, quan lo navili hont eras

com góndola amarrada, s’enfonza mitg partit?

¡L’Altissim! Ell, de nàufrech tresor omplint ta popa,

del Pyrinèu, níu d’àligues, t’atraca als penyalars,

dessota’l cel més blau, derrera eix mur d’Europa,

y al breçoleig, com Venus, de dos rihentes mars.

Per çò de les riqueses ( 1 ) lo Déu en tu posaren

los grechs, entre argentífers turons vehent-te florir;

millor que’l d’or de Colchos preuat vellò hi trobaren,

y a Homer dares l’Elíseu y a Salomó l’Ofir.

De l’Atlàntida al vèuret hereva, en son enterro

los pobles que’t festejan digueren:—¡Ella ray!

¿què importan a l’abella los troços de ton gerro,

si, flor dels vinents segles, los quedas tu?—Mes ¡ay!

Quan l’huracà ab ses ales remòu lo negre abisme,

jo sento, entre’l diàlech dels mars, sa fonda vèu,

tètrich gemech que encara li arrenca’l cataclisme,

y a les terres que foren germanes crida:—¡Adéu!

Fuy la major de totes, podría dirvos filles;

Europa entre madrèpores dormía allà al pregón,

lo Caucas y Apenins eran rengleres d’illes,

y ja l’Abril cenyía de roses lo méu front.

He vist d’un llit de perles alçar Nàpols e Iberia;

he vist Sahara, Grecia y Egypte al fons del mar;

l’onada he vist que’m colga jugar sobre Siberia,

y, espinada d’Europa, los Alpes eriçar.

Geganta jo, engrapava com mà de Déu la terra,

ab l’Atlas, Serra Estrella y’ls Pyrineus per dits,

y un vespre, obrint ses boques, l’abisme fosch m’enterra,

los elements tots quatre dançant sobre mos pits!

¿Y vosaltres? vosaltres, la mar que us embolcalla

llençàu a mes espatlles, badant los ulls al sol;

vostres bolquers d’escuma me dareu per mortalla,

com orfanets de mare rihent en lo breçol.

¿Què val ara que mostre Plató diví a l’historia

mon nom escrit ab astres ( 2 ) del cel en lo llindar,

si ja de mi perdereu, ingrates, la memoria,

¡mes ay! y’m bat per sempre l’immensitat del mar?—

¡Senyor de les venjances, donàu halè a mon càntich,

y diré’l colp terrible que, rebatentla al fons,

féu desbotar als amples Mediterrà y Atlàntich

per desunir los mons!

___________

Al temps que’l gran Alcides anava per la terra,

tot escombrantla ab clava fexuga, arrèu-arrèu,

de borts gegants y monstres que a Déu movían guerra,

en flames esclatava nevat lo Pyrinèu.

Des d’hont lo sol al nàxer ja daura ses boscuries,

ab brams y cruxidera l’incendi, a coll del torb,

duya sos ríus de laves a Roncesvalls y Asturies,

sens ésserli congestes, torrents, ni colls, destorb.

Apar serpent immensa, d’escata vermellosa,

que a través de l’Europa, d’un mar a l’altre mar,

respirant fum y flames, passàs esgarrifosa

son cabell de guspires y foch a rabejar.

Y avant, ronca, assahina y udola, ab sa halenada

cremant com teranyines los núvols del hivern,

de cingle en cingle, passa les valls d’una gambada,

vessanthi com un cràter les flames del infern.

Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolan.

rost avall frexes cruxen y faigs esbocinats,

y la fumera y flames amunt se caragolan

ab quera y póls dels rònechs alberchs enderrocats.

Al veure que ses llàgrimes no poden apagarlos,

girant-s’hi s’escabellan y fugen los pastors;

al llur derrera belan anyells, y sens tocarlos,

fugen ab ells los óssos y llops udoladors.

Axí’n fugía’l moro, quan ab un ríu de ferro

aquells turons nos duyan lo crit del brau Rolant;

ensemps que ab l’amenaça de mort y de desterro,

son mall volà hont Esterri ( 3 ) l’aguayta tremolant.

