Obres complertes. Vol. 1 E-Book

Jacint Verdaguer i Santaló

• Herausgeber: SAGA Egmont
• Kategorie: Poesie und Drama
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 260

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

Una col·lecció que recull totes les obres d'un dels màxims exponents de la Renaixença catalana i del romanticisme del segle XIX. En aquest primer volum s'han reunit les seves poesies més religioses, agrupades en tres grups: Idil·lis i cants místics, Caritat i Montserrat. Mitjançant la poesia, Verdaguer reflexiona sobre la religió des de la seva pròpia fe, sobre els problemes socials i sobre la importància dels elements espirituals dins la cultura catalana. -

Leseprobe

Jacint Verdaguer i Santaló

Obres complertes. Vol. 1

Idilis y Cants místichs.— Caritat. — Llegendari, Cançons y Odes de Montserrat. — Passió de Nostre Senyor Jesucrist.

AB GRAN CURA ORDENADES Y ANOTADES

Saga

Obres complertes. Vol. 1

Copyright © 1905, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687576

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

IDILIS Y CANTS MÍSTICHS

PROLECH

Rebut l’elegant volúm de poesíes novament estampades per mossen Jacinto Verdaguer ab lo títol de Idilis y Cants Místichs , y al punt de posar la mà a la ploma per donar cumpliment a nostre propòsit d’enrahonar breument ab los llegidors de elles, nos acut la pregunta: ¿Què’s pot dir de nostre poeta que tothom ja no ho sàpiga? Per tota Espanya y fora d’ella es ara reconegut lo preu de ses obres, y no cal que’s faça sentir una nova vèu que públicament lo proclame. Tant sols podrèm afegir, per nostra part, que no es d’enguany ni del temps més pròxim que’ls confidents de sa pensa endevinaren que aquell que era llavors no gayre més que un noy havía d’arribar a fer quelcòm de bò. En la edat primerenca, en aquella edat en que, com l’aucell que encara no s’ha desempellegat de les brosses de son níu, no ha pogut l’enginy trencar los lligams de la imitació, prou feya de bon conèxer que’l d’en Cinto (axís l’anomenavan y l’anomenan sos companys) correría més endavant llibert y rumbós. Poch temps passà, y l’aucell donà una llarga volada, y tots nos recordàm dels picaments de mans ab que fou saludat lo senzill estudiant de la montanya, y dels merescuts llorers que coronaren son cap encara cubert ab la catalana barretina.Mes lo coblejador que llavors celebrava les rústegues usances de la terra y cantava aquella colla en que

lo més sonso...

faría cara a un gegant,

volgué pujar més amunt, y ab forces comparables a les del hèroe de son novell poema se posa a descriure lo gran cataclisme narrat per una antiga tradició, sens cap dupte molt poètica y a que no mancan, a més a més, certes apariencies històriques.

Lo cantor de costums catalanes y de mitològiques llegendes se’nspresenta ara ab unplech de versos d’altra mena, ab una verdadera toya de oloroses flors que han obert llurs fulles en un jardí que’ls Serafins habitan. ¿Què hi ha hagut de nou? ¿per ventura ha cercat un camí divers o ha mudat de gust o de conceptes literaris? ¿ha volgut demostrar que es apte pêl conrèu de diferents genres y que ses mans poden cullir més d’una palma? No es rès d’axò certament, y sense que ningú la diga quiscú podrà descubrirne la causa. No hi ha hagut cap cambi, pus moltes d’aquestes obretes no han sigut fetes suara sinò que venen de lluny; no’s tracta d’axamplar la fama literaria, pus ab lleu esforç s’hagueren arreplegat obres més diversificades y ja tingudes com a joyes de la renaxença catalana. Lo que s’ha proposat l’autor dels Idilis y Cants Místichs ha sigut presentar una tría de poesíes que fossen fidel espill del fons de la seva ànima, de ses aspiracions més pures y de son més fervent amor: per les quals poesíes no ha forçat sa imaginació a crear noves invencions que no sortissen per elles metexes, no ha cercat sorprenents belleses (encara que tot n’està sembrat), no ha volgut donar obres mestres (y algunes n’hi ha); sinó que s’ha contentat d’escriure ab senzillesa lo que son cor li dictava. Ha intentat, per dirho ab una paraula, seguir humilment les petjades del inspirat poeta dels Cantars y dels angèlichs autors de La llama de amor yde Las moradas.

