Eucarístiques E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Poesie und Drama
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 126

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

Una col·lecció pòstuma que reuneix els salms més dolços i les poesies més espirituals de Jacint Verdaguer. En el poemari, Verdaguer se centra en l'Eucaristia, en la nit de Tabernacle i en la vida de Jesús. La col·lecció reuneix setanta-vuit composicions, no ordenades cronològicament, que buscaven divulgar la cristianitat i els seus costums al poble. En elles s'uneixen la creu (el dolor de la vida) i el calze (l'amor diví), expressades en himnes, odes i poesies.-

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Eucarístiques

Saga

Eucarístiques

Copyright © 1904, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687729

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

al rey de la gloria, fill del pare eternal,

a nostre senyor jesucrist,

fill de la verge immaculada,

veritable déu y veritable home,

rey immortal dels segles y del món,

veritablement, reyalment y substancialment

present en la santa hostia,

los amichs del sacerdot poeta verdaguer

dedican les eucarístiques, magnífich monument

de sa fe, sa esperança y son amor

Bisbat

de Perpinyá

Perpinyà, 21 de Març de 1904

Al senyor Agustí Vassal

Mólt distingit senyor y fill méu carissim:

Acabo de llegir lesEucarístiques de Mossèn Facinto Verdaguer, quina lectura me va causar fondíssima impressió. L’ànima del nostre excels poeta revíu del tot, ab l’ardor de sa fè y la bellesa de son enlayrat geni, en aquexes poesíes que semblan emmanllevades al Càntich dels Càntichs. Creure, amar y patir, tota la vida de Mossèn Cinto pot resumir-se en aquexos tres mots, o, per millor dir, la crèu y-l càlzer van ser les dues fonts inagotables ahont va pouar la seva inspiració. Des de la primera joventut fins al llindar de la eternitat, la vida del capellà y del poeta va desenrotllar-se sota aquexes dues influencies. Vida de crucifixions, de dolors físichs y morals aguantats ab una resignació de màrtyr; vida d’amor, d’aquexa amor que en la llenga mística se díu Caritat, quina font embriagadora va ésser per ell lo diví càlzer del altar.

Les Flors del Calvari nos han fet mirar l’home dels dolors, y hem de regraciar a Déu de no haver-li perdonat les penes y-ls neguits, hauría faltat, en efecte, a la nostra admiració per tan excels poeta, de poder contemplar-lo, per axí dir, a nú, a descobert, despullat dels aventatges humans, dins del sol lluhiment de ses virtuts.

Avuy lesEucarístiques nos fan mirar lo triomfador del dolor, Mossèn Cinto, tenint d’una mà la aspra crèu feta harpa armoniosa, y de la altra lo càlzer d’or, plè de la sanch del Anyell diví, mentres que ab vèu de cigne canta los últims hymnes de l’amor místich, hymnes dolcíssims començats en la terra y finits en lo Cel... Lo cigne armoniós ha mort davant del sagrari.

LesEucarístiques han sigut lo testament poètich de Mossèn Facinto Verdaguer. La primera plana la va escriure davant del Sant Misteri de Pezillà, en nostre trocet de Catalunya que tant estimava y ahont tots los cors eran seus; y-l va firmar y segellar en Perpinyà, cinch mesos abans de morir, elegint-vos per marmessor com a amich fidelissim.

Al donar a llum aquexes últimes poesíes complíu, donchs, la seva última voluntat; y d’axò vos ne seràn sempre més reconexents los admiradors del poeta, los bons fills de Catalunya d’ ençà y d’ enllà del Pyrinèu, y sobre tot lo qui firma aquesta carta, repetint-se vostre pare amantíssim en Crist Senyor Nostre

Juli, Bisbe de Perpinyà

GENESI DE LES EUCARÍSTIQUES

Si en ales del pensament nos trasladàm a la Capella hont s’hi venera al gloriós Sant Jordi, patró de Catalunya, aprop del poblet de Folgaroles, bisbat de Vich, en mitg d’un amfiteatre de rocasses acimades per un imponent dolmen, altar un día dels déus del paganisme, boy seguint les remors dels torrentars y cascades, veurèm a un jove sacerdot qui, acompanyat de sos parents y amichs, avença a poch a poch, esblaymat, commòs y gayre bé defallint.