Ni a l’àliga li valen les d’or potentes ales;

prop del cel, hont s’enlayra com a penjarhi níu,

l’exalan roges flames, y cau, y ab les cucales

y cisnes de les aygues les cou l’incendi víu.

Branca d’un torb de brases arrasador, estanya

la conca ab sos vilatges, la serra ab sos pinars;

fins les marines vores, franja d’argent d’Espanya,

les renillantes ones pledejan a les mars.

Texons, isarts y daynes per la drecera empayta,

pêl clot s’entortolliga, bota del plà al turó,

al devallant cabuça lo còdol que hi aguayta,

y se l’endú per ròcech fet cendres y carbó.

Y’l que entre Espanya y França torreja, mur de roca,

de néu y de tempesta vestit, com braç de Déu,

de l’estrellada tenda los blaus domassos toca,

muntat d’altre de brases horrible Pyrinèu.

Apar que la serp monstre, per estrafê un cometa,

s’enarboràs ab ales d’incendis al cel blau,

o que, al assalt pujanthi, s’hi fessen esqueneta

escardalenchs dimonis, rebuig del negre cau.

De gom a gom quan s’omple l’espay de fumerel-la,

y’s fón d’un cap al altre la serra de cremor,

sota’l mantell de flames que l’huracà flagel-la,

la terra adolorida gemega com un cor.

En tant, del Rose vora les aygues, apedregan

al hèroe grech deformes y rabaçuts gegants; ( 4 )

sota quiscún dels còdols que a bell ruxat li etgegan

podrían soplujar-s’hi ramada y rabadans.

Lo creuen ja entre penyes colgat, com en sa fossa,

quan del enuig la flama llampeguejà en son ull,

y ab quatre colps de clava, los volca y los destroça,

com terroceda d’aspre goret lo pas del trull.

Llavors al gran incendi, rabent endreça’ls passos,

rogench demunt los núvols veyentlo crestejar;

y ohinthi plors y xiscles, hi fica’ls nusos braços,

fent als pastors y pobles d’espasme tremolar.

De Canigó entre’ls cingles un xaragall se bada,

per esbarzers y roques cayentes aclucat,

hont d’una al altra’l foch, en gegantina arcada,

com l’alt pont del Diable, s’havía escamarlat.

Sols lladoners en brasa rodanthi hi coetejan,

bell rastre de guspires dexant y flamareig,

mes tot seguit a l’ayga del còrrech xiuxiuejan,

y tristos ays responen de l’ona al borbolleig.

Pyrene, lluny dels hòmens, vivía allí, dels óssos

y llops en lo feréstech, rellent amagatall,

sobre un roch, mal coberta d’un mant de cabells rossos,

de pôr y esgarrifances fent lo derrer badall.

Del bosch de flames mústiga la trau, com vera rosa

que anyora trasplantada son marge regadíu,

y tant bon punt d’un sàlzer al dolç frescal la posa

colltorcentse esllanguida:—¡Jo moro ací!—li díu.

—Y a tu que entre les ales del cor m’has acullida,

d’Espanya que tant amo vullch-te donar la clau,

d’eix hort del cel que en terra te guarda una florida

d’amor, si tràurel d’urpes tiràniques te plau.

Encara examoravan los puigs ses cabelleres,

que destrenà’l Diluvi dantlos la mar per vel,

y ja, oblidantsen l’home, hi obría grans pedreres,

alçant vora l’Eufrates l’altívola Babel.

A sos palaus l’Altissim veyent posar escales,

de confusions enrotlla la torra del orgull,

y, com sol la covada d’aucells al posar ales,

los primers pobles dexan llur níu ab gran esbull.

Del món quiscú a sa branca volà: Túbal a Espanya,

dels regnes de son pare triant lo més felíç,

y, ahont jau Tarragona, bastía sa cabanya,

sos camps y ribes fentli recorts del paradís.