No’ns toca a nosaltres parlar més, sinó contemplar ab admiració, y si axí’s pot dir, ab certa enveja al qui víu en tant alta esfera, y enviar una nova enhorabona al amable y bò y, encara que jove, verament respectable poeta.

M. Milá y Fontanals .

Barcelona, 20 de Març de 1879.

__________

Dues paraules nos permetrèm dir en esta nova edició (1) dels Idilis , no com afegit al pròlech immerescut ab que nostre sabi mestre y estimat amich D. M. Milá s’ha dignat enriquirlos, sinó més aviat per donarli’n les gracies a ell y a quants han contribuhit a axecarlos de la pols del séu no rès a una altura hont may haurían pujat ab ses propies ales.

La bona arribada que per tot arrèu se’ls ha feta nos obliga a desmentir als qui diuen, com ho hem sentit cent y una vegades, que en nostres díes no se sent la poesía mística. No solament se sent encara, grat sía a Déu, a pesar del materialisme que puja per cobrirho tot com onades d’una maror crexent, sinó que s’estima com lo recort de les nits serenes de la primavera en les tormentoses vesprades del hivern, com la memoria de la hermosa ignocencia després del pecat.

Ysi la poesía del present llibre, que poch més té de mística que’l nomy la bona voluntat del autor, ha sigut aplaudida ab tot l’entusiasme, traduhida, imitada y llegida ab les llàgrimes als ulls, com més d’un nos ho ha confessat, ¿quina acullida tindría la que fós mística de debò, ardenta com la flama del amor diví, pura com la olor del espígol quese sembra en lo trespol de les ermites y com l’encens digna de cremar davant lo tabernacle del Altíssim?

Mes (fà tristesa’l pensarho) aquexa branca florida del arbre de la poesía, la més divina de totes, la que porta més or del Cel en les ones armonioses de sos versos, la que naix més amunt y més amunt se’n puja l’ànima, dexantli saborejar en esta vida alguna gota del càntich nupcial de la gloria, no té cultivadors; es un verger en herba, es una font hont gayre bé ningú va a pouar.

¿Quants idilis dormen amagats, com aucells ab lo cap sota l’ala, en les brancalades dels archs de nostres temples gòtichs y en los claustres en ruina de nostres convents y monestirs? ¿Quantes llegendes, que may ningú despertarà, dormen en les pàgines de les Acta Sanctorum, tan plenes de bellesa per dins com de pols per fora en los prestatges de nostres biblioteques, llibre d’or que ha fet dir al meteix Renan exa coneguda frase: «una cel-la ab la colecció dels Bollandistes es lo paradís?» ¿Quants hymnes y cançons d’amor trauen lo cap y baten les ales, per volar a qui’ls cride, entre’lsinspirats conceptes de la Imitació de Jesucrist, los celestials col-loquis del Amich y l’Amat, les angèliques visions de santa Gertrudis y santa Teresa, y sobre tot en lo llibre en que l’Esperit Sant ha axamplat més les seves ales, lo Càntich dels càntichs, plè encara de perfums del Líban y de Sión, com a etern jardí de les ànimes enamorades? ¿Quins epitalamis tan purs ensenyarían los Serafins, que voltejan a voliors lo sagrat viril, al poeta ditxós que’ls sabés escoltar y apendre?

¡Y si n’endolcirian de penes y’n donarían d’alegríes aquelles notes sagrades, volant de mas en mas y de vila en vila, com novelles niarades del Edèm ab lo bech plè de dolçor y de tendresa, parlant y duhent missatges del Amor dels amors a tants ignorants y sabis que no’l conexen! Ab eix bàlsam del Cel, si se’n curarían de cors que les espines de la terra han ferit y per qui no tenen cap medecina totes les herbes remeyeres del món! ¡si’n reviurían ab exa rosada suàu de cors que la febre del or, la set del plaher y’l gel del dupte van assecanty fent malbé! ¡si n’hi han d’esperits solitaris en mitg de les grans ciutats que fugen del brugit y s’arreconan en la soletat dels seus pensaments, a qui la soptada visita de la musa mística podría revelar lo món del Infinit, lo centre de tot amor, la font de tota vida que cercan y anyoran, tal volta sens adonarsen!