Al enfront d’un senzill altar guarnit ab dos pomells de flors y enllumenat per quatre ciris, hi celebra ferventment l’august sacrifici de la Missa, aparexent com transfigurat per un sant ardor que a sos oyents una devoció fonda encomana.

Ja lo nou ministre del Senyor, en un acte d’adoració, enlayra per dessobre les testes que la Fè y l’Amor fan inclinar, a la primera Hostia per ell consagrada, ver recaptador del Infinit, Hostia profitosa que reflexarà suàu brillantor sobre tota la seva vida, força divina que l’aguantarà en sos treballs, ses lluytes y ses contrarietats.

Vinticinch anys més tart, Mossèn Jacinto Verdaguer remembrava ab plêr lo recort de sa primera missa, que fóu, com ell deya, la bella aurora del méu sacerdoci.

Gracies a les pregaries de sa bona mare, cobrà coratge pera pujar al altar: Pobra mare! Ses fervoroses oracions me donaren força pera pujar al altar per la primera vegada, hont hi alçava ab mes mans tremoloses la Hostia santa, sol hermós de les ànimes enamorades, emporporant-hi ab la sanch de Jesucrist sos armoniosos llavis.

Durant lo curs de sa existencia celebrà en les esglesies més famoses del món catòlich: a la catedral de Córdova, a Sant Pere de Roma, a Tànger, a la mora Constantina, a Santa Eduvigis de Berlín, a la esglesia dels Dominichs de Sant Petersburg, a la catedral de la Havana quan estojava les cendres de Cristòfol Colóm, a la cova de Bethlèm y sobre los rocatars del Calvari.

Mes les capelles de marbre, los altars de jaspi, los retaules d’alabastre, de bronze y de plata, les estovalles brodades d’or, les dalmàtiques de brocat, y les casulles rublertes de pedres precioses, no li feren pas oblidar los ornaments senzills ni-l pobre altar de Sant Jordi hont hi tingué lloch sa primera missa, y quin recort sobrepujà a tots los altres, segons ell meteix deya, com si-l méu cor s’hi hagués quedat allà, hont celebrí lo primer sacrifici.

Dolent-se d’haver dexat aquells cims pera baxar a la plana, se plany de que la humil formiga haja tingut ales, perquè no hauría trepitjat tantes d’espines, ni hauría hagut de plorar tantes llàgrimes.

¡Benehides espines y fecondes llàgrimes que-ns han reportat tantes obres mestres!

Lo poeta sembrà en llàgrimes, mes la cullita ha sigut gloriosa y abundant en garbes d’un grà que no s’agotarà may més.

Pêl Desembre de 1896 endreçavam un humil prech al poeta més gran de la catòlica Espanya, Mossèn Jacinto Verdaguer, sacerdot del Altíssim, perquè desitjavam obtindre del autor de La Atlàntida «una de les paraules que immortalisan tot lo que canta vostra delicada ànima de poeta», una poesía sobre les Sagrades Hosties de Pezillà de la Ribera.

No-n teníam prou de que haguessen sigut cantades per un Bisbe eminent, teòlech y poeta, sinó que volíam sublimar-les per la vèu del geni.

Lo poeta del cor d’or acullí nostra súplica ab la bondat y senzillesa que formavan son carácter, y tres o quatre díes després, per conducte de nostre excel-lent amich en Delpont, rebíam la celebrada poesía Lo Sol de Pezillà, que es un hymne magnífich dedicat a la Eucaristía, y quin títol solament ja val més que un llarch poema.

Lo sacerdot-poeta, pera cantar al Santíssim Sagrament, feya emmudir ses penes y abastava la harpa penjada dels sàlzers del camí, que des de temps restava silenciosa.

«Los quatre versos—nos escrivía ab sa extremada modestia—ab que responguí a vostra honrosa invitació, me sortiren d’un raig lo día de Nadal, y són los únichs que he escrits fà mólt temps.

»No són pas dignes de Jesús sagramentat ni del Misteri de Pezillà. Mes tal com sían prenèu-ne vos y prenga lo bon Jesús la bona voluntat.

»Un de mos somnis es escriure un llibre sobre lo misteri de la Eucaristía.

»Ho podré fer? A la voluntat de Déu. Mentrestant m’aconhorta pensar que en poesía o en prosa lo cantan millor altres poetes, y sobre tot los Angels que fan la vetlla de día y de nit al voltant del Tabernacle.»