Donà lleys a sa prole y ensenyaments pexéli

salvats al sí de l’Arca del naufragi major;

lo nom d’un Déu Altíssim en l’ànima escriguéli,

naxentes endreçanthi les ales del séu cor.

De mans en mans, pêls segles rodant lo ceptre aurífich,

vinguè a les del méu pare volgut; quan, per mon dol,

la mort tirana’l treya de trono tan magnífich,

podía a rellevarlo baxar lo meteix sol.

Mes sola jo restantli de sa real niçaga,

a Espanya vé, com a arbre caygut, un llenyater,

Gerió de tres testes, dels monstres lleigs que amaga

l’assoleyada Libia, lo més odiable y fer.

Lo ceptre’m pren dels avis, veyentme dèbil dona,

y a Gades mercantívola ab torres enfortí;

al darten de més fermes a tu, immortal Girona,

sabé’l congost hont, veyentme perduda, m’amaguí.

Tement pot ser que’l trono li reprengués un día,

cremà, per abrusar-m’hi, les selves del voltant;

y al veure clòs lo rotlle de flames, pren la vía

de Gades, ab ses vaques fexugues tot davant.

¡Expiro! De ses viles y sos ramats so hereva:

si’ls vols, jo te’n faig gracia. suplàntal amatent;

revenja’l nom de Túbal y sa corona es teva;

¡axí en ton front la faça més gran l’Omnipotent! —

Digué, y la mort, ab freda besada geladora,

li empedreheix y dexa per sempre’l llavi mut,

y vora’l sech cadavre lo grech sospira y plora,

com arbre a qui ses branques florides han romput.

Mes ja al incendi roges esclatan les montanyes,

y per esqueys y balmes, filera de volcans,

foragitan los fosos tresors de ses entranyes,

que copsan en llur falda les planes verdejants.

Y rajan fins a escórrers les abocades urnes

en rierons aurífers de virginal rossor;

per ella’l cel, al vèure-s’hi rublert de fum y espurnes,

daría la dels astres que lluhen en son cor.

Al desferse a madexes de gebre lo litarge,

a flochs de groga escuma s’hi barrejà l’or fí;

y devallan, per l’iris guiats de marge en marge,

com nins, a fer joguines pêl català jardí.

Axí, al traure florida lo romaní y la malva,

per la quintana’s vessa d’un buch rosada mel:

rihent al dexondarse lo sol derrera l’alba,

axí emmantella rossa sa cabellera’l cel.

Los munts se’n feren faxes, les valls se’n coronaren,

vergonya fent als trèmols estels sa brillantor;

los rosers d’altra pluja de roses s’enjoyaren,

la farigola y grèvol d’una rosada d’or.

La pirenayca Venus anomenà a Pontvendres ( 5 ),

l’abrasador incendi al Pyrinèu antich ( 6 ),

y, en conca d’esmeragda lo líquit verge al pendres,

donà nom a Conflent ( 7 ) encare més bonich.

Quan los llevants plorosos ( 8 ) anaren la montanya,

ab llurs arruxadores de núvols, apagant,

posà en son cap, que al nàxer l’albor del día banya,

les cendres de Pyrene que anyora son cor tant.

Y esmarletant de timbes y grops aquelles terres,

escrestant les montanyes, llevant als puigs lo front,

un mausolèu alçà-li de serres sobre serres,

que mal arrestellades fan gemegar lo món.

Des d’esta gesta d’Hèrcules, ma dolça Catalunya

d’altre castell de roques seure pogué a redós;

de la vehina França dormí Espanya més llunya,

fins al mar allargantse lo Pyrinèu boyrós.

En eix treball de cíclop la set lo desdelita,

y ab sanch pera abeurar-se de Gerió enemich,

pêls vessants, que groguejan ab l’or d’altra cullita,

fet un lleó, devalla de Creus a Montjuich.

Allí, al altar de Jupiter humil agenollantse,

orà, y, a les onades aprés girant los ulls,

llisquívola una barca veu-ne venir grontxantse,

com cisne d’ales blanques que neda entre’ls esculls.