Déu trucant a les portes dels cors, vox Dilecti mei pulsantis, desvetlle aviat als que, corrent a la olor de sos perfums, han de despenjar dels pilars del santuari les tant temps hà mudes y polsoses harpes de sant Joan de la Creuy de Ramón Llull, als que hajan de fer baxar lo foch del Cel per reviscolar les literatures que, per falta del oli de la fè, s’apagan, com la llanterna de les vèrgens fatues del Evangeli. ( 2 )

Mentrestant jo dono les gracies als crítichs y lletrats de casa, y especialment als de fora casa, qui han escoltat benèvols mos assaigs.

Grans mercès a tots y en particular al jove escriptor (a qui’ls vells diuen mestre) y esperança de les lletres patries, Sr. Menéndez Pelayo, de qui, per lo molt que m’honra, copiaré exa nota ab que parlant de la poesía mística de nostra terra, tanca son discurs de recepció en la Real Academia Espanyola:

«Por razones fáciles de comprender, no he hablado de los escasos poetas místicos del siglo presente. Séame lícito, no obstante, hacer, aunque en forma de nota, una excepción, no de amistad, sino de justicia, en favor de la preciosa colección de Idilios y cánticos místicos de Mosén Jacinto Verdaguer, alta gloria de la literatura catalana, y superior, en mi concepto, á su tan celebrado poema de la Atlántida. Sin hipérbole puedo decir que no se desdeñaría cualquiera de nuestros poetas del gran siglo de firmar alguna de las composiciones de ese volumen: tal es el fervor cristiano, y la delicadeza de forma y de conceptos que en ellas resplandecen.»

J. Verdaguer, Pvre.

_________

Cor de Jesús , hort coronat d’espines,

déxam fer una toya de tes flors,

y rosada ab tes llàgrimes divines

darla a olorar als místichs amadors.

Cor de Jesús , oh cítara sagrada

que abeura en rius de música lo Cel,

sías font de mos càntichs regalada,

y rajaràn més dolços que la mel.

Cor de Jesús , oh llibre de la vida,

breviari a’amor del Serafí,

¡oh qui pogués d’aqueix amor sens miaa

transcriure algunes pàgines aquí!

Diada del Sagrat Cor de Jesús de 1878.

_________

CANT D’AMOR

Inveni quem diligit anima mea.

(Cant . iii .)

Dormiu en la meva harpa, hymnes de guerra;

brollàu, hymnes d’amor:

¿com cantaría’ls núvols de la terra

si tinch un cel al cor?

Jesús hi pren posada cada día,

li parla cada nit,

¿yno batrà ses ales d’alegría

l’aucell d’amor ferit?

Sos braços amorosos me sostenen,

dintre sos ulls me veig,

y místiques paraules van y venen

en celestial festeig.

Barrejan nostres cors sa dolça flayre,

com flors d’arbre gentil

breçades a petons pêl meteix ayre,

l’ayre de Maig y Abril.

Ja l’he trobat a Aquell qui tant volía,

ja’l tinch lligat y près;

Ell ab mi s’estarà de nit y día,

jo ab Ell per sempre més.

Se’m fonen a sos besos les entranyes,

com néu al raig del sol,

quan, cayent son vel d’or a les montanyes,

axeca al cel lo vol.

Jesús, Jesús, oh sol de ma alegría,

si’l món vos conegués,

com girassol amant vos voltaría,

de vostres ulls sospès.

Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes,

mirall del méu encís,

sían sempre exos braços mes cadenes,

eix Cor mon paradís.

Qui beu en vostre pit may s’assedega,

Jesús sempre estimat,

¡oh! ¡quan serà que jo a torrents hi bega

per una eternitat!

Oh hermosura del Cel, des que us he vista

no trobo rès hermós;

ja alegra’m semblarà la terra trista,

Jesús, si hi visch ab Vos.

Dexàume, Serafins, les vostres ales

per ferli de dosser;

déxam l’aroma que als matins exhales,

oh flor del taronger.

Dexàume, rossinyols, per festejarlo,

la dolça llenga d’or;

vèrgens y flors del camp, per encensarlo,

dexàume vostre cor.

Angels que al méu baxàu, com voladuries

d’abelles al roser,

endolcíu vostra música y canturies,

perque hi estiga a plêr.

_________

MÍSTICH DESPOSORI DE SANTA CATARINA

Quin somni tingué exa nit

la princesa Catarina!