Al rebre la nova de que l’insigne poeta se proposava compondre un llibre sobre la Eucaristía, nostre cor bategà ab entusiasme y felicitat.

Tot seguit encoratjarem axís a Mossèn Jacinto Verdaguer:

«Me fèu saber que un dels vostres somnis fóra escriure un llibre sobre lo misteri de la Eucaristía.

»Vulga Jesucrist que aquest bell somni esdevinga prompte una hermosa realitat.

»Allà hont està lo Còs diví es hont s’acoblan les àligues.

»Donchs, enlayra lo vol, àliga soperba, y contempla ab ta mirada fonda al Sol de la Eucaristía, enllumena ab sos resplendents raigs a Espanya, França y lo món enter. Jamay cap altre poeta ha cantat un tema més sublím.

»Ningú més a propòsit que vos, oh sacerdot de Jesucrist, pera cantar-lo.

»No-ns retardèu la obra capdal de fè y d’amor.»

Somniavam un poema grandiós y nostres desitgs no-s complían. Alguna ocasió, per les confidencies d’un amich, poguerem suposar que aquesta gran obra estava preparant-se.

Comunicarem a Verdaguer les alegríes y esperances que cobejavam. Mes ay! nostres il-lusions s’esvahiren prompte. Sa resposta del 27 d’Agost de 1898 era ben terminant.

«En Delpont vos haurà parlat ab massa benevolença dels meus pobres escrits eucarístichs.

»No n’he pas escrit ni-n só capàç d’escriure un poema, y sí sols unes quantes poesíes. Una d’elles es Lo Sol de Pezillà, que per cert es més obra vostra que meva, y tal volta per axò les altres poesíes, ses companyes, temo que li seràn inferiors.

»Faré solament, si a Déu plàu, ma humil cançó a la sagrada Eucaristía, mes no serà pas cançó de rossinyol, sinó de cigala, y de cigala vella y esmortuhida pêls frets del hivern de la vida. Nemo dat quod non habet.

«A entonar aqueix cant de cigala o de grill m’ajudarían algunes obres de sa llista que li remeto, esborrant-ne les que tinch ja per conegudes. Si li plàu dexar-me-n alguna, li agrahiré, especialment les firmades per Sant Francisco de Sales, P. Faber, Monsenyor de la Bouillerie y Monsabré.

»Lo millor serà que envièu les que bé vos semble y no necessitèu d’alguns mesos, perquè treballo ab mólta pena y sovint tinch de dexar, al pendre la volada, una poesía al pà dels Angels, per guanyar o cercar lo pà material que Déu n’hi dó.»

La composició del poeta, donchs, no consistirà en un gran poema sobre la Eucaristía, sinó en un aplech de poemets: en lloch d’una obra magistral, ne possehirèm móltes, que si no estàn unificades, en cambi presentarán la rica varietat dels resplendors eucarístichs: circumamicta varietate.

Ben rebuts foren nostres llibres, dels quins nos deya: «He començat a saborejar y a fer la abella sobre aquell camp de flors.»

Mes la doctrina sola no es prou pera guiar al poeta que recorre sempre a la oració: resar una missa a Jesús Sagramentat, al altar major de la esglesia de Bethlèm, com nos comunicava, «davant un poble immens que m’ajudaría ab ses pregaries». Y ell meteix demanà al Senyor «inspiració pera entonar-li un càntich nou» (Carta del 23 de Setembre de 1898).

En lletres del 31 de Desembre del meteix any, humilment expressa son desitg, pera cantar «al Santíssim Sagrament, de que voldría ésser més digne sacerdot y menys indigne y pobre poeta».

De tant en tant alguna pena sopta ses inspiracions. «La situació d’Espanya no convida a cantar. No obstant, vull acabar mon psalteri al Santíssim Sagrament» (Lletra del 11 de Juliol de 1899).

Comprenguerem que lo defalliment lo guanyava quan va escriure-ns: «No sé pas quan podré estampar mon llibre de la Eucaristía. No-m serà pas possible, com no s’arreglen mos assumptes.»

Ab tot, va posar en vers dos miracles del hermós llibre del P. Couet, Les Miracles du Saint Sacrement, dihent-nos: «He poetisat un parell de miracles dels del llibre hermós. Mes no he tingut pas cap inspiració: Jesús Sagramentat ne prenga la bona voluntat» (Carta del 31 de Desembre de 1899).