Una ciutat fundarhi promet, a sa tornada,

que esbombe per la terra d’aquella barca’l nom,

y, com un cedre al vèurela crescuda y espigada,

—D’Alcides es la filla gegant,—diga tothom.

Per ella, no debades, al Déu potent de l’ona

demana la fitora y a Júpiter lo llamp;

puix si la mar lligares ab lleys, ¡oh Barcelona!

llampechs un día foren tes barres en lo camp.

___________

CANT SEGÓN L’HORT DE LES HESPERIDES

Tarragona. Les boques del Ebre. Los Columbrets. Valencia y Montgó. La Coltellada de Rolant. Lo Muley-Hacèm. Desembarca l’hèroe, y Gerió, per desfersen, li parla de la reyna Hesperis y del brot de taronger que cal presentarli qui la pretinga per esposa. Descripció de la Atlàntida. L’hort de les taronges d’or. Hèrcules, matant lo drach que vetlla’l taronger, n’abasta’l cimeral. Les set germanes recordan plorant que al morir Atlas los donà per signe de les derreríes de sa patria la mort del drach. Recort de la anada triomfal dels Atlants a Orient. Llur desfeta. Mals auspicis d’elles.

S’embarca, y prompte al vèurel passar Tarraco antiga,

tanca’l vell mur que’ls cíclops li daren per cinyell,

y abraçada ab la llança y escut, sembla que diga:

—¡Són de colós sos muscles, mes jo’m batría ab ell!—

No tem de les cinch boques del Ebre’ls glops enormes;

y’ls Columbrets ( 9 ) al veure més lluny emmarletar,

pregunta a sa arma fèrrea si aquells gegants deformes

que dexà morts en terra li surten dins la mar.

Veu més enllà la riba fructífera del Turia,

garlanda avuy flayrosa de la ciutat del Cid,

y diuen que en les illes ohí dolça canturia,

com si’l cridassen nimfes d’escumes al séu llit.

Dexa’l Montgó ( 10 ) de cara ferrenya, y la montanya ( 11 )

que en dues mitgpartí l’espasa de Rolant,

de Murcia y Almería los cims, y, rey d’Espanya,

Muley Hacèm l’altívol, de néu ab son turbant.

Prop d’hont encaxan Africa y Europa, en terra salta,

y a empendre vola en Gades a Gerió vaquer,

qui, esporuguit al vèurel venir ab la clava alta,

als peus agenollantse-li, li parla lausenger:

—Mira, àliga dels hèroes, les llàgrimes que ploro;

y ¿ta derrera gesta serà matarme a mi?

ja arronso espatlla; atúrala, si’t plau, la mà que adoro;

si’t fes goig ma corona de rey, vètela aquí.

Mes d’or exa corona vindrà al téu front poch ampla,

que de gegant com Hèrcules cap més la terra’n dú;

¿veus a ponent l’Atlàntida per rèbret com s’exampla?

ella es ton soli digne, sols ella es gran com tu.

Hesperis, que n’es reyna gentil, s’es enviudada,

y espera un cor que vullga lo séu aconhortar:

quan d’exa palma tastes la fruyta regalada,

diràs:—¡A la seva ombra dexàu-me reposar!—

Mes cal (açò li deya socavantli una fossa)

cal que, per ferli oferta plasent, del taronger

que entre esmeragdes mostra sa fruyta d’or més rossa,

n’arribes de puntetes lo cimeral a haver.

Després, quan la rumbeges la flor de la bellesa,

per veure-us, fins son carro parar al sol veuràs.

Llevant dona sa força, Ponent sa boniquesa;

que’l cel te benehesca, llevor que’n sortiràs.—

Veu lo parany Alcides, mes al de Gades dexa,

y, verdejant, l’atlàntica planicie ovira lluny,

y’ls ordis rossejarhi y esgroguehida xexa,

com pèlach d’or que entre arbres y rebollàm s’esmuny.