Somnià veure a Jesús

en los braços de María,

com perleta en anell d’or,

com al test la clavellina.

Axís que’l veu tan hermós

a sos braços lo convida;

al Infantó no li plau,

ab sa Mareta’s mitg gira.

La Verge se n’ha adonat,

ja li díu plorosa y trista:

—¿No la vols veure, Fill méu,

a la flor d’Alexandría?

—Mare meva, en mos jardins

de millors se’n cullirían.

—¿Què li falta a aquexa flor

per esserne la regina?

—Mare meva, una regor

de les aygues del Baptisme.—

A aquexos mots de Jesús

se desvetlla Catarina,

corre a les aygues del Nil,

l’esperit hi purifica;

quan es més blanch que la néu

a son palau se retira.

Lo meteix somni li vé

quan en son llit s’ha dormida.

Somnía veure a Jesús

en los braços de María.

Axís que’l veu tan hermós,

a sos braços lo convida;

al bon Jesús ja li plau,

baxa a sos braços de nina;

lo primer mot que li díu:

—Tu seràs l’esposa mía;

los àngels tenen lo vel,

les vèrgens llums benehides.

Vetaquí mon anell d’or,

dónam tu’l cor y la vida;

lo cor lo vull tot seguit,

la videta un altre día,

la voldré quan seràs gran,

gran com los ceps de ma vinya.—

Lo séu cor enamorat

bat ses ales de alegría,

als batements del séu cor

se desvetlla Catarina.

Al bon Jesús ¡ay! no’l veu,

mes son anell bé’l tenía;

quan se veu ab sols l’anell

molt amargament sospira.

—Vos me dau tan sols l’anell,

y a Vos, Jesús, jo volía;

per merèxervos a Vos

passaré per flames vives,

per rodes de gavinets,

fins a donarvos la vida.

_________

ANYORANÇA

¿A dónde te escondiste,

Amado, y me dejaste con gemido?

¡Como el ciervo huiste,

habiéndome herido!

salí tras ti clamando y eras ido.

(sant joan de la creu .)

Donchs hont sou, videta mía?

de mon cor enamorat

vos he obert la porta un día;

l’heu ferit y m’heu dexat.

M’heu dexat en l’anyorança,

com verger al caure’l sol,

quan lo vespre que s’atança

l’abriga ab mantell de dol.

Mes, d’amor claríssim astre,

cercaré fins a trobâ us,

abans ¡ay! de perdre’l rastre

de vostres olors suaus.

Mostràuvos a qui us anyora,

clavell a punt de florir;

olorarvos puga una hora,

mes que sía per morir.

Ribes, màrgens y boscuries,

si us trepitja mon Amat

¿com no ho diuen les canturies,

la verdor y claretat?

Es com un Maig floridíssim,

ceya-rós, candi y gentil,

bonich de cara y dolcíssim,

com a triat entre mil.

¡Com volarían mos besos

per sos llaviets en flor!

¡tant temps hà que frissan presos

dintre’l níu del méu amor!

¡Oh! si veyèu al qui anyoro

a la llum del jorn naxent,

dihèuli, vèrgens, que’m moro

de mal d’enamorament.

Aucellets que anàu per l’ayre,

dihèuli si’m tornarà,

que si triga gayre, gayre,

glassadeta’m trobarà.

Me trobarà glassadeta,

puix sens lo sol del amor,

rès se’m beu la rosadeta

de les llàgrimes que plor.

¿Per què d’amor m’heu ferida

si no’m volíau gorí’?

¿per què’m donavau la vida

per despullarmen axí?

Per Vos mos ulls llagrimejan,

per Vos sospira’l cor méu,

sos amors sempre us festejan,

¡trista de mi! y no’ls volèu.

¿Hont teníu l’herbatge ombrívol

si volèu darmen un brí

del tendre past y mengívol,

com la flor del romaní?

¿Hont teníu, quan fredoreja,

lo dolç soley del amor?

¿Quina verdiça us ombreja

del mitg día en l’escalfor?

Tornàu, Jesuset, tornàu,

que só encara vostra aymía;

si altra aymía Vos trobàu,

jo aymador no trobaría.

Jo aymador no trobaría

tan bell, afable y hermós,

que si un altre al món n’hi havía,

no’n sería pas com Vos.

Mes rodí plans y montanyes,

vos cridí per tot arrèu,

y, Jesús de mes entranyes,

a mon plor no responèu.