Sos planys fan trencar lo cor: «Só vell, estich en una mar de tribulacions que no-m dexan pensar ni escriure, y menys cantar. Per la alta poesía me sento exalat. Tantes y tan crues tempestes m’han xafades totes les flors del méu hort y m’han dexat sense un brot de poesía. Tot sía per Déu» (Carta del 9 d’Agost de 1900).

Axís com la encisera albada senyala lo sol, les Flors de María preparavan lo camí a les Eucarístiques . La Mare disposa la vía al séu Fill: Ad Fesum per Mariam. Per María se va a Jesús.

Al posar terme, gayre bé, a ses Eucarístiques, nos escrivía Verdaguer: «Respecte an’aquestes poesíes, estich encara indecís entre publicar-les en un sol volúm o en tres o quatre petits llibrets.»

Y-ns donava detalls de la composició dels opuscles, als que voldría «afegir-hi, si Déu volgués que sabés escriure en prosa, una videta popular de nostre Sant Pasqual Baylón (que s’ha de començar encara)».

Lo poeta se dignava consultar-nos: «Ara vos pregun to: ¿Què vos ne sembla? Quin dels dos plans vos apar millor?... Lo gloriós Sant Jacinto, que porta en una mà la Santa Verge y en altra lo Santíssim Sagrament, nos inspire a vos y a mi» (Lletres del 12 de Desembre de 1900).

Manifestarem nostre humil parer al poeta, qui-l trobà rahonable: nos determinavam per l’aplech y no pera seccionar la obra, perquè axís minvaría l’efecte del conjunt.

«La resposta que vos me donàu a la pregunta de si es millor publicar mes Eucarístiques en varis llibrets o en un sol volúm, m’ha semblat bé. Sortiràn totes plegades, mes axò serà quan Déu voldrà; perquè per ara estich destorbat y la obra no està prou feta encara. Aquell l’acabe per qui o en honor de qui fóu començada.»

Aquesta carta, del 3 de Janer de 1901, sigué, ay! la derrera que del gran poeta va arribar-nos.

No obstant, tinguerem la sort de veure a Jacinto Verdaguer quan sa vinguda a Perpinyà pera tributar los derrers homenatges a un dels millors de sos amichs, lo senyor Justí Pepratx, traductor de La Atlàntida y altres obres (Desembre de 1901).

Abans de separar-se de nosaltres pera retornar a Barcelona va confiar-nos lo séu manuscrit, que per primera vegada, en l’any anterior, nos havía sotmès.

L’insigne poeta ja ho pressentía que no posaría fí a la seva obra:

Oh! Vola, àliga real;

axeca més la volada;

axeca-la cel amunt,

que-l volar ja se t’acaba.

Mossèn Jacinto Verdaguer volgué constituir-nos depositaris de les Eucarístiques, quin preuat tresor tením en nostres mans y, ajudant Déu, no quedarà pas amagat.

Ab lo concurs dels amichs d’en Verdaguer erigirèm sobre la seva tomba un monument digne del autor de La Atlàntida y del místich incomparable.

Prompte un nou floró hermossejarà la corona del poeta, ja prou valiosa y resplendent.

Resta ignorat lo nom del argenter de Segovia que desitjava

Morir cisellant en or una custodia.

Mes si no conexèm al primer, sabèm que-l segón, que ha fruit aquesta sort immensa, es Mossèn Jacinto Verdaguer.

Després d’haver ofert a la Mare la millor corona de les més gayes flors, Flors de María, preparava pera-l fill una sumptuosa diadema, més esplèndida que la dels reys: una diadema composta de tots los resplendors eucarístichs. Y

S’ha mort cisellant en l’or aquesta custodia.

Es una poesía més que humana: són càntichs y armoníes celestials com les que deuen fer sentir los Serafins dalt del Cel, entre-ls enlluhernaments de la divina presencia, davant del meteix Déu.

Es més que càntichs: es una pregaria, una adoració sublím.

Axís com Frà Angèlich pintava agenollat sos Cristos y ses Madones, també Mossèn Jacinto Verdaguer devía compondre sos poemes eucarístichs, ses Eucarístiques, com ell les anomena, al peu del Tabernacle en lo flamejament diví de la resplendenta Hostia.

Allí flameja l sol de l’Hostia Santa.

Sota aquexa apariencia

s’emmantella l’increat,