No hi ha sorrenques vores, ni rònegues carenes,

tot l’herba ho encatifa, rosada a bla ruxím;

gronxant-hi entre lianes de nuadices trenes

la palma escabellada son ençucrat rahím.

Encinglantse, la cabra esbrota un olm mengívol

des d’un cayrell de timba penjada sobre’l ríu

y’ls bissonts s’arramadan, ab ayre germanívol,

dels llimoners y mangles al regalat ombríu.

Cervos gegants rumbejan ses banyes d’alt brancatge

que pren l’aucell per arbres d’excelsa magnitut;

astora les gaceles lo mastodont selvatge,

y als mastodonts esglaya lo corpulent mammuth.

Lo Pyrinèu y l’Atlas, titàniques barreres

ab que murà l’Altissim dos continents fronters,

agermanats embrancan aquí ses cordilleres,

dant al condor neus altes, al rossinyol vergers.

Semblava que, geloses, del món a la pubilla,

Europa y Libia dassen, com noys petits, lo braç,

y que ella, al foch del geni, estel que al front li brilla,

amunt, per l’escalada dels segles, les guiàs.

Guadiana, Duero y Tajo, que l’or y plata escolan,

vessants de les planicies d’Iberia a grossos dolls,

per llits de pedres fines anguilejant rodolan,

y dauran y perlejan deveses y aygamolls.

Ab líbiques rieres s’aplegan en llurs víes;

ab lo Ríu-d’-or cabdella ses aygues lo Genil;

y si dú aqueix de Bètica remors y melodíes,

dú-n’hi l’altre de Costa de Palmes y Marfil ( 12 ).

Vestida, emmirallant-s’hi, de pòrfir y de marbres,

entre’ls dos ríus, com féta de borrallons de néu,

mitg recolzada al Atlas, y a l’ombra de sos arbres,

del Occident cofada la Babilonia sèu.

Allà d’allà, per entre falgueres gegantines,

de sos menhirs y torres blanqueja l’ample front,

de marbres sobre marbres piràmides alpines

que volen ab llurs testes omplir lo cel pregón.

De sos immensos regnes la mar no ha vist l’amplaria,

y dormen tots a l’ombra del séu gegant escut;

y Tangis, Casitèrides, Albión, Thule y Mel-laria ( 13 )

per cada ríu envíanli barcades d’or batut.

Mes, ¡qui ho diría, al vèurela tan bella! en sa platxeria

lo cranch d’un pecat negre va rosegant-li’l pit,

y entre’ls humors corruptes que’n brollan y materia

demà lo sol debades la cercarà en son llit.

Vers l’hort per odorífers boscatges s’obre vía,

los brúfols y ferotges lleons fugint de pôr;

quan ríu a ses espatlles tercera volta’l día,

de llum vestit se lleva l’oasis de verdor.

Y fentli de corona, ja hi veu, abans de gayre,

les d’or oviradores taronges groguejar,

com si brillant quiscuna fós altre sol que en l’ayre

sortís de les onades lo món a enlluhernar.

S’hi acosta entre verdices de murtra, y ja sos polsos

los ayres apetonan mitg embeguts de mel;

de bla fullatge y aygues murmuris s’ouen dolços,

y veu descloure en pluges de pedrería un cel.

Los cinamoms a rengles y poncemers altívols,

al dolç pès ajupintse de llur novella flor,

de dos en dos s’acoblan, en portxes verts y ombrívols,

hont guayta’l raig de l’alba per rexes de fruyts d’or.

Los cirerers s’hi gronxan, de flors viventes toyes

ahont vessaren tota sa flayra Maig y Abril,

y’l fruyt ja vermelleja fent goig, entre les joyes

que s’enfila a penjarhi d’un cep toria gentil.

Rieronets hi lliscan y fonts arruxadores,

llurs aygues adormintse sovint entre les flors,

mentre exes mitg desclouen los llavis a ses vores

per dar a les abelles lo nèctar de sos cors.

Los brolladors escupen un ríu per brochs de marbres,

y esbrinadíç al ploure lo ram de fós argent,

jugant l’iris corona lo cimeral dels arbres,

y’s veu entre ses tintes més blau lo firmament.