Oh Jesús, flor que voltejan

recorts y somnis d’amor;

¡quan serà que’ls ulls vos vejan!

¡quan serà que us tinga al cor!

_________

LA FUGIDA A EGIPTE

Tot fugint María a Egipte

los angelets l’acompanyan;

uns esbrossan lo camí,

de verdor altres l’enraman,

altres lo sembran de flors,

mes Ella’l rosa de llàgrimes,

al veure un Déu perseguit

per lo poble que més ayma.

Sant Joseph va al séu davant,

portant la florida vara;

perquè la Verge repose

comparteix sa dolça càrrega.

Los àngels no poden tant;

ab vels d’or los fan de tàlam,

perque’l sol d’aquells deserts

no emmorenesca sa cara.

Quan arriban vora’l Nil

n’aparellan una barca,

sos braços faràn de rem,

faràn de vela ses ales.

La flor del loto obre’ls ulls

per veure a Jesús quan passa;

l’ibis sagrat ne té pôr,

pren lo vol vers les Piràmides

a dirho als déus que han caygut,

a dirho als déus que han de caure.

Mentres ells passan lo Nil

la llum del día s’apaga;

al posar los peus en terra

s’asseuen sota una palma,

que per cobrirlos millor

sos palmons en terra abaxa

com una tenda que’s clou,

com una celda que’s tanca.

Per entre’l fullatge vert

los àngels volan y cantan;

si l’un toca’l violí,

l’altre toca la guitarra;

l’Infantó s’es adormit,

María no dorm encara:

—Cantàu, angelets, cantàu

tot volant de branca en branca,

que’l méu Fill somnía y plora

adormidet en ma falda;

somnía veure una Crèu

dalt al cim d’una Montanya.

Cantàu, angelets, cantàu

afins a l’hora de l’alba.

La Verge breça que breça,

los àngels canta que canta;

si bonica es la cançó,

més bonica es la tonada.

—Rossinyolet, no refiles tant d’hora,

desvetllarías al Déu del amor;

dorm entre l’herba, fontana sonora;

dorm en ta platja, lleveig amorós.

Dorm y somnía, Fillet de María;

mes altres somnis que alegren lo cor.

Per Tu guardavan sa flayre les roses,

per Tu sospiran les vèrgens de Sión,

que de tes blanques parpelles mitg closes

veuen sortirne l’estrella del jorn.

Dorm y somnía, Fillet de María;

mes altres somnis que alegren lo cor.

De Babilonia ja l’ídol s’aterra,

veyent que li robas l’encens olorós;

ab Tu devallan los cels a la terra,

ab Tu l’estrella sortí de Jacob.

Dorm y somnía, Fillet de María;

mes altres somnis que alegren lo cor.

Altre Moysès vé del Nil en les ones;

braços de Verge li fan de breçol:

als reys de Egipte pendrà les corones,

als reys de Roma lo ceptre del món.

Dorm y somnía, Fillet de María;

mes altres somnis que alegren lo cor.

_________

L’HERBA DEL AMOR

Verge del mantell blau,

donàumela, si us plau.

Del bon Jesús al Cor

ha nat l’herba d’amor

que no’s mustiga;

flayràula, Maig y Abril,

que herbeta més gentil

no l’heu pas vista.

A qui’n demana un brot,

li dona’l Cor y tot,

font de delicies;

donàumela ¡ay! a mi,

que l’herbeta d’ací

fà sols espines.

Covantla engelosit,

díu que’l diví Esperit

li’n dona vida;

ses ales d’or a plêr

servintli de dosser

y capellina.

Angels a volïors

l’enrotllan voladors,

ab melodía,

d’abelles com exàm,

que volta, volta un ram

de clavellines.

Papellonets del cel,

que assaboríu sa mel

de nit y día,

dihèu, puix l’oloràu,

flayrada més suàu

si l’heu sentida.

Jo l’he sentida aprop,

y per haverne un glop

tot ho daría;

daría’ls somnis d’or,

ma jovenesa en flor,

mos cants y lira.

Oh tu que sempre víus,

herba d’amors jolíus,

vina al cor, vina;

tindràs en ell pitxer,

Jesús per jardiner,

per sanch la mía.

De día’t regaré,

de nit te flayraré

mentres víu sía;

de quant la mort se’n dú

tan sols m’hi quedas tu,

morir m’es viure.

Mes ¡ay! ja’t sento al cor,

herbeta del amor,

flor de ma vida;

ja poncellada un Déu

l’hi trasplantà del séu;

¡quina delicia!

Ara podré morir,

que no puch ja obehir

sa olor divina.

Dàume, Jesús, la mà,

que al cel me’n vull pujà,

y al Cor hont poncellà

treurà florida.

_________

LES TRES VOLADES

Entre la vinya el fenollar

amor me pres, fem Deus amar.

(Ramón Llull .)

Lo matí de ma infantesa,

¡quin matí fou tan hermós!

lo cor vessava de càntichs,

lo camp vessava d’olors.

Jo’m sentí unes ales nàxer

y volí de flor en flor,

a quiscuna que’m somreya

li dictava una cançó:

si cançons no li plavían,

li donava un bés o dos.

No veya de vostra tenda,

gran Déu, les estrelles d’or.

Les vegí per entre’ls arbres,

y adéu, floretes del bosch;

per la bresca de mos càntichs

ja no teníu prou dolçor.

Prou veya aprés les estrelles,

mes no us veya encara a Vos,

del cel bellesa increada,

robadora del amor.

Ara que us veig y us abraço,

adéu, estrelles y tot;

pera aymar a qui tant aymo

ja no tinch prou gran lo cor.

_________

DOLÇ CATIVERI

In vinculis charitatis.

Bon Jesús, ¡que fou pesada

la cadena del pecat!

mes ja Vos me l’heu llevada,

y ab una altra m’heu lligat.

M’heu lligat ab la cadena,

la cadena del amor,

que m’ha duyt de pena en pena

a un abisme de dolçor.

¡M’heu lligat ab flonjos llaços

a vostra esposa la Crèu!

¡quí, com Vos, entre sos braços

pogués dar l’ànima a Déu!

SANTA TERESA DE JESÚS

Et collocavit ante paradisum voluptatis

Cherubin, et flammeum gladium.

(Genes . iii .)

Desde son trono de gloria

lo bon Jesús vos ha vist,

quan per Ell vos en anavau

màrtyr d’amor a morir,

y per darvos mort més dolça

vos envía un Serafí:

sa sageta n’es molt fina,

com clau d’or vos obre’l pit.

Lo bon Jesús se n’hi baxa

com un rey a son jardí;

d’enamorat que n’estava

la’n festeja día y nit;

parauletes que li’n deya:

—Dolceta amor, ¿com te díus?

—Lo nom que a mi més me agrada,

Teresa de Jesucrist.

—Jo’m dich Jesús de Teresa;

Teresa, ¿què vols de Mi?

—Amarvos, Jesús, amarvos;

penar per Vos o morir.

—Teresa, si’l cel no hi fora,

per tu jo’l faría aquí.

—Jesuset, si un Cel teníau,

fèuvosen altre en mon pit.

—Si vols que Jo un cel me’n faça,

una cosa te’n vull dir:

no parlarás més ab hòmens,

sinó ab angelets y ab Mi.—

Del cor hermós de Teresa

se n’ha fet un paradís,

hont riuen fonts oloroses,

roses y lliris florits:

les roses són les cinch llagues,

les fonts ses llagues y pit,

y Ell, que n’es l’arbre de vida,

rumbeja fruyts d’or en mitg.

Tu que hi vetllas a la porta,

Serafí, bon Serafí,

no’t cal, no, apuntarli fletxes

al cor que Déu ha ferit.

Si aqueix paradís Ell vetlla,

no hi podrà la serp dormir;

¡la sageta d’or que brandas,

me la clavesses al pit!

_________

MARINA

poesía escrita en lo golf de las yeguas

després de dar sepultura

eclesiástica en la mar a una nina d’aqueix

nom, morta no gayres hores després

de náxer

Avuy , desvetllador, un toch de salva

ressona dins la nau.

¿Tal volta hi ha caygut l’estel del alba,

dormint en lo cel blau?

Matinera com ell nasqué una noya

més rossa que un fil d’or;

enveja’l sol sa cara bonicoya,

la lluna sa blancor.

¡Benhaja qui’t parí! vina a mos braços,

colóm del paradís,

tu guiaràs volant los nostres passos

vers’l anyorat pahís.