Cascades mil esquexan ses ones de bromera

per escalons de pòrfir y balmes de cristall,

y estols de blanques nimfes desfàn sa cabellera

pêls remolins d’escuma, seguintlos ríu avall.

Pêls riberenchs herbatges, com un ruxat de perles,

festívol saltirona l’aucell del paradís;

ou-s’hi glosar joyosos sinsonts y esquives merles,

y a estones gemegarhi lo tórt anyoradíç.

Y, lires del Edèm, los rossinyols li diuen

que de sa branca a l’ombra li placia reposar;

y nins, bells com los àngels que ab ells jugan y riuen,

fent toyes y garlandes, lo’n tornan a pregar.

Com qui no ho sent, Alcides a ferse endintre cuyta,

vers hont flayrós lo crida de fulles ab rumor

lo taronger, que sembla, groguíssima, ab sa fruyta,

tot un cel d’esmeragdes ab sa estelada d’or.

Refila, sota arcades de fulla, ab lira dolça,

balla y presúm d’Hespèrides lo tendre poncellàm,

joguineja ab cireres y pomes per la molça,

y ¡juli! a salts abasta taronges del brancàm.

De gessamí y vidalba derrera un cortinatge,

sa mare, per llentiscles en flor encobertats,

prop del séu buyt, guarníals set llits de nuviatge,

pus de boda ab adreços ja arriban sos gojats.

De sopte en ses joguines y riure infantívol,

d’un lleó ab la despulla cobert al hèroe han vist;

son pit d’atleta, y ayre guerrer y pagesívol,

ensemps que les encisa les dexa ab lo cor trist.

Lo cimeral del arbre per abastar, s’hi atança,

quan llest descaragola-s lleig drach ( 14 ) d’ulls flamejants,

y en roda la gran cuha brandant com una llança,

tantost ab gorja y urpes li copsa ab dues mans.

Ell, sortejantlo, axafa d’un colp de peu sa testa,

y’l monstre dexa caure ses ales y son vol;

sanchnós verí espurneja les flors, y sa feresta

mirada va apagantse com llum d’un sech gresol.

Morint, al tronch del arbre se nuha y caragola,

a cada revivalla fentlo cruxir d’arrel;

quan veuen les Hespèrides que fil a fil s’escola,

llur crit de verge s’alça planyívol fins al cel:

—¡Ay Atlàntida trista! ¡mes ay de qui’t díu mare!

¡que si veyèm lo día renàxer serà prou!

pus, mot per mot, l’auguri se va cumplint del pare,

que ab sos Atlants, sa patria, sos deus y tot conclòu.

«Forem gegants», moríntse, digué; «nostra halenada

féu suhar a la terra de pôr y ploure sanch;

la coma que aturarnos volía es arrasada,

y’ls boscos y mar ample no’ns eran entrebanch.

»De Libia arrabaçarem Harpíes y Amaçones,

per ella esparverantles com a pardals esquerps;

tenyirem sos saulons ab sanch de les Gorgones,

garfint per escapçarles son dur cabell de serps.

»Los Pyrineus, los Alpes, los Apenins romperem;

quan de carnatge y guerra lo cor nos digué prou,

pobretes! ja a l’Europa ( 15 ) y a l’Africa tinguerem

a nostres peus junyides, com dos vedells al jou.

»Fins al cim: mes al ésser al cap-demunt tot tomba!

A foch y a sanch Atenes arràmbans cap ençà,

y al vèurens de recules, l’Atlàntida, com tomba,

dessota nostra fèrrea petjada ressonà.

»S’aterra’l méu imperi que n’aterrà tants d’altres!

Aquell que a nostres passos se desvetllà en Orient,

ab nou halè de vida, de mi y de tots nosaltres

darà les cendres, ossos y anomenada al vent.

»Demà’ls clapers y dòlmens que nostres mans alçaren

no sabrán dir, com borda fillada, nostre nòm;

sols respondràn «som rastre d’uns gegants que passaren»,

als segles que demanen d’hont eram y qui sóm.