Ta mare cantarà per que no plores

en son llitet daurat,

te somriuràn sos ulls per que no anyores

lo Cel d’hont has baxat.

Farèmte un breçolet de mareperla

que’l pèlach ha brunyit, ( 3 )

la més gentil que’l bés del sol esberla,

dins son verger florit.

Estels del mar darèmte per joguina,

y un’harpa de coral

que done a nostres penes medecina

y adorma’l temporal.

—Als arbres, mariners, ab les banderes

del més llampant color

un iris fèu de flàmores lleugeres

y gallarets en flor.—

Lo navili com cisne bat ses ales

ab tirs y campaneig,

y s’omple l’Cel de músiques y gales

a l’hora del bateig.

L’Occeà, mut com un anyell, escolta

del sacerdot la vèu,

y apar que als mots sagrats la blava volta

vol fer de tornavèu.

Al càureli del clot d’una petxina

la celestial regô

lo nom escaygudíssim de Marina

li posa’l vell patró.

. . . . . . . . . . . . . . .

En desvari sa mare sent canturies,

y’s posa a sospirar.

¿Si serà que angelets a voladuries

li venen a buscar?

Sí, que son ull tot just badat s’enllora,

del Cel com mirall viu,

y en mitg d’un món que l’afalaga y plora

joyosa ella somríu.

Y ab llavis frets encara, sembla dirnos:

—No plorèu, pas ma mort;

¿per què en tan curt viatge despedirnos,

si jo us espero a port?—

Mes ¡ay! ¿ab capellina amortallada

lo teu amor te vol?

¿Y ha de servirte una metexa onada

de fossa y de breçol?

Per àngel séu la terra te volía,

per sirena la mar;

mes Déu ha dit:—Aquexa flor es mía,

la vull pêl méu altar.—

Y sens veure la terra, ab Déu qui’t crida

te’n volas cap al Cel,

¡ay! d’exa mar amarga com la vida,

a mar d’ones de mel.

¡Oh! qui tingués tes blanquinoses ales,

gavina del cel blau,

a mar y terra ab sos tresors y gales

per dir adeusiàu!

_________

SANTA CECILIA

Cantava l’ocell en lo verger del Amat.

(Ramón Llull .)

Sola cantant y sonant

s’està en sa cambra Cecilia,

ohint respondre a sa vèu

angèliques melodíes.

Son espòs la n’entra a veure:

—Que hermosa ets en tes delícies!

Cecilia, si’m tens de grat,

bé’t plaurà ma companyía.

—Vostra companyía’m plau,

però millor la tenía;

tenía un àngel de Déu,

del Déu que’l méu cor estima.

—Si vegés son àngel bell,

jo a ton Déu estimaría.

—Si la fè us obrís los ulls,

de cara a cara’l veuríau.—

Ja confessa a Jesucrist,

a Jesucrist y a María,

y en lo llibre del séu cor

escríu llur santa doctrina.

Lo bateja’l Pare Sant

vora les aygues del Tíber.

Lo bateja sant Urbà,

sant Tiburci l’apadrina.

Quan es ben net de pecat,

se’n torna a veure a Cecilia;

la troba ab son àngel bell,

bell com lo sol de mitg día;

sos vestits són com la néu,

sa cara un raig de celistia,

y en sa mà dues corones

de roses alexandrines.

—Les corones que veyèu

per vostres fronts són texides,

són texidetes al cel,

sota’ls rosers de María;

no les esfloran los ayres,

ni la calor les mustiga.

Corones de verge són;

jo prou vos les posaría,

però rosades de sanch

se us tornaràn més boniques.

FULCITE ME FLORIBUS

Cobríume de flors,

que d’amors me moro;

cobríume de flors,

que’m moro d’amors.

Les flors que ací crexen,

mes ¡ay! no’m gorexen,

que sols ho farían,

si per mi florían,

les de l’estelada

que, en suàu rosada,

demunt sa estimada

fà ploure l’Espòs.

Cobríume de flors,

que d’amors me moro;

cobríume de flors,

que’m moro d’amors.

L’HARPA SAGRADA

Stabat Mater dolorosa

juxta Crucem lacrimosa,

dum pendebat Filius.

Al Arbre diví

penjada n’es l’Harpa,

l’Harpa de Davit,

en Sión aymada.

Son clavier es d’or,

ses cordes de plata,

mes, com algun temps,

ja l’amor no hi canta,

que hi fà set gemechs

de dol y anyorança.

S’obrían los Cels,

l’infern se tancava,

y al Cor de son Déu

la terra es lligada.

Al últim gemech

lo día s’apaga,

y’s trencan los rochs

topant l’un ab l’altre.

També’s trenca’l Cor

d’una Verge Mare

que, escoltant los sons,

a l’ombra plorava:

—Angelets del Cel,

despenjàume l’Harpa,

que de tant amunt

no puch abastarla:

baxàula, si us plau,

mes de branca en branca,

no s’esfloren pas

ses cordes ni caxa.

Posàula en mon pit,

que puga tocarla;

si ha perdut lo sò,

li tornaré encara;

si no l’ha perdut,

moriré abraçantla

la meva Harpa d’or

que’l món alegrava!

_________

A UNA NINA DE CINCH ANYS

Lo lliri blanch que floría

vora un ríu d’arenes d’or

pujà al altar de María,

y omplí son càlzer d’olor.

Ovirà la genciana

son mantell desde l’afrau,

y per ésser més galana

li emmanlleva’l color blau.

Los àngels d’amarla viuen,

y volant a eix món de fanch,

de María’l nom escriuen

en tot cor que es llibre blanch.

Lo lliri de puresa n’es lo téu cor de nina,

com flors de genciana badas tos ulls de cel:

que l’Angel, que a la Gloria tos passos encamina,

en lo téu cor escriga del nom de sa Regina

les cinch lletres de mel.

_________

CANTICH DE L’ESPOSA

Entrado se ha la Esposa

en el ameno huerto deseado,

y á su sabor reposa,

el cuello reclinado

sobre los dulces brazos del amado.

(Sant Joan de la Creu .)

Sovint , sovint solo pèrdrem

tot anant a cullir flors,

expressament solo pèrdrem

per que’m trobe l’Aymador.

Al matí m’ha trobadeta

esfullant un galdiró:

—¿Se’n troban gayres, aymía?

¿se’n troban gayres, amor?

—De les que no vull bé’n trobo,

de les que voldría, no.

—Baix a l’horta del méu Pare

florexen roses d’olor,

que de sanch he rosadetes

lo dijous de Passió.—

Tot cantant hi devallavam

com dos aucellets del bosch:

de les branques y verdices

surten càntichs y remors;

de cada petjada seva

clavellines y timons.

Florejant los més vistosos

jo llencí un sospir o dos.

—¿Que estarías cançadeta,

robadora del méu cor?

—Cançadeta o no cançada,

lo que ho fà bé ho sabèu Vos;

no cullím més que floretes,

quelcòm més voldría jo.

—Asseyemnos a l’ombreta,

trenarèm fulles y flors.—

Ell me’n trena una garlanda,

li’n texesch una altra jo

de lligabosch y englantines

y brins de mon cabell ros.

Quan li’n coronava’ls polsos,

ja me’n díu tot amorós:

—¿Què’t daré jo, dolça aymía?

¿què’t daré jo, dolça amor?—

Los gessamins de la seva

ja m’engarlandan lo front.

—Vos me dau tan sols floretes,

quelcòm més voldría jo.—

M’ha dat mística besada,

lo que’l Cel té de millor.

L’arbre d’encens que’ns abriga

s’ha tornat més olorós;

los aucellets que hi cantavan

han parada sa cançó.

Celestial ubriaguesa

nos adormía a tots dos,

sa cabellera y la mía

barrejant ses ones d’or.

Tan bon punt m’he despertada

als batements del séu cor,

ab un càntich d’amoretes

lo n’he fet dormir més dolç:

—Tinch sòn y no dormo,

me’n priva l’amor,

que avuy en mos braços

reposa l’Espòs.

Abella que voltas

sos llavis en flor,

de música fesli’n,

de besades no;

rossinyols dels sàlzers,

refilàu més dolç,

que avuy en mos braços

reposa l’Espòs.

Angelets devallan

a ferli l’amor,

les ales de plata,

los psalteris d’or.

Angelets hermosos,

fèumela a mi y tot,

que avuy en mos braços

reposa l’Espòs.

Floridíssim arbre

n’es l’arbre d’amor,

si l’ombra n’es bona,

la fruyta es millor;

mes ¡ay! flor y fruyta

li robà’l méu cor;

que avuy en mos braços

reposa l’Espós.

_________