»Y al ferse esment de sabis, de forts guerrers y destres,

se giraràn un día los ulls a sol-ixent,

y oblidaràn, fent gloria d’inspiració, ’ls nous mestres

que alguns astres del món sortiren d’Occident.

»Mes no: la mar que’ns colgue, ab aspre y ronch llenguatge,

esbombarà pêls segles la gloria dels Atlants,

los qui a Egypte dexarem del món en lo mestratge

pus ans de Grecia nàxer eram ací gegants.

»Quan un hèroe, alt d’espatlles y cabellera rossa,

d’un colp de peu engrune lo guayta del jardí,

llavors per tots vosaltres s’examplarà ma fossa.»

¡Ay! lo guerrer que’l pare preveya, veusaquí!

Vèusel aquí; t’arriba, t’emprèn lo llenyatayre,

oh atlàntica niçaga, començat d’esbrancar;

món que sahó li donas, no li’n daràs pas gayre,

que al arbre y tu, a ran soca, de terra us ve a tallar!

Que’l pare hem vist en somnis, l’hem vist com etgegava

al hort, d’hont eram roses, los poltros de Neptú,

mentre eix Déu, ab forcívol trident lo descalçava.

Es somni, mes ses timbes y platja cruxen pú!

¡Mare! penjàu d’un sàlzer la lira als vents y oratge,

que a l’ombra regalada no hi dançarèm per més;

no enramèu nostres tàlams de murtra ab lo fullatge,

puix ¡ay! allí’ns espera la mort per dâ’ns un bés.—

CANT TERCER LOS ATLANTS

S’aplegan dins lo temple de Neptú. Rahonament del primer capde-colla. Sos mals auguris. Demana als qui arriban de llunyes terres quines noves duhen al collotge. Un, que ve de les encontrades de Ponent, respón haverles mitg abrigades un braç de mar. Altre, tot just vingut d’envers Tule, ha tret un mal pronòstich de les aurores boreals. Entra de sopte un Tità que arriba pêl camí de mitg-día, y, tremolós encara, conta haver escapat d’una espasa de foch que abrusà a sos companys. En axò estant, senten moure’l temple en terratrèmol, ensemps que un llamp escapça la imatge triomfal de Neptú. Ouen la clamor de les Hespèrides, y, fent arma dels arbres y columnes del atri, escometen a Hèrcules. Gran combat.

De roques sobre roques són les parets gegantes

del temple, hont los Atlants enrotllan a Neptú,

altívols com los roures y alzines bracejantes,

que semblan dir al cingle:—Sóm tan ferrenys com tu.—

Allí, per esposarles ab sos més braus sotmesos,

esperan ses germanes, les del mirar de cel;

de sopte, a un mal auspici, com de cent furies presos,

a llur cridoria’l temple se torna altra Babel.

Se n’alça un que es del àngel caygut imatge viva,

d’humana recordança son nom esborrà Déu;

del temple immens les brèdoles, ahont sa testa arriba

tremolan a la forta tronada de sa vèu:

—Titans: quelcom de témer espera ab pôr la terra

que no podrèm tal volta contar a nostres fills;

apar que avuy la torra de nostre orgull s’aterra,

y sota’ls peus trontolla lo món d’hont som pubills.

Los núvols en figura d’espectres nos ho diuen,

ho cridan les tempestes ab xiscles y gemechs,

estels ab cabellera de foch pêl cel ho escriuen,

entrellaçantla ab lletres d’espurnes y llampechs.

Lo cel veig en feréstegues bromades arrugarse,

mostrantse, com entre ales de corbs, a claps a claps;

la terra veig, glatintnos, a nostres peus badarse,

y càurens la corona, poch testa en nostres caps.

A mitg esbadallarse les flors se mustehexen;

passant les aucellades abans de la tardor,

se dolen, com d’un càstich fugint que no’s merexen,

y, al vèureho, qui seguirles no pot esclata en plor.

Sols junt ab la xibeca la gralla alegra’s mostra,

diuen que’ls ríus se’n tornan enrera, y que un infant,

al veure d’aqueix día la llum en terra nostra,

ha reculat al ventre, de pôr esgaripant.

Y ¿què’ns caldrà a nosaltres? ¿seguir la rierada

o contra’l fat empènyer la barca a vela y rem?

¿dels massa crèduls ríurens, o fer ab ells llaçada?

Titans de cor de roure, digàume: ¿què farèm?

Abans, quín vent vos porta, contàu. Tu que la vida

prop del llit d’or del astre del día escórrer veus,

¿per què, digam, dexares tos camps d’herba florida,

que a mustehir no basta l’halè de tots los deus?

—Tenía un fill—respòn,—com datilera

que breça’ls colibrís en primavera;

un día’s caragira contra mi:

y, de bon ayre y ben plantat com era,

la vida li arranquí.

Posí son còs dins una fonda balma,

ab fulles abrigat de ceiba y palma,

perque’l Zemí del cel no me’l vegés;

mes ¡ay! del esperit la dolça calma

ja no’m tornà may més.

Mos ulls aquella nit ¡ay! no’s clogueren,

entre caobes y mameys vegeren

dos altres ulls en la blavor dels cels;

«Pare, dormíu, mes filles me digueren;

dormíu, son dos estels.»

«No són estrelles, no, filles hermoses:

aquexes són del alt jardí les roses,

y aquells són ses espines pêl méu cor.

Dormíu vosaltres, ¡ay! poncelles closes

al somni del amor.»

¡Ay! eran ulls de aterradora ceya,

y llur ullada escorcollantme’m deya:

«¿Ton fill, ton fill hermós, com no es aquí?»

He vist un braç que d’entre’ls núvols queya,

¡era’l braç del Zemí!

¡Perdó! diguí sortintme de l’hamaca,

quan ressona son crit en ma barraca:

«Dins la balma del crim la mar hi bull,

de tot quant veus, per esborrâ exa taca,

ni’n restarà un escull.»

Digué: y ja de la cova’l mar exía,

y d’ayga y manatins l’herbatge omplía:

jo, fugintne, ’m girava al nadíu lloch;

ja cabanyes y selves no hi havía,

ja vall, ni cims, tampoch.

D’Haytí la cordillera ( 16 ), que’l cor ama,

en illes es trencada; de Bahama

lo bell pahís, d’arenes es un banch;

y encara famolenca la mar brama

venint; ¡pot ser l’aclama

la meva olor de sanch!—

Parla un que vora Tule gelada’l sol anyora:

—També es ¡ay! de diluvi l’auguri que vegí;

vegí a Llevant extendres la boreal aurora,

en flochs vermells y rossos trenats y brins d’or fí.

Y, com l’ona arrocega les perles y petxines,

desencastar semblava y endursen los estels;

mes tot plegat, llençantlos com flors entre ruines,

grans signes de malastre borronejà pêls cels.

Atlants, ¡ay! de vosaltres: mes ¡ay! de vostre imperi

que, com lo sol, devalla de són mitg-día al mar;

açò que’ls cels nos diuen ab llengues de misteri,

malalta en sos desvaris, la terra ho díu ben clar.

He vist d’infants y vèrgens horribles sacrificis,

he vist a l’ignocencia del negre crim als peus;

arrèu les viles, fetes encant de tots los vicis,

y aquexos dins lo temple robar l’encens als deus.

He vist en la disbauxa noys tendres revolcarse,

los pares traure a vendre llur fill, del avi trist

los nets com d’una càrrega fexuga descartarse,

y l’un germà del altre beures la sanch! he vist...—

L’interrompé un Tità de la natura esguerro,

que, guerxo y d’estrafeta figura, ’s veu entrar,

y esblanquehit, com mort que fuig de son enterro,

del temple per les tombes son crit fà ressonar.

—Vora Africa ab mos hèroes a nit m’endormiscava,